dimarts, 26 d’abril de 2011

OMBRA IMPRECISA

L’ombra imprecisa que es veu al final de la barra és una dona. Si acostem la imatge, comprovarem que beu amb apatia i sense mirar enlloc. Ella, la de l’ombra imprecisa, sóc jo. Aparento la falsa absència del que vol estar sol perquè tinc un secret i vull pensar-hi. Seduïda per una breu història, que crec inconfessable perquè és inversemblant, em recreo en el somni conscient amb les parpelles closes. Avui he tornat a escoltar, gens lluny de mi, un lament ofegat. Al mateix temps he vist, a través d’una ràfega fresca i acolorida, una sala de bany de marbre verd molt fosc, travessat per centenars de vetes blanques, que es creuaven formant una retícula irregular de venes infinites. Hi havia pots a les prestatgeries d’aquest bany, bells pots de cremes, segurament untuoses al tacte, i amb la missió de conferir a la pell el lluminós aspecte de la seda. I després m’ha arribat el perfum. L’he notat directe i penetrant procedent de la nuca. Era un perfum que evocava expressions com cedre humit o brisa de sotabosc. Frases publicitàries amb voluntat poètica. En un acte reflex, en sentir-me l’aroma, he premut fortament els dits contra la nuca i, tot seguit, me’ls he olorat embargada pel sentiment d’estar vivint un fet inhabitual. Mentre, m’he preguntat si en algun lloc del món, una ombra imprecisa es perfumava en una sala de bany de marbre verd molt fosc travessat per incomptables vetes blanques que es creuaven formant una retícula irregular de venes infinites, i si la propietària d’aquella ombra s’estava perfumant amb un líquid, probablement perlat, que evocava expressions com humitat de cedre o brisa de sotabosc. I m’he dit que, potser ella, veia, amb certa sorpresa, la meva ombra imprecisa al final de la barra d’un bar desconegut, bevent amb apatia i sense mirar enlloc. Potser ha pogut sentir el glop ardent d’ espès conyac que m’he empassat quan aspirava l’onada de perfum inesperat que m’ha envait sense avisar-me.
Una altra copa de conyac, si us plau! O millor encara, que en siguin dues...sí sí, en una sola copa, ja va bé. Doble! Això mateix, doble.
g.a.p.

Fotografia: fmarble.com

11 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Tengo la sensación de que he leído esto mismo en este mismo blog. Y de que me gustó entonces tanto como me gusta ahora (a pesar de ls dificultades de traducir un texto).
Lo asocio a las pinturas de Hopper.
Vacío en el alma y lleno (doble) en la copa.
Muy bien, Glòria.
AbraÇada,

AG

Josefina ha dit...

Tal vegada t´has vist a tu mateixa, como jo ara que estic asseguda de cara l´ordinador pensant el que vull dir, em veig un dia qualsevol de la meva vida, jove i potser molt bonica ballant en una sala de llums oscil.lants, amb un vestit negre cenyt, escot generós, abraçada a un amor - ombra indefinida y fugissera - que no puc expressar perquè és un secret per rememorar en soledat.

M´agrada com escrius. La idea és magnífica. ¡Si jo sabés escriure semblant!

Una abraçada Glòria.

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Tal vez te ha sonado la posible voz narrativa ya que el texto lo escribí el pasado Noviembre. De todos modos el tema no es nuevo: la posibilidad de sentir que tenemos un doble. Como sabes ha sido tratado magistralmente por Borges y Cortázar. A mi me atraía la idea de existir en otra parte y escribí esta versión.
Gracias por tus palabras. Hopper es uno de mis pintores y me alegro de que lo hayas relacionado con el escrito que, como le comento a Josefina, es lo que el amable lector ve en el mismo.
Un petó, amic!

Josefina,
Tal i com li faig notar a l'Alberto, es tracta d'això, de pensar que existim per duplicat i que, de tant en tant, rebem algun senyal...Ara bé, la interpretació que tu en fas m'agrada molt. Cada escrit pren el sentit que el lector hi veu.
Gràcies per les teves paraules, tan generoses!
Una abraçada, Josefina.

Carme ha dit...

A mi m'ha recordat unes imatges que em fascinaven quan era petita. És allò d'una coberta d'un conte d'una nena que mira el mateix conte i que veu la mateixa nena mirant el mateix conte... fins a l'infinit. Potser no té res a veure, però he tingut aquesta sensació. Un molt bon escrit, Glòria.

Joaquim ha dit...

Suggeridora com sempre.
Quan s'acaben els teus apunts literaris, sempre segueixo la història que ens proposes, els personatges continuen vius.
Un petó

GLÒRIA ha dit...

També m'agrada la teva idea, Carme. És la mateixa que m'inspirava a mi el ninot del Netol. Te'n recordes? La sensació d'infinitud.
Gràcies i un petó.

Joaquim,
No em podies dir res millor. Te'n dono les gràcies.
Un petó per a tu.

novesflors ha dit...

A mi m'ha fet l'efecte del perspectivisme. L'una és l'una i veu l'altra (des del seu punt de vista) com una ombra imprecisa i viceversa, l'altra ara és l'una i veu la que per a ella és l'altra també com una ombra imprecisa.

GLÒRIA ha dit...

Novesflors,
La teva interpretació del text respon perfectament a la meva intención a l'escriure'l.
Moltes gràcies!

GLÒRIA ha dit...

Novesflors,
Volia dir "intenció" on he escrit "intención". El bilingüisme...

Titus ha dit...

Apart de Borges i Cortázar, el doppelgänger apareix en les obres de E.T.A. Hoffman, Poe, Andersen...I a "El hombre duplicado", de Saramago. Encara que a mi m'ha agradat més aquesta versió curteta però intensa.

GLÒRIA ha dit...

Només coneixia les de Borges i Cortázar i agraeïxo la teva aportació pel que fa als altres autors. L'última frase del teu comentari és un regal que guardaré al calaix dels tresors que no es toquen.
Gràcies, Titus. I una abraçada!