M’hauria agradat poder explicar la història de Júlia Peraire des de la seva modesta arribada al món fins a la seva mort com a viuda del pintor Ramon Casas, immortalitzada en diverses i valuoses pintures, en poses i vestuaris diferents que han estat i són admirats pels devots del gran artista català.Però, el que deia, que m’hauria agradat explicar la història de Júlia Peraire i l’haig de reduir –que no és poc- a la musa de Casas des de l’any 1906 quan el pintor va entrar al Salon Doré de Barcelona i la va veure, extraordinàriament jove i bonica, venent loteria en aquell local de delícies mundanes. Júlia Peraire tenia només divuit anys i Ramon Casas n’havia fet quaranta . L’enamorament diuen que va ser immediat i recíproc. Ramon Casas, senyoret benestant pertanyent a l’alta burgesia barcelonina, malgrat tenir els anys necessaris, va mantenir a Júlia amagada per no molestar les sensibilitats de la seva mare, Donya Elisa Carbó així com de les seves dues germanes. Júlia podia ser vista a totes les cases riques de Barcelona però només...en pintura. Setze anys després d’haver-se conegut i, un cop morta, la mare del pintor, Júlia i Ramon es varen casar.
Un dels quadres més valorats de Ramon Casas és, precisament, aquest audaç retrat de Júlia conegut com “La Sargantain”. Datat el 1908 ens presenta la imatge d’una formosa dona amb les faccions tensades per certa violència sexual que cobra força en la mirada del seus ulls bellíssims, lluents de febre incontrolada. Els braços s’aferren al seient amb ràbia i la roba groga, potser un llençol, ressalta la pell suau i morena com la fruita a l’estiu. És important la forma en com Júlia té col•locat el possible llençol que, empresonat per les seves cuixes, deixa endevinar el pubis que es marca com el centre del seu cos, paral•lel als ulls, paral•lel a la boca, dibuixant una estrella de plecs inquietants, últim refugi de qui, altament inspirat, l'ha pintat per la història. Aquest magnífic quadre va guanyar el Premi del Círcol del Liceu que obligava a l’autor a fer-ne donació i, per tant, avui dia roman exposat a les estances de l’esmentada i elitista institució. El nom “Sargantain” és, probablement, un fals gal•licisme degut a l’humor de Ramon Casas i que fa al•lusió a una “sargantana” àgil, prima i fugissera.
 |
| Interior amb Júlia, 1924 |
 |
| Júlia vestida de monja al Monestir de Sant Benet |
18 comentaris:
En el primer quadre, d'un groc intens preciós, tens raó, sembla que la geometria s'ha conjurat per assenyalar "lo lloc prohibit", que hom deia al Tirant lo Blanc.
Va tenir sort la Júlia de ser immortalitzada en tantes pintures! Si més no.
Abraçada!
Desconeixia la història. La Júlia ja podia estar contenta; un cop vista, no l'oblides.
M'ha agradat saber aquesta història que no coneixia!
Com de novel·la, tenir-la amagada durant 16 anys! mare meva!
Coneixia el primer, sempre m'ha semblat torbador. No els altres dos. El que em sembla fascinant és "Interior amb Júlia". El blanc pur del seu vestit, el plec de la catifa, el gosset al damunt del llit, el roig sagnant de les flors. Té alguna cosa d'estrany, però. Sí, alguna cosa no quadra i no sé ben bé què és. M'emporta a la quotidianitat inquietant de Hopper.
En esta casa siempre se aprende, espcialemente un adnadluz, que no conoce demasiado la cultura catalana porque mis limitaciones no me dejan abarcar todo lo que querría.
Me he aresultado muy curioso el post y tu comentario del cuadro (por cierto, ¿qué significa en título?) muy acertado (esas pierans apretadas...).
Empezaré a interesarme por Casas, que siempre me ha gustado, pero del que no conocía gran cosa.
Gracias y un abrazo granaíno.
AG
Del primer al segon, quin abisme.
No coneixia ni l'història ni, ho confesso, els quadres. El primer dels tres m'ha agradat moltíssim.
Novesflors,
La geometria i l'artista però el cas és que "lo lloc prohibit" es fa notar.
Mariàngela,
I tant que va tenir sort. Venia loteria i podem dir que li va tocar.
Petons!
Allau,
I tant! Es degué sentir molt afortunada. L'èxit encara li dura i el que dius tu, un cop vista no l'oblides.
Carme,
Si, amagada i exhibida en les pintures. Encara com es varen casar! L'eterna hipocresia de les classes altes.
Un petó, Carme.
Lapsus,
Potser no et quadra perquè el segon quadre és molt diferent del primer tan directament íntim. En el veiem una Júlia amb habitació propia, la que deu compartir amb el pintor i no sobresurt sinó que apareix integrada en l'ambient com si no estés en posa. No hi trobo la solitud de les noies hopperianes i penso que s'escalfa mentre espera en Ramon.
Hola Alberto:
Si te pides unos cuantos Casas vas a disfrutar mucho. Ya sabes que era extraordinario. "La sargantain" es un falso galicismo del catalán "La sargantana" que en castellano es "La lagartija".
Como curiosidad que no sé si conoces, Casas pinto también el mono del anís que lleva este nombre.
Un petó, Alberto!
José Luis,
Si. Cases va pintar moles Júlies des de la íntima "Sargantain" fins a la monja. També la va vestir de "manola", de "torera" i de senyora de l'alta burgesia. Tots dos varen treure molt partit del seu amor.
Titus,
Està clar que tots us enamoreu del primer quadre i és que, fins i tot, jo ho entenc. És una obra mestra i, com m'han fet veure, és també una obra literària perquè la mires i vols saber qui és i com va ser la seva vida.
Una abraçada, imperator.
Quines belles escenes i quina bona pensada de posar aquest post, Glòria. Ramon Casas té força i atrau en molts sentits.
Veig que estem d'acord en força coses, Glòria, i me n'alegro.
La comprensió de l'art és una extensió impagable de les nostres vides.
Ës un plaer estar d'acord amb tu, benvolguda Olga. Jo sí que me'n alegro !. Jo sento l'art com allò que dona sentit a les nostres vides, tu parles i molt bé de la comprensió de l'art i és cert, és gran seentir com en arriba i ens toca deixant-nos colpits.
Un xic trist que una història d'amor quedés tacada per l'hipocresia social i una certa covardia, però al final no va ser del tot infeliç.
BOn pinzell el d'en Casas, no n'estic gaire familiaritzat amb ella a banda dels quadres que te al MNAC.
Magnífico tu apuntes sobre Julia Peraire y sobre "La Sargantain". Ramón Casas no habría sido Ramón Casas pintor sin su escondido amor.
Casas es un pintor genial, todavía no suficientemente conocido y reconocido en el mundo, y desgraciadamente, tampoco en el resto de España. Los regionalismos o los nacionalismos o los centralismos han tenido, creo, la culpa, igual que ha pasado con un gran número de pintores españoles.
Breve pero completa tu estupenda entrada.
Un abrazo.
Ayyyy, Donya Elisa, si levantara la cabeza¡¡¡
delicado pintor, delicado hijo (de su tiempo)...
besos glorichu
Sí, Eduard. Al final el pintor es va casar amb la seva amant i se suposa que varen ser feliços.
Hola Presley!
Es verdad que Casas es poco conocido teniendo en cuenta su gran talento que lo equipara a los impresionistas franceses. No sabría decirte a causa de qué sus pinturas han quedado tan encerrasdas. No me consta que el militara en nada, no era nacionalista catalán y sí tal vez español puesto que se esmeró en pintar al rey de España y fracasó lo que le supuso un triunfo menor al que esperaba.
Gracias por tus afectuosas palabras. Quedaría mucho por decir -su vida en Francia- pero siempre temo alargarme demasiado y leer en pantalla es un poco molesto.
Un abrazo!!!
Uy Donya Elisa, querida Pilar! Vi hace poco un cuadro que le hizo y no le ahorro un aspecto rústico y varonil de campesina poderosa.
Besos para tí!
Quins temps aquells en que les aparences eren més importants que els sentiments! Quina falsetat mare meva... Però l'amor i la passió no són fàcils ni d'oblidar ni de domesticar. Jo també havia vist el primer quadre i em va encantar des del primer moment! És tan... potent!
Sí, Judit. Sense saber la història, la bella dona del quadre ens explica la feresa de la seva jove sang.
Publica un comentari a l'entrada