Temple de Hase, Tokio, a la tardor |
Una història molt conservadora i probablement falsa fa constar que Sei Shonagon va morir en la misèria. La seva promiscuïtat, evident en alguns dels seus escrits, ha resultat molesta però és que Nagiko va escriure de forma totalment deshinibida sobre les coses que la varen inspirar, el dolç somriure d’un infant, la bellesa de la pluja sobre els arbres, el dolor per un amant que ha decidit abandonar-la.
M’he permès traduir de l’anglès un parell de mostres firmades fa més de mil anys per algú que potser es deia Nagiko.
66.Era una clara nit de lluna
Era una clara nit de lluna, una mica després del desè dia del mes vuitè. Sa Majestat, que residia a les estances de l’emperadriu, seia a la barana de la terrassa mentre Ukon no Naishi tocava la flauta per ella. Les altres dames del servei seien juntes xerrant i rient però jo estava sola, recolzada contra un dels pilars entre la terrassa i l’entrada principal.-Per què estàs tan silenciosa? Va dir Sa Majestat. –Digues alguna cosa. És trist quan no parles.
-Em fixo en la lluna de tardor. Vaig respondre.
-Ah si, va remarcar ella. Això és just el què havies de dir. 141. Al cap de poc del vintè dia del novè mes
Al cap de poc del vintè dia del novè mes vaig anar en peregrinació al temple de Hase y vaig passar la nit en un allotjament molt senzill. Estava exhausta i vaig caure en un son profund.
Quan, més tard de la nit, em vaig despertar, la llum de la lluna fluïa a través de la finestra i brillava sobre els llençols de l’altra gent de l’habitació. És evident que la blanca lluïssor em va emocionar enormement. És en moments com aquests quan la gent escriu poemes.
Fotografia: Superstock
Llibre:
The pillow book of Sei Shonagon
Traducció i Edició Ivan Morris
Penguin Classics, 1967
10 comentaris:
La lluna ens pren les sensibilitats i les fa seues.
Oooohhhh! Glòria que bonic! M'ha agradat molt aquest post.
El personatge, la teva manera d'explciar-lo i els seus textos... tot.
I la lluna també, ara tindrem la lluna de primavera que potser ens omplirà de versos.
La llum del clar de lluna il·lumina el camí, Novesflors. Pas a pas, sota la perlada blancor, volem arribar a casa per escriure un vers.
Gràcies, Carme!
Esperem que la lluna de primvera, com bé dius, ens ompli de versos.
Un petó!
Glòria, com sempre, sense paraules... flueix amb la lluna i escriu
Gràcies, Carina. Escriuré si tu i tots seguiu llegint-me. Sou tan amables!
Un raig de lluna per a tu.
L'excés de sensibiltat ens torna fràgils perquè, de tan receptius, no podem sostrnir les variadíssimes impressions.
Coincideixo amb tu en el comentari que het fet a Lapsus Calami.
Quan vaig escriure "Cerimònia privada", va ser recreant en un altre àmbit la mort d'un Hannover-germà de l'ex de Carolina Grimaldi-, que es va suïcidar de la mateixa manera que Ludwig de Baviera. Devia passar prop dels 90 del s. passat, perquè les revistes portaven el casament d'aquest príncep amb Isabella, i... en fi, no vull desvetllar el tema, per si algun dia llegeixes la novel·la. El motiu és: ¿què pot portar al suïcidi una jove que ho té tot?
gloria, ¿Has visto estos días a última hora de la tarde alineados sur-oeste a Júpiter y a Venus? si no es así no te lo pierdas,... y hablando de lunas, hacia el día 25 de este mes se alineará también la luna con estos dos planetas, si continuamos sin nubes será un espectáculo, si no, habrá que seguir leyendo a Sei Sonagon.
par de besos
I tant que l'excés de sensibilitat ens torna fràgils! Però, què fer? Rebutjar-la amb la força de la ment o cedir a la seva seducció?
Gràcies per no desvelar-me el final de "Cerimonia secreta". En prenc nota per llegir-lo Ja he demanat "Al meu cap una fosa" a la biblioteca i el tindré aviat.
Quant a la pregunta que fas del suïcidi, potser tenir-ho tot resulta mortal per segons qui.
Amb gran afecte, Olga!
Pues no acostumbro a mirar el firmamento, Pilar y no sabría ni interpretarlo aunque me parece fascinante. La luna, su luz o su ausencia sí que los percibo y también los gloriosos cielos estrellados que anuncian el sol de la mañana.
Un abrazo, Pilita!
Segurament Nagiko devia mirar molt el cel, Glòria. No te'l perdis! Ens uneix als absents.
Sorprèn com d'actual sonen els escrits d'aquesta dona. És ben bé com si fossin escrits avui mateix.
Publica un comentari a l'entrada