TAL DIA FARÀ UN ANY

Museu d'Orsay-Rellotge

Nit de Cap d’Any. No faré cap balanç del 2011. Hauria pogut anar millor però també pitjor i, com deia la meva mare, qui no es conforma és perquè no vol. Com que d’un temps ençà escoltar les notícies resulta quasi tan necessari com moralment nociu, per unes quantes hores em nego a sentir parlar de números vermells com els que, tant sí com no, hem d’assumir i pagar, així com de països d’un roig rabiós que, desesperats ploren, la mort d’un líder incanviable.

Per descomptat que, estimats llegidors, us desitjo el millor començant per una bona salut i el nostre pa de cada dia sota d’un sostre sense cap degoter.

No m’he trencat gens el cap per fer-vos arribar el meu missatge a través d’una de les cançons més dolces -m’atreveixo a dir-ho sense por- que mai s’hagin escrit. L’autor es deia Charles Chaplin i l’interpret, mort només fa un parell d’anys, és l’incomparable Michael Jackson, el negre que volia ser blanc, l’infant que no volia créixer. El missatge de l’autor, el vagabund més tendre d’aquest món, és una invitació a somriure malgrat tantes contrarietats que ens planteja la vida cada dia. La veu de l’intèrpret transmet la cançó amb una veu atractivament ambigua, impregnada de nostàlgia i amb un fraseig personalíssim.

Somriem! 2012 comença!