dissabte, 8 d’octubre del 2011

TERRITORI AMISH


Interior del mercat de Lancaster (Pa)


La secta cristiana coneguda com amish té 22 assentaments a Estats Units. Jo vaig fer un cop d’ull pel de Pennsilvania que és el segon més nombrós. En total, els amish d’aquest indret,  són unes 230.000 persones identificades com cristians anabaptistes i provenen d’immigrants arribats de Suïssa el segle XVII. Els amish parlen entre ells un dialecte germànic conegut com deitsch o alemany de Pennsilvania, segons ells, suïs. També són coneguts com holandesos de Pennsilvania ja que el mot dutch=holandès és un arcaisme del mot deutsch=alemany.
Formen un grup cultural i ètnic molt unit tot tot i que cada assentament pot diferir dels altres en costums substancials. El que els vincula més és la seva creença pràcticament literal en el Nou Testament fet que els obliga a aïllar-se del món exterior que anomenen anglès o yankee.
Vesteixen de forma molt austera com ho feien els seus ancestres religiosos al centre d’Europa durant l’esmentat  segle XVII. Són pacifistes a ultrança.
Les generacions més velles i conservadores rebutgen l’electricitat perquè suposa una connexió amb el món que estan cridats a evitar. Tampoc porten botons –són substituïts per ganxos- ja que els associen a les forces armades. El mateix succeeix amb els bigotis que, segons ells, són clarament un símbol militar. Atès que la majoria es guanyen la vida com agricultors i ramaders, últimament s’han avingut a algunes avantatges del progrés com ara les munyidores –tenen marcat un mínim de watts- però, per exemple, el telèfon no és acceptat i, com a màxim, comparteixen una única cabina per assentament que només utilitzen en casos de suma urgència. Els cotxes estan absolutament prohibits i es desplacen en carros tirats per cavalls.
Els homes, mentre són solters, s’han d’afaitar cada dia però quan es casen estan obligats a portar barba. No fan cap mena de servei militar, no accepten assegurances ni ajudes escolars ni alimentàries i paguen impostos de les moltes prestacions que rebutgen com ara les mateixes escoles.
Lancaster: Vista exterior del mercat

Quan arriben a l’adolescència molts d’ells, lògicament, es rebel·len contra la vida tan austera que els toca portar. En aquest moment són contemplats pels seus majors amb benevolència i, fins i tot, se’ls ofereix marxar un any de casa seva i deixar la comunitat per si volen conèixer el món anglès. Si passat aquest any decideixen tornar, són benvinguts i fan els vots de baptisme i no violència així com renuncien, de per vida, als progressos tècnics. Si incompleixen aquests vots, són expulsats de la comunitat. La relació que, els qui en retornar de l’any anglès, han decidit deixar la pràctica amish així com, la que mantenen amb els expulsats, és cordial i familiar.  Nois i noies són batejats en el moment de fer els vots ja que els amish, també dits mennonites, no creuen que un infant sigui portador del pecat original ja que no té consciència.
Els amish fan treballar als nens des que són molt petits a fi de que ben aviat es valguin d’ells mateixos. Aquest fet tan sever els està posant contra la llei de protecció de menors amb la qual, en aquests moments, hi tenen ja seriosos conflictes.  Són notables camperols –sense tractors, és clar- i bons fusters. Degut a la seva no acceptació d’ assegurances, quan els esdevé un sinistre, s’ajuden entre ells de forma totalment solidària.
El fet de procedir de comunitats europees molt unides ha fet que els amish tinguessin malalties hereditàries però es neguen a que se’ls facin estudis genètics que els podrien ajudar i accepten el mal com a divina voluntat de Déu. Alguns han acceptat la moderna medicina per salvar els seus fills però, prèviament, han hagut de demanar permís a les seves autoritats religioses. Són sobris amb tot i un objecte decoratiu no té, per ells, el més mínim sentit. Tampoc tenen edificis religiosos. Resen recollits a casa seva tal i com mana el Nou Testament.

La relació amb el món ens enemista amb Déu
Jaume 4:4
La mare i la filleta al bar

Informació obtinguda de la guia que sobre els amish em varen donar al Visitor’s Center de Lancaster (Lancaster County) Pennsilvania.
Wikipedia
El cotxe dels amish

Afegir que el seu comtat, Lancaster, és una meravella quant a conreu de la terra i cura del bestiar. Les seves blanques granges, les immenses sitges, els camps de blat de moro i terra de pastura transmeten pau i benestar. Ignoro qualsevol dada sobre el seu comportament com a comerciants però, el cert és que el mercat de Lancaster es pot dir que és d’ells. La ciutat de Lancaster, no molt gran, és pròspera i suggeridora. Carrers estrets, de velles cases no gaire altes, flanquejats per plàtans o bedolls, ens porten inevitablement als inquietants ambients de les novel·les gòtiques.
Cal recordar Único testigo?
Terra i granges amish

11 comentaris:

Joaquim ha dit...

Vist com està el món, qui no et diu que de mica en mica cada vegada hi hagi més gent amb ganes de tancar-se en closques similars.
Les comunitats religioses de clausura de casa nostra, encara ho porten més lluny.

Tot plegat, quina manera més insolidària de viure, no et sembla?

Alberto Granados ha dit...

Este texto lo he compendido muy bien. He estado pensando todo el rato en la película.
Es como un quiste ideológico y espiritual en la sociedad más materialista del mundo. Una curiosidad casi inexplicable para nuestra mentalidad pragmática.
Tal vez ellos encunetren una paz y una seguridad que nosotros, tan pendientes de lo material, desconozcamos.
Raros, pero solidarios y acífios: es mucho.

AG

carina ha dit...

Estic amb el Joaquim, aparentment duen una vida apartada, tranquil·la impermeable al món actual, però em sembla un anacronisme i una manera de vida insolidària. No es pot existir d'esquena al món, això comporta pagar una factura.

David ha dit...

L'únic contacte que la majoria tenim amb el món amish és a través de la pel·lícula que esmentes al final, per tant agraeixo molt aquest testimoni de primera mà, Glòria.
El fanatisme religiós em repugna, però la la manera com els amish s'aïllen del món em fa certa gràcia. Em recorda la manera que tenia de veure el món en Tolstoi quan ja era gran.
A diferència d'alguns comentaris anteriors, entenc perfectament la voluntat de voler viure d'esquena al món. Ara, si això ha d'implicar menystenir els qui no ho fan, aleshores ja comencem amb el dogmatisme excloent que és inadmissible.
Una abraçada!

kalamar ha dit...

No m'importaria tancar-me en un claustre amish, però només una estona. Tot el dia cosint, cuinant, cuidant dels nens i pregant pot ser molt pacífic, però recordo a la Rachel enamorada del Harrison Ford, patint bojament a l'estable on sonava la demoníaca cançó de Sam Cooke. Què faríem sense la música?

Sectaris però al manco deixen als seus joves escollir.

José Luis ha dit...

Molt interessant la teva informació de primera ma com ja et diu en David. Atrau l'element bucolico-pastoril, però m’agradaria (o probablement no gens) veure el seu dia a dia. Diguem malfiat.

novesflors ha dit...

Sí que és interesant la teua informació. A mi, viure d'aquestta manera tan estricta m'agobiaria (ja estic agobiada només de llegir-ho).

Allau ha dit...

Un gran reportatge, Glòria. Sembla que ha de ser impossible aquest aïllament que busquen: els assetgem, com un virus, per tots els costats.

Eduard ha dit...

MEravellós relat sobre què constitueix la comunitat dels amish. Com alector valoro molt la teva imparcialitat a l'hora de la narració. Si que es veu que discrepes d'ells en alguns aspectes, però el to de respecte es manté fluit tota l'estona sense forçar el relat.
A mi totes aquestes sectes m'han fet sempre un xic de por. Coneixo un parell de testimonis de Jehovà i, tot i que ens portem força bé, quan sents com plantegen ells la seva vida t'esfereixes una mica. Jo personalment, veif els amish com una forma de fe un pèl fanàtica.

pfp ha dit...

por nada del mundo me hubiera gustado nacer en una comunidad de esa índole,... puestos a recordar he recordado "La cinta blanca"

¡ dios nos libre ¡

GLÒRIA ha dit...

Joaquim,
Segurament que hi ha moltes closques de les que res en sabem, societats secretes i coses així però trobar una secta aturada al segle XVII és molt curiós. De totes formes, a parer meu, la seva actitu és contrària al progrés.

Alberto:
Ya no es novedad que me entiendas. El esfuerzo tiene sus recompensas, señor profesor. El tema material luce en el mercado y las propiedades. Mucha sobriedad pero ¿dónde va el dinero?
Un petó!

Carina,
Efectivament, el que fan aquesta gent és anar en contra del progrés a risc de perjudicar la seva salut i la dels seus fills.
Un petó!

David,
No crec que arribin a menystenir als altres. A la majoria els tenen com a clients...a mi també em repugna qualsevol tipus de fanatisme i ells en són un exemple. Per sort són pacífics.
Una abraçada, David!

Kalamar,
Més que en un claustre estaries en una preciosa granja. Això sí, cosiries però ni ràdio ni televisió. No sé si es tapen les orelles quan senten música al carrer...

José Luis,
La mateixa sensació que descrius -malfiança- em sobrevé a mi quan veig per un costat tanta sobrietat i per una altra tanta prosperitat.

Novesflors,
Jo ni em puc imaginar portar una vida així. Em sentiria estafada i desgraciada.
Un petó, poeta.

Allau,
L'aïllament l'aconsegueixen perquè tenen poques visites i no es mostren gens hostils fins i tot organitzen passejades amb carro i cavall. Ser observats i fotografiats no els fa fred ni calor. S'hi han acostumat.

Eduard,
A mi tampoc m'agrada cap secta, ni antiga ni moderna, ara bé si faig una ressenya d'ells haig de ser respectuosa que no vol dir condescedent. No poden donar l'esquena a un món del qual en formen part i, amés, el necessiten.

Pilar:
No aparentan la temible severidad de La cinta blanca. Están más cerca del Ordet de Dreyer, por ejemplo. Por supuesto que no podría soportar vivir siguiendo sus estrictas y anticuadas normas.
Un beso!