PAUL AUSTER A L'HIVERN

Park Slope-Brooklyn-NYC, el veïnat de Paul Auster

El dia 3 d’aquest mes de Febrer Paul Auster va complir 65 anys i el mateix dia jo vaig acabar de llegir el seu últim llibre “Diari d’hivern”  que és un repàs de tota la seva vida fins avui,  nodrit de fets tan transcendents com la mort de la seva mare, el record de la seva primera esposa i el lluminós encontre amb la segona que, encara l’acompanya passats trenta anys, sense oblidar-ne altres fets de caire més lleuger i anecdòtic. Sabent en la mesura que Paul Auster valora la força de l’atzar, seria divertit fer-li saber que, sense intenció premeditada, vaig tancar el seu darrer llibre, el dia del seu aniversari i quan feia aproximadament un any que l’havia començat a escriure.

 però, aixo sí, El llibre obertament autobiogràfic es deixa llegir amb plaer i placidesa. Paul Auster ja no té, fa molts anys, aquell talent que va entusiasmar a munions de lectors fent-nos gaudir de la seva personal forma d’imaginar la vida,  reflectint-ho a través d’una sintaxis magistral i una capacitat narrativa extraordinària de la qual encara guarda molt i espero que sigui per molts anys. Els que hem seguit la seva obra desigual i sorprenent, retrobem a “Diari d’hivern” alguns dels fets que tan bé ens va explicar a “La invención de la soledad”, un dels seus millors llibres, la reflexió lúcida i madura d’un home inqüestionablement jove, sobre el món què li havia tocat viure, l’estranya mort del seu avi patern, la poderosa personalitat del seu pare, un bon jueu lluitador, estalviador i garrepa. Llegir “La invención de la soledad” em va vincular per sempre més a Auster. En el terreny de la ficció “La trilogia de Nova York” em va semblar el divertit experiment d’un escriptor que apuntava maneres mentre que “El país de los últimos días” ja era allò que se’n sol dir paraules majors, obra ambiciosa en el millor dels sentits, obra tràgica i visionària realitzada per un deixeble avantatjat de Kafka però que no s’entendria sense Kafka. També “Leviathan” em va colpir enormement perquè hi di seccionava l’amistat centrant-se en un dels seus inconvenients menys previsibles.  A partir d’aquí no puc destacar res en especial perquè Paul Auster i, sempre fent ficció, va començar a crear una literatura de caire juvenil, tova i poc convincent en la qual, sovint, deixava irresoltes situacions austerianes que en temps anteriors no se li haurien escapat o bé, les hauria deixat penjades amb voluntat evident de deixar al lector amb la mosca al nas preguntant-se què ha volgut dir-nos ara Paul Auster? I potser no ens havia volgut dir absolutament res i ens havia portat a l’hort a canvi d’oferir-nos una història impregnada d’absurds, visitada pel tedi i amb més de quatre estirabots, això sí, en una  prosa altament tensionada, de precisió quasi matemàtica. Una prosa que no s’assembla a la de ningú més.

" (...) Los miembros del club de asesinatos tienen la oportunidad de aspirar a una muerte ràpida y violenta en un futuro cercano; una bala en la cabeza, un cuchillo en la espalda, un par de manos alrededor del cuello en medio de la noche. (...)   la muerte deja de ser una abstracción y se convierte en una posibilidad real que acecha en cada momento de la vida. (...) aquellos que van a ser asesinados tienden a volverse más prevenidos, más ágiles en sus movimientos, más llenos de una sensación vital (...) Incluso muchos de ellos cambian de idea y vuelven a optar por la vida; pero esto no es nada fácil porque una vez que se ingresa en un club de asesinatos no está permitido arrepentirse. Sin embargo, si uno logra matar a su homicida será liberado de su compromiso o, si lo prefiere, contratado como asesino. Entre los más pobres, en especial hombres jóvenes, hay muchos que esperan meses, incluso años, para poder ingresar en un club de asesinatos. (...) "

Paul Auster

El país de las últimas cosas

Edhasa 1989

P.S.

Diari d'hivern" és el primer llibre que m'he comprat en línia.

Em queden més coses per dir de Paul Auster. Tornarem a tenir-lo sota l'Arbre.