El jove James Joyce-Fotografia extreta de dnote.info |
Es varen creuar a Nassau
Street i de seguida, com si ja es coneixéssin, es varen aturar l’un davant de l’altra
i varen iniciar una breu conversa que, pel què s'ha vist, els uniria per sempre.
Ella va pensar que James devia se noruec atesos aquells ulls blau aigua tan
propis dels escandinaus. Ell, quan va saber el seu nom, Nora, es va entusiasmar
recordant la protagonista de “Casa de nines” que es deia així mateix, Nora i
havia estat creada per Ibsen, el dramaturg escandinau, noruec, que ell admirava
fins el punt de haver estudiat la seva llengua per poder-lo llegir en versió
original.
Va ser l’atzar el que va fer
que ambdós, Nora i James, pensessin en els fills d’Escandinàvia quan es varen
mirar per primer cop?. De fet, Noruega no era lluny i aquella ciutat, on vivien ambdós, de nom Dublín havia estat fundada pels
viquings. La fantasia i la literatura han fet la resta. Nora i James varen
fixar una cita de seguida i, arribat el dia, James la va esperar una bona estona inútilment. Havia estat sol però no es va desanimar. Aquell vespre
li va escriure una carta on li deia que la tarda li havia passat mirant en
quatre direccions per veure-la aparèixer. De totes bandes emergien voleiant les
cabelleres vermelloses, torxes enceses sobre cares que no eren mai la d’ella, la de
Nora. Podrien veure’s un altra dia?. La trobada es va fixar pel dia 16 de juny
d’aquell any 1904. Varen passejar i xerrar. Ell era un xicot culte que, malgrat
tenir només vint-i-dos anys, ja havia llegit molt i desitjava dedicar-se a l’escriptura.
De moment i, pensant en sobreviure, havia començat a estudiar medicina a París.
Fer de metge li permetria mantenir-se i, alhora, tenir temps per forjar-se com a professional
de la literatura. Ella, Nora, ella qui era?. Doncs només una noia illetrada de Galway
que tenia vint anys i treballava com a cambrera al Finn’s Hotel de Dublín. Una noia que al cap de ben
poc temps, ho deixaria tot per seguir-lo a Roma, a Trieste, a Zuric, a París,
molt abans de néixer en ell qualsevol idea sobre un possible Ulisses i també, molt més enllà
d’albirar el miracle de l’èxit i la fama, acompanyant-lo en la gana i en el fracàs fins que
cert ressó d’inspiració homèrica, coronat per l’escàndol, faria parlar d'ell despertant odis i passions. Nora seria amb ell fins l'últim dia de la seva vida, compadint-lo -pobre Jim, tan bon home- que com el gran poeta grec, va ser pres per la tenebra de la ceguesa i va
morir sense arribar a complir els seixanta anys.
James Joyce va escriure un
recull de poemes titulat “Música de cambra” que, a dir dels experts, res
aporten de nou a la poesia del seu temps. El Joyce poeta parla influït per
altres veus, clàssics que coneixia i havia assimilat, però no se li pot negar traça i bellesa en la seva escriptura sensible i musical. Eren temps
en què el seu geni indiscutible estava encara reprimit. Un dia Joyce s’hauria d’entestar
en escriure diferent de tothom. Crearia una Odissea dublinesa que esdevindria universal, un poema en
prosa exaltant la valentia de l’heroi
anònim, domèstic i diari. Però pel moment “Ulysses” faltava encara molt de
temps.
VII
La meva amor lleument vestida
Passeja entre els pomers.
On els alegres vents
S’aturen
a festejar
Las fulles noves quan passen.
La meva amor camina lentament
Inclinada sobre la seva ombra a l’herba;
I on el cel és una pàl·lida copa blava
Sobre la terra somrient
La meva amor va alçant lleugerament
El seu vestit amb delicada mà.
James Joyce - Música de cambra
Gira el crepuscle
Gira el crepuscle de l’ametista
Fins el blau intens i més intens,
Els fanals il·luminen de verda llum
Els arbres de l’avinguda.
El vell piano fa sonar una cançó,
Dolça, lenta i alegre;
Ella s’inclina sobre les tecles grogues,
El seu cap encorbat així
Tímid pensament i amples i greus els ulls
I les mans
Que vagaregen mentre escolten-
El crepuscle gira cap a blau més fosc
Amb lluentor d’ametista.
James Joyce - Música de cambra
Bloomsday, 16 de Juny 1904-16 de Juny 2012
Traducció lliure dels poemes Glòria Abras Pou
James Joyce Centre
www.jamesjoyce.ie
11 comentaris:
Ostres... Ni sabia que en James, que no era escandinau, feia poemes. Hauré d'investigar una mica, tenen alguna cosa. Un punt de fascinació.
Salut.
Doncs felicitats dobles. A tu, Glòria, per l'apunt i aquesta traducció tan bella dels seus poemes; i a la Nora i el James per l'aniversari d'aquella primera cita que els va unir per sempre. Salutacions.
Igor,
Només cal que demanis -si no ho has fet ja- Música de cambra. Efectivament tenen un punt de bellesa i originalitat tant si se sap qui és l'autor com si no.
Salutacions!
Lapsus,
Gràcies pel teu comentari. En un dia com avui, 16 de Juny, s'havia de recordar què va passar.
Amb afecte!
Molt interesant, el que i com ens ho explicas.
Fa goig llegir biografies tal com les escrius tu. Tinc la sensació de seure a prop i obrir les oïdes per escoltar la història que ens contes.
Fas un esbós molt interessant d'un artista al que sempre he volgut apropar-me.
Glòria, gràcies per recordar-nos tan bellament el Nora & James Day. Caldrà que me l'apunti a l'agenda. I que visquin les dones de pèl roig.
José Luis,
Tenia dubtes entre escriure jo o transcriure un text. He decidit fer un plat combinat i, pel que em dius, ha anat prou bé.
Gràcies, doncs!
novesflors,
amiga tan estimada com exagerada, segueix mentint-me que ja m'està bé.
És broma, eh?. I gràcies!
Eduard,
Per sort tens molts anys per apropar-te a Joyce. Quan el coneixis sabràs que ja l'has trobat abans en altres escriptors que han creat influiïts conscient o inconscientment per ell.
Salutacions!
Allau,
Cada any me l'anoto al dietari. Veure l'expressió "Bloomsday" em fa sentir propera a l'escriptor i el seu univers.
Fa molts anys em vaig tintar pel-roja. Suposo que el teu "visca" també val per a mi.
Gràcies.
m'agradaria sentir més música de cambra cantada per la Glòria, la vermella...
Gràcies, Kalamar. Faré el què pugui.
Como sabes, querida Glòria, Joyce es una de mis inmensas lagunas. Ni sabía que hubiera sido poeta.
Reaparezco tras una intervención quirúrgica (nada grave) que me ha dejado hecho unos zorros.
Un petó.
AG
Publica un comentari a l'entrada