dimarts, 14 de febrer de 2012

VALENTÍ

Rayon-Fotografia de Man Ray (rayographie)
Fa poques hores i, per sorpresa, he tornat a sentir una preciosa cançó i, com altres vegades, moltes, he donat gràcies a l’atzar que a través de la ràdio m’ha fet sentir una melodia de la qual, fins i tot, n’havia oblidat el nom. I m’he dit, és hivern i en el meu cap hi ha un bassal solitari on hi naveguen velles fulles de color indefinit, un petit pantà tèrbol on se m’hi moren les paraules quan, agosarada, pretenc lligar uns quants versos. I jo que hauria volgut que fossin d’amor, els versos no nascuts!.  Perquè avui és Sant Valentí i mai li he dedicat una sola paraula a sant tan celebrat,  seduïda com he estat sempre,  per aquell altra sant que fa més bells tots els mesos d’abril.
I així he enfrontat la tarda fosca, passejant pels carrers més coneguts que, tanmateix, m’he entestat a mirar com si fos gairebé el primer cop que els veia. La llana de l’abric m’acollia amb escalfor de mare però jo sentia un fred impropi, com si la meva ciutat mediterrània i lluminosa estès més cap al nord, antiga, vetusta, alçant-se vora d’un riu tranquil on hi naveguen deliciosos vaixells de vius colors i, on aparentment felices, les parelles es besen sense cap contenció.
He aprofitat un passatge solitari, un carreró desert amb botigues de llums ja difoses perquè, evidentment, es feia tard i poc tardarien a tancar. M’he trobat mirant l’aparador d’una petita tenda de bijuteria. He devorat amb la mirada els fermalls romboïdals, rodons, quadrats, de pedres hàbilment polides amb dibuixos de falsos diamants, he vist anells que es volien opulents, collarets de materials insòlits i mantells brodats que no podien ser de seda. I en aquest badar per mirar alguna cosa, per no deixar-ho tot en un passeig erràtic i massa solitari, m’he trobat amb mi reflectida en el vidre,  al centre d’una mar de joies mentideres. I en la mitja llum m’he endevinat tristos els ulls i humida l’ànima. I no he pogut estar-me’n... m’he besat. M’he besat amb els llavis furtius sobre els del vidre, freds, que m’han reconegut i m'han conferit vida i he marxat corrents, com si fugís del lloc d'un crim,  pensant que potser hauria de creuar el riu i ja era molt tard. En el solitari bassal del meu cap, mig colgat per les fulles, s'hi amagava, molt viu, aquell petó.
Esbós per un conte breu
Glòria Abras Pou

Video de SCWoodbury2009
Canço: My one and only love de Guy Wood amb lletra de Robert Mellin
Intèrprets: John Coltrane -saxo tenor i soprano- i Johnny Hartman, vocalista





19 comentaris:

Carme ha dit...

Arriba endins el teu conte, Glòria! Ben acompanyat per la música...

Alberto Granados ha dit...

Pues para ser un esbozo está magnífico. Y eso que los textos me cuestan trabajo, como ya sabes. Preciosa canción y un hermosísimo texto que le acompaña.
Gracias.

AG

José Luis ha dit...

Doncs, vist l'exit, podrías probar amb aquesta altre

http://www.youtube.com/watch?v=IbXsr1uvX9Q

pilar ha dit...

hoy te bautizo, Valentina,
brillante, valiente...

novesflors ha dit...

Uau, quina meravella! I tu dius que no escrius poesia? Però si açò és una prosa poètica magnífica! M'ha encantat.

carina ha dit...

Com t'ho fas, Glòria? és magnífic això que escrius. Ets com una fada de les paraules

Eduard Ariza ha dit...

Tu sí que escriurs inspirada i domines perfectament tot el llenguatge.

Lapsus calami ha dit...

M'agrada, i molt, el que dius de París i com ho dius, la resta és pura poesia... Ah! visca Coltrane and company

Aloma ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Titus ha dit...

Molt bo, l'esboç! I la música, clar.

Olga Xirinacs ha dit...

Molt bona prosa, suggerent i empàtica, és a dir, que enganxa el lector i el fa seu.
No cal dir la rica imatge a l'aparador de bijuteria, que donaria per a una simfonia sencera de paraules o de música.
Però el que m'ha arribat al cor ha estat l'abric de llana, acollidor.
Sento vivències similars als mercadets setmanals quan, en ple hivern,veig parades de mantes de llana, com una casa abrigada. Ja n'he escrit alguna cosa curta. Anima't a escriure contes. Potser aquí no són gaire apreciats, però és un gènere que, als lectors de casa, ens atrau molt.

GLÒRIA ha dit...

Carme,
D'això es tracta: Tocar la tecla que toqui la fibra.
Petons dibuixats per tu.

Alberto:
¿Qué agradecida te estoy! Tal vez me favorece el trabajo que te cuestan según que textos.
Una abraçada forta!

José Luis,
Sempre en saps més! Preciosa la cançó de l'enllaç i, al menys, no m'he hagut de trencar el cap per endevinar-la.

Pilar:
Se hace lo que se puede y a veces sale una miniatura que cae bien.
Gracias por tus palabras. Y no olvido el beso.

Novesflors,
Exagerada! Mil gràcies a tu, poeta. Jo seguiré fent prosa poètica si ella es deixa.

Carina,
Una altra exagerada...però t'estic agraida, Carineta llegidora.
Un petó que vola.

Gràcies, estimat Eduard. Jo encara voldria millorar i ho seguiré intentant forever.


Lapsus,
M'agrada que t'agradi a tu, home que t'amagues darrere d'altres homes i te'ls fas teus i ells et fan seu. T'aplaudeixo sempre.

Titus,
Gràcies, Imperator. Coltrane no et pot disgustar perquè si fos així, el canvio que avui estic molt generosa gràcies a tots vosaltres.

Olga,
El teu sensible comentari m'ha omplert d'il·lusionada emoció. Gràcies per animar-me a seguir fent contes. Recordaré el teu plàcid somriure quan m'hi torni a posar que, tan de bo, fos cada dia.

Josefina ha dit...

És meravellós l'estil que tens per escriure, Glòria.

A mi, m'ha passat una cosa molt sorprenent.

M'has fet sentir-me jo, és a dir, que tu eres jo i jo tu.

Petons agraïts, sense vidre.

GLÒRIA ha dit...

Quina il·lusió tornar-te a llegir, Josefina!
Gràcies per les teves paraules.
Si tu has estat jo, adéu, Glòria.
Un petò, també sense vidre, de Josefina.

Joaquim ha dit...

Ideal per llegir i escoltar amb una bona copeta de malta i anar asaborint cada perla feta nota, cada nota feta mot.
I no em diguis que en Johny Hartmann no té sonoritats de Quasthoff.
Un petó

GLÒRIA ha dit...

Qualsevol et contradiu, mon cher Joaquim...però jo més aviat diria que és a l'inrevés.
Un petó per vos.

kalamar ha dit...

Què ben escrit, se m'ha espesat la tinta de bona enveja, quina glòria!

David ha dit...

Com diuen per aquí dalt, si això és l'esbós... i m'apunto a la definició de Novesflors: prosa poètica. És ben bé això. I clar, si hi sumem Coltrane...
Una abraçada gens difosa!

GLÒRIA ha dit...

Kalamar,
Exagerada i generosa.
Gràcies!

David,
Sí, de vegades connecto amb la vena poètica. Després, si trio música, surt algú melangiós com el gran Coltrane.
Corresponc les teves paraules i la teva abraçada amb emoció. Gràcies, david!