 |
| Leo Marjane |
M’he despertat de matinada i ho agraeixo a l’atzar perquè la ràdio, que fins aquell instant havia vetllat el meu son, m’ha regalat veus i cançons del tot inesperades. No sabia –quantes coses no sé! - que mai hagués existit una cantant tan sensual i exquisita com Léo Marjane, nascuda a Boulogne-sur-Mer l’any 1912 amb el nom de Thérèse Gérard. Durant els anys trenta i principis dels quaranta va obtenir una gran èxit a França amb delicioses versions de temes com ara el clàssic de Cole Porter Beguin the Beguine o la intimista i suggeridora Clopin Clopant del compositor suís d’origen rus Pierre Dudan que, sabent-ho o no, quasi tots coneixem.
Léo Marjane va caure en picat en acabar la segona guerra, acusada de la seva esplèndida relació amb l’exèrcit alemany. Havia actuat molt sovint a cabarets freqüentats pels militars nazis i era l’estrella de Radio París que controlaven les esmentades forces d’ocupació. Marjane va marxar a Angleterra i a Bèlgica on no la coneixia ningú. Finalment va optar per anar a Sud-americà on va cantar amb un èxit notable i els anys 50 va retornar a França, recordada per tothom i per ningú perdonada. L’any 1957 va esdevenir baronessa per causa del seu matrimoni amb Charles de la Doucette amb el qual es va retirar a una finca de Barbizon per dedicar-se a la cria de cavalls. Léo Marjane havia posat fi a la seva carrera de cantant. La parella va tenir un fill, Philippe de la Doucette, que lliurat a la política, va formar part del gabinet de Mitterrand.
Dec la descoberta de Léo Marjans a Xavier Salvà que fa un programa encantador anomenat “Fora de catàleg” recuperable per podcast. Com podeu imaginar, Xavier Salvà rescata originals valuosos, rareses d’altres temps que ens transporten l’esperit a paratges insòlits.
Una última línia per lloar la veu de contralto, càlida i profunda, de Léo Marjane que ella gestiona meravellosament amb un fraseig que desprèn intel·ligència musical i un accent canònic que et conviden a tornar-la a escoltar i a somriure de plaer sentint-la.
La baronessa té 99 anys. Què me’n digueu?
Fotografia de la pàgina jeffdulac.fr
Fotografia de la pàgina jeffdulac.fr
Videos de 240252
10 comentaris:
La veu, sensual, profunda, interessant, té aquest punt de misteri que li confereix la seva història entre militars nazis, per pensar el inimaginable d'una vida a la qual la tonalitat del seu cantar ho diu "gairebé" tot.
M'ha agradat molt, Glòria.
Ho descrius molt bé, Josefina. La veu d'aquesta senyora sembla que guardi molts secrets. Em fa molt contenta de que t'hagi agradat.
Un petó!
querida gloria, el router está estos días está intratable, no me deja escuchar a ninguna hora los youtubes que dejas,... bien que lo siento, a parte la historia de esta mujer es apasionante... ¡que vida¡...
besos glorichu
¡Cuánto lo siento, Pilar! Si te parece, prueba directamente por Youtube porque vale la pena escuchar su sugerente y melódica voz.
Un beso frívolo, de Agosto, vaya.
G´lòria, ¿de dónde sacas estas joyas? Con lo que a mí me gusta la amgia de lo antiguo, creo que tengo una cierta cultura de esa época, pero siempre me demuestras que no sé absolutamente nada, si acaso cuatro generlidades y ya está.
¡Qué voz tiene la dama! Gracias por el descubrimiento compartido.
AG
Querido Alberto:
Gracias, como siempre, por ser tan generoso conmigo pero si has echado un vistazo al texto habrás visto que yo tampoco conocía a esta señora. El azar tiene estas cosas y pensar que siempre nos quedan cosas por descubrir, para mí, es uno de los grandes alicientes de esta vida nuestra.
Encantada de haberte traspasado el descubrimiento y de que lo hayas disfrutado. Si señor. ¡Vaya voz!
Una abraÇada.
Una mujer exótica, casi revolucionaria dentro de un guión de vida pausado. No sabía nada de ella. Ha sido un placer leer esta entrada, como casi todas.
Gràcies, Eduard. La teva visita també ha estat un plaer per mi.
Per descomptat no la coneixia de res. Llàstima que no gestionés la seva vida tant bé com la seva veu: demostra ser una gran cantant.
Jo he pensat el mateix i d'aquí la raó d'aquest post. Celebro llegir-te altra vegada, Allau.
Publica un comentari a l'entrada