diumenge, 6 de març de 2011

A PROPÒSIT DE TRIESTE

Estació Cetral de Trieste
Jo que mai no he estat a Trieste, sovint penso en la estranya força que desprèn el seu nom  i, a continuació, el pronuncio en veu alta. De forma quasi màgica, el seu so actua com un senyal que tot seguit farà esclatar una tempesta suau d’idees associades al món de l’escriptura, tan estimat per mi.

L’any 1907 el jove irlandès James Joyce junt amb la seva dona Norah Barnacle recalen a la ciutat de Trieste on l’encara desconegut autor de l’ Ulisses comença a donar classes de la seva llengua a l’acadèmia Berlitz. El mateix any, un home de nom Ettore Schmitz, necessitat d’aprendre anglès,  contracta a Joyce en qualitat de professor particular. Ambdós inicien una amistat que durarà mentre visquin. I no només això: Ettore Schmitz encoratjarà a Joyce a publicar un recull de contes titulat Dublinesos que, amb grans dificultats, degudes a la censura de l’església catòlica irlandesa, Joyce veurà finalment imprès l’any 1914. I més: En la persona d' Ettore Schmitz, vista per Joyce, hi començarà a respirar i a prendre forma el bondadós jueu convers Leopold Bloom, l’heroi quotidià de l' Ulissses, perquè Ettore Schmitz era també un jueu convers i un ser paternalment afectuós amb aquell Stephen Dedalus encara inconegut que era el genial irlandès. L’esposa de Ettore Schmitz es deia Livia Veneziani, la meitat del nom de l’esposa de Finnegan de El despertar de Finnegan,  Ana Livia Plurabelle, tot i que aquest nom, Livia, s’agermana també amb el de Liffey, el riu que travessa Dublín en un dels milers d'associacions verbals i jocs de paraules que James Joyce feia amb la seva inventiva portentosa.

A l’edat de 62 anys, Ettore Schmitz, animat pel seu amic Joyce, publica un llibre d’importància notable: La consciència de Zeno que, avui dia, està considerat ja un clàssic i que va ser editat per primer cop l’any 1923. Però Schmitz que, tímidament, havia escrit i publicat de més jove, ho feia amb el pseudònim d’Italo Svevo. És curiós remarcar que La consciència de Zeno va ser un llibre cabdal per un altra escriptor, l’uruguaià Mario Benedetti que, quan l’any 1950, va descobrir Italo Svevo, va aconseguir definir el seu, fins aleshores, difús estil. El vincle d’amistat entre Joyce i Svevo va portar a Benedetti a titular Montevideanos, un dels seus més encantadors reculls de contes,  en record del joyceà Dublinesos.

Però Trieste no en va tenir prou amb un nadiu com Svevo ni tampoc amb un nouvingut com Joyce. El gran poeta Rainer Maria Rilke va trobar al castell de Duino, al bell costat de Trieste, el lloc idoni per escriure les seves canòniques Elegies sota la protecció de la princesa Thurn und Taxis. Hi ha a Trieste, al menys, dos escriptors més de vital transcendència: Umberto Sava, un altra gran poeta i el professor germanista Claudio Magris, autor de novel•les tan prestigioses com és ara El Danubi.

P.S.

Últimament dec haver pronunciat amb tanta fe el nom de Trieste que l’atzar m’ha convidat a anar-hi. Ho provaré amb altres llocs que també m'interessen a veure si em torna a funcionar la màgia que m’agrada trobar en el flux  de la vida quotidiana i de la qual, vosaltres, estimats llegidors, en formeu part.
Guardava feia temps aquest escrit i ara he sabut per què.

Fotografia: Creative Commons/Dantadd




16 comentaris:

Carme ha dit...

Si se n'aprenen de coses aquí, Glòria!

Hi ha qui diu que no hi ha casualitats sinó causalitats. Espero que el viatge a Trieste sigui molt profitós i emocionant.

Allau ha dit...

Glòria, ja veuràs que Trieste és més un espai mental que físic. Però allà hi són tots, encara que sigui en forma d'estàtua que passeja pel carrer: Joyce, Saba, Svevo. I no oblidis prendre el funicular per pujar a Eslovènia i contemplar el mar.

Una escapada a Udine no serà sobrera.

GLÒRIA ha dit...

Estimada Carme,
Gràcies una vegada més per la teva fidelitat que m'empeny a seguir. Jo cada dia hi crec menys en la casualitat...
Encara deixaré un altra escrit abans d'anar-me'n el proper divendres.
Un petó!

Prenc nota de les teves recomanacions, Allau. Tenia previst anar a Aquileia, a Duino, a Miramare...Intentaré esgarrapar temps pels apreciats suggeriments que em fas. I els saludaré a tots que ja en tinc ganes.

Joaquim ha dit...

És la ciutat (bellíssima)menys italiana de totes les ciutats italianes que conec (i en conec forces), però estic segur que t'agradarà molt.
Gaudeix-la, té un perfum centreeuropeu, barrejat amb els encants italians, que la fan imprescindible.
Fes cas a l'Allau enfilat amb el funicular i visita Udine.
Estic esperant l'apunt

GLÒRIA ha dit...

Estimat Joaquim,
Segur que escriuré sobre el que vegi i visqui. Faré cas a l'Allau i també a tu. Ja fa dies que imagino desitjats espais en un to molt mitteleuropeu.
Una abraçada!

pilar ha dit...

veo Gloria que estás calentando motores con esmero, yo hace mil años que pasé cerca de Trieste pero no llegué a entrar, así que espero tus siguientes crónicas después de éste prólogo prometedor.

besos

GLÒRIA ha dit...

Efectivamente querida Pilar, estoy calentando motores y ya he empezado la cuenta atrás. Vivir para escribir.
Un beso.

novesflors ha dit...

No conec Trieste. Si l'atzar t'hi porta, potser té els seus motius...

GLÒRIA ha dit...

Una ciutat peculiar que per la seva situació geogràfica ha vist passar molta i diversa gent. Segur que no hi perderé el temps.
Una abraçada, Novesflors!

David ha dit...

Sempre m'ha atret la imatge de Trieste com a exemple d'aquesta Europa enyorada de barreja d'idiomes i de cultures. Als noms de Magris, Joyce i Svevo hi afegiria, humilment, el de Giani Stuparich de qui no fa pas gaire s'ha publicat "L'Illa" en català.
Quina sort poder-hi anar, Glòria! Esperaré amb moltes ganes el que ens en puguis explicar. Una abraçada.

GLÒRIA ha dit...

gràcies per la teva aportació, David. Ets un pou sense fons. Jo m'acuso d'haver-me descuida Pessoa que també està vinculat a Trieste. Espero tornar amb una inoblidable sensació mitteleuropea de la qual n'escriuré el que pugui.
Una abraçada, David!

Allau ha dit...

Glòria, aquesta exposició t'anirà al pèl!

http://www.llibrevell.cat/wp/exposicio-la-trieste-de-magris-al-cccb/

GLÒRIA ha dit...

Moltes gràcies, Allau. Tenia pensat anar-hi com a molt tard demà passat perquè divendre, si tot va bé, emprendré el vol.

Alberto Granados ha dit...

Todo un hallazgo, tu erudita entrada, efectivamente, llena de nombres y referencias. Me siento culpable, pues apenas he leído a Joyce (y en parte, debido a una entrada anterior tuya sobre el Retrato del artista adolescente) y de los demás que mencionas, sólo algo de Rilke, pero no se puede abarcar todo y lo siento como una grave limitación.
Preciosa entrada. Gracias.


AG

Alberto Granados ha dit...

Más aún: hoy El País ofrece esto:
http://www.elpais.com/articulo/cultura/Claudio/Magris/padre/hijo/Trieste/literaria/elpepicul/20110309elpepicul_2/Tes

GLÒRIA ha dit...

Muchas gracias, siempre gracias, Alberto por tu comentario y aportación.
No me culpes de no haber leído a Joyce a causa de mi entrada sobre el "Retrato...". Es un libro precioso que en nada hace prever los discutibles experimentos lingüistícos que encontramos en Ulises. Tienes el "Retrato..." estupendamente traducido por Dámaso Alonso y lo leerías con placer. No digamos ya de los relatos que componenen "Dublineses" y en especial "Los muertos".
¡Un abrazo, amigo!