 |
| Giovanni Battista Pergolesi |
Voler parlar sobre un gran escriptor i no trobar, de cap manera, el text que em cal transcriure i així poder-lo compartir amb vosaltres. Decidir-me ràpidament per una ària preciosa, fer-la cantar per cinc intèrprets i dir-los que moltes gràcies i que ja rebran notícies al respecte. Triar un excel•lent poeta i considerar si té alguna relació amb el que pensava fer al principi. Puc canviar tan de pressa i passar d’un tema a un altra sense que el cap em faci, molest, algun sotrac, tip de saltar i demandant una mica de pau?
Ho intento i us en deixo constància:
Escolto embadalida, per enèsima volta, un fragment musical d’incomparable bellesa, com se sol dir. N’és l’autor el jove artista Giovanni Battista Pergolesi, mort als vint-i-sis anys just acabada aquesta composició d’un Stabat Mater que, a mi, em fa quasi oblidar tot el que es pugui haver escrit de bo –i és molt- sobre el dolor d’una mare per la mort del seu fill. Pensar que Pergolesi gairebé agonitzava mentre anava creant aquesta meravella, fa que em pregunti com el seu diví talent es mantenia intocat malgrat la tisi galopant i com la seva força mística l’empenyia a compondre una de les més belles obres que mai s’hagin escrit.
Pergolesi, provinent d’una família de Pergola, es deia en realitat Draghi i va néixer a Jesi o Iesi, a la regió de Marche, l’any 1710 per morir el 1736. Va estudiar a la seva ciutat i el 1725 va completar la formació a Nàpols. Ben aviat va treballar pels aristòcrates, com era propi en aquells temps. Entre els seus patrons hi trobem, per exemple, els Colonna. Autor d’òperes bufes diverses, entre les quals La serva padrona, va ser molt apreciat per Bach que va arranjar l’Stabat Mater i se’n va servir per una de les seves cèlebres cantates. L’esmentat Stabat Mater va ser encarregat a Pergolesi per una comunitat cristiana laica coneguda com Confraternitá dei Cavalieri di San Luigi di Palazzo. Aquest tipus de confraternitats eren comunes a totes les ciutats d’Itàlia.
El meu estimat músic, jove i malalt -un dels tants il•lustres creadors tuberculosos, que hem conegut, gaudit i lamentat - va morir a Pozzuoli. Me l’imagino emportat per una cort daurada d’angelets captivats. Digueu-me cursi que m’és igual.
Fotografia: Pintura sense autor identificat:Fondazione Pergolesi Spontini.
Video:lasultanica: Andreas Scholl, alto, Barbara Bonney, soprano - Les Talens Lyriques, Christophe Rousset
Ho intento i us en deixo constància:
Escolto embadalida, per enèsima volta, un fragment musical d’incomparable bellesa, com se sol dir. N’és l’autor el jove artista Giovanni Battista Pergolesi, mort als vint-i-sis anys just acabada aquesta composició d’un Stabat Mater que, a mi, em fa quasi oblidar tot el que es pugui haver escrit de bo –i és molt- sobre el dolor d’una mare per la mort del seu fill. Pensar que Pergolesi gairebé agonitzava mentre anava creant aquesta meravella, fa que em pregunti com el seu diví talent es mantenia intocat malgrat la tisi galopant i com la seva força mística l’empenyia a compondre una de les més belles obres que mai s’hagin escrit.
Pergolesi, provinent d’una família de Pergola, es deia en realitat Draghi i va néixer a Jesi o Iesi, a la regió de Marche, l’any 1710 per morir el 1736. Va estudiar a la seva ciutat i el 1725 va completar la formació a Nàpols. Ben aviat va treballar pels aristòcrates, com era propi en aquells temps. Entre els seus patrons hi trobem, per exemple, els Colonna. Autor d’òperes bufes diverses, entre les quals La serva padrona, va ser molt apreciat per Bach que va arranjar l’Stabat Mater i se’n va servir per una de les seves cèlebres cantates. L’esmentat Stabat Mater va ser encarregat a Pergolesi per una comunitat cristiana laica coneguda com Confraternitá dei Cavalieri di San Luigi di Palazzo. Aquest tipus de confraternitats eren comunes a totes les ciutats d’Itàlia.
El meu estimat músic, jove i malalt -un dels tants il•lustres creadors tuberculosos, que hem conegut, gaudit i lamentat - va morir a Pozzuoli. Me l’imagino emportat per una cort daurada d’angelets captivats. Digueu-me cursi que m’és igual.
Fotografia: Pintura sense autor identificat:Fondazione Pergolesi Spontini.
Video:lasultanica: Andreas Scholl, alto, Barbara Bonney, soprano - Les Talens Lyriques, Christophe Rousset
11 comentaris:
Potser tenia tanta lucidesa, a aquella edat jove, a les portes de la mort, que traslladava a la partitura el dolor que veia que patia la seva mare, mentre ell se n'anava. Fas bé de pensar que els àngels se'l van emportar. I d'estimar-lo!
Esto es ser cursi, esto es una maravilla y a nadie se puede culpar de admirar las "mirabiliae", las cosas para ser miradas u oídas eneste caso.
En general, el barroco musical me deja un poco frío, pero el tema del Stabat Mater siempre me gusta.
Gracias, Glòria.
AG
Digne de Bach. Tenia intenció de posar un dia el Salm 51 per veure que en deies d'aquell "Bach", però t’has anticipat. ;-)
Sempre m'he preguntat que haguès estat de tants genis, si al S. XIX hagués existit una cura contra la tuberculosi. AL cap a i a la fi, els àngels no tenen -o no haurien- de tenir pressa a fer-nos pujar al cel.
Espero que el paradís existeixi i en arribar allà podríem sentir tot el que no van poder deixar escrit aquí. Jo vull un Cel ple d'artistes com aquest geni.
O potser, immers en la seua malaltia necessitava agafar-se amb força a alguna cosa, i es va agafar a la força creativa.
Ara l'escolte.
La tisi sol afinar fins a l'extrem la sensibilitat de qui la pateix, i això es pot constatar en autors diversos: Chopin, Màrius Torres, Aloysius Bertrand i tants d'altres. L'esperit s'apaga abans de temps, flama d'espelma al corrent d'aire.
Magnífica tu entrada en la que nos das una pincelada biográfica de este joven compositor como magnífica es su versión de esta plegaria, como tu bien dices, tan versionada.
Un abrazo.
Una meravella, com sempre, els regals que ens ofereixes des del teu bloc. Ets la segona que parla en el seu bloc de la mort en persones joves. El talent, però, no té edat i la tuberculosi va fer estralls entre joves artistes de tots els temps, mira Màrius Torres, per exemple. Excel·lent, com sempre, Glòria
Una autèntica delícia i una versió preciosa
Que poc costa, Mariàngela, estimar a aquest jove i delicat geni. La interpretació que fas del dolor de la seva mare veient-lo morir i que ell canalitza en la formosa composició em sembla un encert total.
Abraçada!
No me extraña que te guste, Alberto. Es sublime y está tan bien interpretado! A mí sí me gusta la música barroca.
Gracias a tí. Y un beso.
És clar, José Luis, deu ser dels pocs Bachs que m'arribarie4n al cor però, és que no és un Bach, eh? És de Giovanni Battista P. i devia passar que al mestre JSB li va encantar la peça i en va fer el psalm 51.
Salutacions!
Tens raó, Eduard. Qualsevol malaltia és devastadora i arrossega els grans artistes i a aquells que els haurien pogut escoltar.
Salutacions!
Kalamar,
Jo també aspiro a un cel com el que descrius. I que els artistes ens presentin, en primícia, les seves novetats.
Sí, Novesflors. El mal no deu poder amb la força del talent sinò encara tindríem menys composicions de tans grans autors que han creat malalts.
Com tantes vegades, Olga, s'imposa, sempre amb suvitat, la teva saviesa. "l'esperit s'apaga abans de tems. Flama d'espelma al corrent d'aire", Quina expressió tan bella per transmetre la fragilitat de molts portador d'Art.
Tuvo una vida tan corta que su biografía se resume en sus divinas composiciones.
Gracias por tus afectuosas palabras, Presleu. Y, como no, un abrazo!
I tant, Carina! El talent és, com sabem, congènit i, per sort, les seves mostres sobreviuran als seus portadors, joves i vells. Màrius Torres, Chopin ens ho recorden.
Gràcies per l'afecte que em mostres, Carineta!
De debó t'agrada aquesta versió, Joaquim? Perquè si no, en faig una de nova, eh? Ben mirat em sorprén i m'encanta que t'agradi i potser ho faré publicar als diaris de més gran tirada d'aquest món de mones.
Kissies,baby!
Publica un comentari a l'entrada