 |
| Martha's Vineyard, MA-vista aèria-Richard Sherman |
Nora Almada és argentina
però ja fa uns quants anys que viu a Barcelona lliurada al món de les lletres
que pràctica a través d’articles en premsa i assajos així com ensenyant llengua
i literatura espanyoles i conduint tallers d’escriptura bilingües. Nora Almada
va estudiar arquitectura a Buenos Aires però a Barcelona es dedica sobretot a
aixecar edificis de paper que no per petits són menys sòlids i bells.
Recentment, Nora Almada ha
presentat el seu primer llibre de poemes en solitari –n’hi ha un d’anterior “Desnudario”
que va publicar l’any 2007 amb una altra
escriptora- i, ara, ens sorprèn i ens il·lumina amb un volum anomenat “Ísola”
en el qual, com la majoria de poetes, ens parla d’ella i els seus mons. El
llibre està dividit en quatre seccions: “La isla”, “La niña del desierto”, “Los
mapas” i “El regreso”. Aquesta divisió ens permet pensar que a “Ïsola” hi
trobem quatre llibres en un i tantes “Noras” com poemes s’hi compten.
“Ísola” és un llibre per ser
llegit en veu baixa, perquè la poesia de
Nora Almada és delicadament intimista i volgudament críptica, com si es tractés d’un dietari secret en el
qual albirem l’apassionada i tendra capacitat d’expressar l’amor, que posseeix
l’autora. Llegir “Ísola” un primer cop –n’hi
haurà més- m’ha suposat sentir-me còmplice de la poeta gràcies a tot el què em
diu amb paraules, però també, gràcies a tot el que no ha volgut dir-me i es
deixa endevinar, altres poemes que volen, lleus i il·legibles, sobre els espais en blanc
del llibre, al costat dels seus germans escrits.
He fet una petita selecció
de poemes d’”Isola” i m’ha costat perquè tots em produeixen estímuls siguin obertament
sensorials o d’un clos misticisme. Nora Almada fa un us de l’idioma pur i natural
de forma que cada mot hi és quan hi ha
de ser, triat per l’escriptora,
i no és intercanviable per cap altra.
L’arquitecte
ha bastit des de càlids refugis a somiades cases blanques, des de torres resplendents
com fars fins a gratacels que creuen l’horitzó. I la poeta ens hi deixa entrar.
SINTOMAS I
Me latía la vida
a la altura del deseo
en ese lugar
donde las palabras no
alcanzan
SÍNTOMAS II
Me latía la vida
a la altura del vértigo
en ese lugar
donde toda calma
es mentira
ELECCIÓN
Te amé esta tarde
cuando saliste de la isla
y desde el otro lado del
teléfono
te tocaba los dedos
Te amé desde la distancia
con una perspectiva amplia
como quien busca
en el pronóstico del tiempo
que llueva hoy
que se paren los relojes
que tu sueño tenga puerta
que tu dedo llegue
a través del cable
y me elija
En la arena
dibujo con un palo
la planta
de una antigua catedral
Y es inútil
yo no rezo en altares
ni siquiera cuando me faltas
Yo entro en el mar
que borra el dibujo
yo entro en mí
para encontrarnos
PASCUA
Niña moai
Hubo rastros de ti
siglos antes
de que nacieras.
MALVINAS
Yo nunca pensé
nunca
que ese pedacito de tela
guardaría
tanto fuego
tanta guerra
ÍSOLA
Nora Almada
Colección Fuente del Abanico
EugenioCanoEditor - Madrid
14 comentaris:
Buena pinta tiene esta poética isla. Me ha hecho recordar que yo dedicaba los miércoles a aquellos llamdos "cuaversos de bitácora"... Tuve que dejarlos porque no me los leía casi nadie. Una tontería, porque eso es lo de menos. Tal vez empiece a ponerlos otra vez...
AG
No la coneixia, gràcies, uns versos potents, amb molta vida, aquesta que li batega!
Bona proposta, sempre és interessant conèixer noves vides literàries
uns versos íntims i sentits
salut i peles
Alberto:
Yo siempre leí tus cuaversos. Ya sabes que la poesía parece gustar menos que los otros géneros literarios sin embargo persiste y unos cuanto le seremos siempre fieles.
Una abraçada!
Carme,
Fas una bona definició d'aquests versos que, efectivament, bateguen plens de vida.
Un petó molt fort!
Hola Gregori Samsa,
Hi ha tantes vides literàries que desconeixem! Hi deu haver més escriptor que no publiquen que a l'inrevés.
Per tu també salut i versos!
Una proposta interessant la que ens presentes avui, Glòria, (bé sempre són interessants les teves propostes), la buscaré a la llibreria, ja que amb la selecció que ens has mostrat m'he quedat una mica curta. Gràcies per una altra descoberta
Carina,
Espero que t'agradi tant com m'ha agradat a mi. He deixat un tastet precisament per convidar, a qui li plagui, a llegir tot el llibre.
Seguirem guardant i descobrint.
"donde las palabras no alcanzan"...además de poesía, demuestra sabiduría, la de la observadora atenta de la vida, de los sentimientos,...donde las palabras no alcanzan...
gracias Gloria, besos
Es cierto, Pilar. La poesía de Nora Almada desprende sabiduria. ¿Cuántas veces las palabras no alcanzan?
Beso!
Jo entro en mí para encontrarnos. Quina idea tan íntima i bella.
Jo també ho vaig pensar, novesflors! Aquestes frases són perles poètiques.
No la coneixia i voldria saber on se la pot trobar?
La pots trobar fàcilment a la Llibreria Pròleg que està al carrer Sant Pere més Alt -el mateix del Palau de la Música-. No sé el número però tu passes per devant del Palau, vas seguint recte i a la dreta hi ha la Pròleg. Més fàcil encara: Anar a qualsevol llibreria com ara la teva habitual, dones les dades d'edició i en pocs dies el tindràs.
Espero que t'agradi, Eduard.
Me gustó tu selección de poemas de Nora Almada. Me parecen muy intimistas como tu dices y a la vez muy abiertos, muy sueltos.
También me gustaría perderme unos días por Martha's Vineyard pero.....
Un abrazo
Todo puede llegar -me refiero a perderte en Martha's Vineyard. Si vas no olvides postear pintura desde tu casita de madera junto al mar.
Un abrazo, elpresley!
Publica un comentari a l'entrada