OLGA XIRINACS, LA INUNDACIÓ

Portada de "La inundació"

“La inundació”,  última novel·la de la prestigiosa escriptora tarragonina Olga Xirinacs, és una obra d’acció interior perquè els fets que succeeixen a fora són el reflex dels que viu, discretament, la protagonista en el seu interior i dels quals ens en assabentem a través de la veu narradora, els propis pensaments del personatge  i els comentaris dels que l’acompanyen. Maria Romana Orsini, escriptora important, es retira temporalment a Ribalta,  on hi té diverses propietats,  entres les quals la casa en la que, junt amb dues dones de servei, s’instal·la  amb la intenció d’alternar l’escriptura amb el repós. Maria Romana, Maria,  com s’anomena ella mateixa, des de l’inici de la seva estada a Ribalta, sent com el temps passat es converteix en un lent devessall de records que, poc a poc, la condueix a una tristesa quasi crònica. De cop i volta la seva vida li sembla mal aprofitada i se’n recorda sovint d’amistats que només han estat aparents i li han fet mals irreparables. També apareixen l’amor i la traïció tan sovint junts.  Maria Romana que, per moments, sembla recuperar l’alegria perduda en una joventut no tan llunyana, va edificant el seu propi destí fins a cridar-lo en veu baixa però molt obertament. Voldrà obeir-la el fat? .

“La inundació” mostra una vegada més el talent d’Olga Xirinacs per construir una novel·la d’exquisits matisos que, tot i així, no estalvia gens l’inevitable sentit tràgic de la vida. La prosa és delicada i elegant sense negar la veu al dolorós lament quan els fets ho exigeixen.  Sorprèn la distinció de la protagonista en tot el que és el seu comportament personal i social i sorprèn més encara, per inesperats,  el seu plor i la seva rebel·lia.

Si les descripcions de la naturalesa són senzillament magnífiques, de forma,  que quasi prenen vida pròpia al mateix ritme que la protagonista va vivint alguns dies esplèndids i les pesants tempestes interiors del seu passat, són també modèliques les exposicions dels interiors dels habitacles on brilla el vernís de mobles com antics joiells, els policromats del sostre d’una cambra, les tasses de cafè de lluent porcellana, l’aroma dels deliciosos àpats, la sentor i la bellesa de les plantes i flors...Luchino Visconti no ho hauria fet més bé.

Pel que acabo d’escriure,  fet des d’un profund respecte,   no cal pensar massa  per deduir que “La inundació” m’ha agradat tant que se m’ha fet més curta del que hauria volgut. Ara, plantejaria mil qüestions a Olga Xirinacs o, potser directament, a Maria Romana,  per saber i saber més d’elles, dels seus abans, del seus ares, dels seus després... però, d’una banda si no se m’ha explicat, és que no n’haig de fer res i si fes preguntes, apart de tafanera que, literàriament ho sóc i molt, comprometria l’esperit de l’obra que és guardar-la en rigorós secret. Que cadascú trobi el que el llibre li guarda.

Un petit fragment:

(...) La pluja et purifica, Maria, t'esbandeix els pensaments tristos, et deixa neta i t'acosta paraules noves, perquè vés a saber d'on ve, aquesta pluja, de quin mar, de quin llac o de quin riu ha estat absorbida, evaporada, xuclada, i porta tots els gustos i les paraules del món: canyella, xinès, inuit, l'udol d'un llop, l'última llàgrima del ferit de guerra, el primer crit d'un nadó, fum de petroli, puresa de gel, el fil de sang d'una punxada d'heroïna: el braç nu, el cos al carrer del suburbi, tot avall, tot barrejat amb fang i diamants acabats d'exxtreure de la mina, que es perden en una baralla a mort.

LA INUNDACIÓ

Olga Xirinacs
Cossetània Edicions
Notes de Color -49-
1ª Edició, Mars 2012