 |
| El rei Salomó i la reina de Saba-Piero della Francesca (1415-1492) |
Fa poc més de dues hores que el dilluns de Pasqua s’ha extingit fins a un altra any.
Així com algunes vegades he escollit frívoles diversions pels dies de festa de Setmana Santa, aquest cop, no és que m’hagi reclòs, a cap convent però sí que m’he recollit dins la meva pròpia càpsula mística que m’ha permès vagarejar amb el pensament fruint dels senyals que ens dona constantment la primavera. A pagès els camps tornen a lluir l’enyorada verdor que sembla ser-los natural però que no sempre es mostra. Floreixen els lilàs i embaumen l’aire, les capçades dels arbres recuperen l’aire protector i majestàtic a l’hora i veiem fulles de colors insòlits –vermelles, morades, quasi negres- que ens conviden a acolorir també la nostra indumentària potser massa discreta, gairebé endolada per culpa de l’hivern massa llarg i fosc. Una aranya esveltíssima s’ha dedicat a senyorejar pel passadís de casa no fent cabal de la meva presencia. L’ombra d’una escombra li ha marcat un camí de llibertat segura. I és que la primavera ho conté tot. Pot ser un quadre de Boticelli i mitja dotzena de sacs d’herba sobrera que, abans de tallar-la, embrutia el discret pati. Pot ser música de Vivaldi i una munió de bestioles que com petits ocupes ens diuen que la casa i la terra són també de la seva propietat.
I jo aprofito per compartir amb vosaltres, un fragment més de música sacra per tancar la placidesa d’aquests dies concrets i ja finits, i sense esforç, molt decidida, sé que haig de convidar-vos a escoltar el dolç i fascinant Cum dederit, salm número 127(126) del rei Salomó que forma part del Nisi Dominus que en el seu dia va compondre Vivaldi, beneït venecià de cabells com el foc que creuava els ponts a salts, mig cantant per no oblidar les inspirades melodies que criava el seu geni sota la forra de cabells ardents. El fragment que escoltarem, si així ho voleu, és una siciliana en sol menor interpretada pel gran contratenor David Daniels i, a parer meu, una de les melodies més belles que s’hagin escrit mai. Repetiu-la, si us ve de gust, els que ja la coneixeu i feu-ne una descoberta els altres. I, sobretot, digueu-me que en penseu que jo sempre us espero sota el foc d'aquest arbre incandescent.
Video de erman 7878
Si Jahvé no construeix la casa,
és inútil l'afany dels constructors.
Si Jahvé no guarda la ciutat,
és inútil que vigilin els guardes.
És inútil que us lleveu de matí,
i aneu tan tard a reposar,
per menjar el pa que us guanyeu a dures penes.
Fins quan dorme Déu els dona als seus amics.
La millor herència són els fills de Jahvé,
els descendents són la millor recompensa;
els fills que han tingut quan éren joves
són com les fletxes en mans d'un guerrer;
feliç l'home que se n'omple el buirac:
si discuteix amb algú davant la gent,
no haurà de retirar-se avergonyit.
Font: LA BÍBLIA
Versió dels textos originals i notes pels MONJOS DE MONTSERRAT.
19 comentaris:
querida Gloria, una gozada tu entrada de hoy...
besos
Al principi del vídeo diu que canta Philippe Jaroussky, però no, és David Daniels. I ho fa molt bé, per cert.
Me alegro que te guste, Pilar. Es una melodía increíblemente hermosa.
Un beso.
Efectivament, Titus. Es devien equivocar perquè és l'inconfusible Daniels i ho fa immillorablement.
Una abraçada!
Els salms son molt macus de llegir, però encara més d'escoltar si són el producte d'algú com Vivaldi.
És un dels meus Vivaldi preferits, absolutament adecuat per tancar la Setmana Santa i les teves poètiques i animoses paraules,
felicitats amb retard, pel sant i l'apunt.
que tinguis una luminosa primavera, Glòria!
i
I tant, Eduard! Els salms són poètics i profètics i acompanyats per músics com Vivaldi fan una combinació magnífica.
Gràcies, Kalamar! Jo també et desitjo una primavera pletòrica que ja ens reflectiràs al teu bloc amb els teus intel·ligents escrits. Ja pots imaginar que també és un dels meus Vivaldi predilectes. És hipnòtic.
També la pintura es preciosa, i aquesta no la coneixia. Felicitats!
Que bé s'està sota el teu arbre de foc, escoltant aquest Vivaldi i llegint les teves paraules, de foc. Una abraçada, Glòria.
Ara escoltaré Vivaldi però vaja per davant que -ja ho saps- m'agrada molt com escrius.
Tots aprenem els uns dels altres, José Luis, en els nostres volts pels blocs.
Efectivament, la pintura és preciosa i jo celebro que t'hagi agradat, cosa gens estranya.
Doncs ja saps, Mariàngela, que sota aquest arbre sempre hi tens un lloc d'honor i calidesa.
Una abraçada per a tu!
Sempre ets molt amable, Novesflors. Ja saps que el sentiment és mutu.
Efectivamente, la primavera está llegando (ayer mismo me ocupé del tema en mi blog) y para mí ha venido de la mano de aires venecianos, así que esta maravilla que estoy oyendo por segunda vez viene ciertamente oportuna.
He leído el salmo. Dentro de mi escaso catalán, me ha parecido precioso. Ahora lo leeré encastellano, buscando en la Biblia.
Y después, dejaré estos misticismos, que la primavera está en la puerta y no quiere saber de otra cosa que del mensaje obscenamente vitalista que le es natural.
Un abrazo,
AG
Alberto:
Me ha gustado mucho lo de "obscenamente vitalista" Aplícatelo que yo haré lo mismo.
Persisto en que tu catal´n es cada día menos escaso. Cuando lo tengas delante en castellano ya puedes comparar. Yo tuve varias versiones en ambas lenguas y diferían lo suyo. Al final opté por la de los monjes de montserrat que aquí son un valor siempre en alza po aquello de la tradición.
Celebro mucho tu viaje a Venecia.
Una abraçada!
Apunt preciós, amb música del prate amb cabells de foc per l'arbre de foc.
Que la primavera ens sigui beneficiosa, estimada Glòria, i que les bestioletes ho puguin veure encara que sigui a cops d'escombra.
Aixó espero, Joaquim. Que la primavera ens porti benestar i que no s'acabin ni una cosa ni l'altra.
Kissinets.
Suggeridora i bella descripció la de la teva càpsula mística: al camp o a muntanya és on retrobem, si la sabem veure, la nostra vertadera llibertat, neta de sofisticacions.
I no és un tancament, Glòria, sinó l'obertura a un univers que a vegades ens pot sembla metàl·lic com una campana que ens contingui, i altres -de nit per exemple- buit tot ell cap al desconegut.
Ah, jo atrapo les aranyes fent-les caure amb l'escombra de raspall i caçant-les amb un got a sobre i una cartolina per sota i, apa, cap al jardí a córrer. No les mato, sinó que els dedico poemes; (ara imagina't si hagués de matar un elefant...)
Gràcies, Olga! Tu sempre m'aportes profunditat. M'agrada el camp a la nit "buit tot ell cap al desconegut" i, si estic sola, trencar el silenci escoltant a Mompou.
Jo sóc covarda, per fer una operació com la que tu descrius, a l'hora de matar una aranya. L'aixafo amb l'escombra o la sabata i la converteixo en una desagradable taca negra que em toca netejar tot seguit.
No mataria un elefant ni en defensa pròpia. Com ho podria fer?
Podries Glòria, mostrant-li una fotografia del Monarca. Li agafa un cobriment
Quin apunt i quina música més portentosos! M'ha encantat el teu text, Glòria, i la peça musical, que no coneixia, és preciosa! Moltes gràcies per oferir-nos totes dues coses!
Joaquim,
Parles de Salomó o d'algun altra Monarca?
Gràcies a tu, estimat David. Ja fa temps que et dinc que aquest tipus de música et robarà el cor.
Amb el meu afecte!
Publica un comentari a l'entrada