 |
| Torah-Fotografia flickr |
La història ens explica com Eléazar, un orfebre jueu, que molts anys endarrere, havia vist a Roma com el comte Brogni manava executar la seva dona i els seus fills, ara s’ha d’enfrontar a un càstig cristià per haver treballat en festa de precepte. Eléazar té una filla, Rachel. Rachel estima en secret un home, Leopold. Leopold, que es fa passar per jueu atret pel seu amor cap a Rachel, és en realitat cristià i casat. La seva esposa, la princesa Eudoxie encarrega una joia a l’orfebre Eléazar. Rachel i el seu pare visiten a la princesa i poden constatar com Leopold és el seu marit però Rachel en un acte d’amor i valentia confessa el seu sentiment envers Leopold i, pare i filla, són condemnats a mort. L’acció se situa a Constança durant el concili de 1414. Com a representat de Joan XXIII de Pisa hi ha el comte Brogni que, assassinada la seva família, ha esdevingut cardenal. En un enfrontament amb Eléazar, aquest explica a Brogni que l’incendi que va acabar amb els seus va deixar un nadó viu. Només l’espectador sabrà que el nadó va ser salvat per Eléazar i que, coses de l’òpera, no n' és d'altra que la que tothom creu la seva filla, la jueva Rachel. Abans d’anar al patíbul, Eléazar canta una de les àries més belles que hagi pogut cantar mai un tenor, “Rachel, quand du Seigneur”. Aquesta ària, clarament inspirada en els místics i sublims cants de sinagoga, fluctua com una psalm i un homenatge a la sagrada religió d’Eléazar i el personatge la canta gairebé al final, final que no s'ha d'explicar.
“La juive”, malgrat el títol, va agradar molt a Richard Wagner que va poder inspirar-s’hi per “Els mestres cantaires de Nuremberg” prenent el martelleig d’Eléazar , l’orfebre per passar-lo a Hans Sachs, el sabater, quan pica les soles de les sabates que recompon. És ben curiós que una òpera marcadament jueva servís per una altra òpera que, a dir d’alguns experts, conté, en essència, els elements més bàsics del nazisme exposats en el monòleg de Hans Sachs. Menys estrany és que “La juive” entusiasmés a Gustav Mahler també jueu com Fromental Halevi i, com ell, gran coneixedor de la música del seu poble.
He portat dues versions de la preciosa peça musical. La primera ens la canta el gran tenor francès Georges Thill que en fa una creació canònica, la segona està interpretada pel tenor estatunidenc Neil Schicoff i més que una creació, ens ofereix un Eléazar reencarnat.
Saber les vostre opinions serà un premi per mi.
Rachel quand du Seigneur
la grace tutelaire
A mes tremblantes mains confia ton berceau,
J'avais à ton bonheur
Voué ma vie entière.
Et c'est moi qui te livre au bourreau!
J'avais à ton bonheur
Voué ma vie entière,
Et c'est moi qui te livre au bourreau,
Et c'est moi qui te livre au bourreau!
Mais j'entends une voix qui me crie:
Sauvez-moi de la mort qui m'attend!
Je suis jeune et je tiens à la vie,
Ô mon père épargnez votre enfant,
Je suis jeune et je tiens à la vie,
Ô mon père, ô mon père, épargnez votre enfant!
Ah! Rachel, quand du Seigneur
La grâce tutélaire
A mes tremblantes mains confia ton berceau,
J'avais à ton bonheur
Voué ma vie entière.
Et c'est moi qui te livre au bourreau,
Et c'est moi qui te livre au bourreau!
Et c'est moi qui te livre au bourreau,
Rachel, je te livre au bourreau!
Rachel, c'est moi, moi,
moi qui te livre au bourreau!
Et d'un mot, et d'un mot arrêtant la sentence,
D'un mot arrêtant la sentence
Je puis te soustraire au trépas!
Ah! j'abjure à jamais ma vengeance,
J'abjure à jamais ma vengeance,
Rachel, non tu ne mourras pas!
[ Merci à Dédé65 d'avoir ajouté ces paroles ]
Video de Georges Thill: Jacquesurius
Video de Neil Schicoff: melchiorfa
8 comentaris:
Gracias, Glòria, por traernos este interesante comentario sobre una ópera que creo que es injustamente tratada por los teatros, donde tiene mucha menor presencia de lo que sus valores musicales y dramáticos merecen.
Las dos versiones que ofreces son referenciales. Por un lado un absolutamente metido en estilo e idiomáticamente impecable Thill.
Y por otro, un cantante cuya carrera ha sido el paradigma de la irregularidad, pero que en Eleazar, como bien dices, parece reencarnarse en el personaje y lleva a cabo una de las interpretaciones más sentidas y de mayor profundidad dramática que yo he visto nunca encima de un escenario.
Siempre me he preguntado cómo se sentiría después de semejante derroche emocional en escena. Creo que debe ser muy difícil irse luego a dormir tranquilamente al hotel como si nada.
Más gracias y un abrazo.
Aquesta òpera m'encanta! Com diu Atticus, és maltractada pels teatres, però gràcies sobre tot a Shicoff no ha caigut en l'oblit definitiu. Està previst que Roberto Alagna la debute en dos o tres anys, espere que li vaja bé.
De les dos versions que ens deixes, la de Thill està millor vocalment, però Shicoff dota al paper d'una intensitat que el fa molt més interessant. Com va dir una vegada un amic meu, aquest rol va servir per reconciliar Shicoff amb el món operístic, després d'uns anys de declivi vocal més que notable (només cal escoltar-lo cantant qualsevol altra cosa, com ara el Gabriele Adorno que va cantar al Liceu). En aquest rol, declivi vocal apart (que hi és, això és irreversible), l'emoció és tan gran que Shicoff està al nivell dels més grans.
Un altre tenor que va cantar magistralment aquest paper és Richard Tucker.
Gloria, me apunto a la línia ya desarrollada de que haces un gran trabajo dedicando esfuerzos a hablar de una ópera que ha sido inustamente tratada.
Me encnata como desarrollas la exposición del artículo.No conozco a Halévy ni "La juive", però te aseguro que me voy a poner a escucharlo tan pronto como lo encuentre.
Es cierto, Titus. Yo llego a preguntarme si Schicoff reaparece después de los aplausos o persiste místico y secreto escondido en cualquier sinagoga. No hay quien pueda desprenderle d'Elézar!
Gracias pot tu comentario.
Titus,
Estem d'acord. La veu de Thill i el seu cant són d'altíssima escola però Schicoff, amb la veu més gastada, ens fa arribar més el trauma que viu el personatge. Tremolo de pensar que és per Barcelona per fer-nos un dels Don José -l'altra serà Armiliato-. Sí que Elézar l'ha reconciliat amb l'òpera però val a dir que també va cantar i actuar esplèndidament en ·"Les contes d'Hoffman".
Vaig dubtar d'afegir també Tucker a la tria d'Elézar i em vaig quedar amb la produdència de conformar-me amb dues estupendes versions.
Salve!
Hola Eduard,
Celebro que l'article t'hagi complagut i si t'anima a veure en DVD "La juive" o a escoltar-la, veuràs com en gaudiràs molt.
Salutacions!
Amics: Tots coincidiu en que és una òpera que els teatres tenen abandonada. Tant de bó algú senti el nostre clam i s'animi a muntar-la. Un Alagna envellit i l'Stoyanova serien interessants...
no baixar tantes versiones
No sé que m'hagués passat si hagués tingut la sort de veure i escoltar en directa a Georges Thill, el seu cant és canònic i la interpretació és elegant i sempre musical, però si que et puc dir que viure, perquè t'ho fa viure, a Schicoff en directa, trasbalsa, malgrat reconèixer totes les seves carències i excessos.
Pel que fa a La Juive, res a dir, és una òpera cabdal del repertori francès, un dels seus puntals i per la historia de la música és una injustícia i una vergonya que no sigui habitual en les programacions. Potser algú que no la coneix pot pensar que és un pamflet sionista i res més lluny de la veritat. És una òpera important, crítica amb totes les intoleràncies, amb una música molt bella, dramàticament molt potent i vocalment brillant i molt lluïda per tots cinc protagonistes principals. Una "grand opera" i una òpera gran.
Joaquim,
Ja veig, pel teu interessant comentari, que "La juive" t'entusiasma i, a sobre, l'has pogut veure per Neil Schicoff que, digueu el que digueu de la veu, és l'Eléazar dels Eléazars, al menys pel que a les últimes dècades.
A veure si un dia la munten al Liceu, això sí, amb els intèrprets idònis.
Aticus:
Mi primera respuesta es para ti. Donde dije "Titus" quise decir "Aticus". El latín me confunde.
Creo que tengo esto cantado por Kraus, pero estoy en la playa y no puedo comprobarlo. Creo que lo he oído.
En cualquier caso es bellísimo.
Te mandé un correo con mis opiniones sobre lo que me preuntabas y no sé si lo has recibido.
AG
Tú en la playa y yo en el campo, Alberto. Efectivamente recibí tu valioso correo y no había tenido tiempo de darte las gracias. Aquí van: Mil gracias. Tu orientación me servirá de mucho y podré presumir de tener buenas fuentes.
No recuerdo a Kraus cantando "Rachel..." pero tampoco se lo tengo todo escuchado y, como tú dices, en cualquier caso es bellísimo.
Felices remojones!
Una abraÇada!
Publica un comentari a l'entrada