CARA PERDUDA

Nefertiti-Bust de 3.400 anys-Museu Egipci, Berlín

Va seure a davant meu i, amb la veu tocada de nostàlgia, em va dir que ho sabia del cert i que ara era per sempre: Havia perdut la cara. Es buscava als miralls i als vidres dels aparadors i, fins i tot, esperava trobar-se en estretes i llargues fulles de ganivets de cuina. La pèrdua li feia obrir armaris i calaixos i acariciar els vestits propis com si fossin d’una altra, estimadíssima, que hagués marxat per sempre sense dir-li ni un mal adéu, deixant-li de record el rostre devastat d’un ser imprevisible que, d’ara en endavant i així fins a la mort, hauria de ser el seu i arrossegar-lo arreu.

Va seure davant meu i, suaument, es va passar pels ulls, pel nas, pels llavis, les tremoloses puntes dels seus dits com si llegís un llenguatge de cecs i esperés reconèixer en els trets, explorats amb temor, la cara que havia estat seva i que, d’un dia per l’altra, havia fugit cruelment i per sempre. No. Ja no eren els seus ulls com olivines,  sinó només,   dues rudimentàries conques que li guardaven llum perquè,  ella pogués veure i lamentar,  la pèrdua d’aquell rostre que havia fet girar a la gent. El nas s’havia eixamplat de forma barroera i dues pigues rodones i petites,  de color de sang presa, sobresortien del pont tort i enfonsat. Més avall,  una maldestra doble línia de pell seca i blavosa ocupava l’indret, on els llavis, –que havien estat constantment comparats a les maduixes més roges i més fresques- havia rebut els llargs petons que, d’ un temps cap aquí, l’havien oblidat. La pell no conservava res del llenç blanc impol·lut que havia causat tantes enveges com admiracions. Ara era un drap de foscor desigual amb arrugues i taques que recordaven el més humil parrac de la neteja.

Va seure davant meu i va prendre un tallat fent un esforç per assumir que el temps la castigava brutalment. Vaig procurar fer-li entendre com n’havia estat d’excepcional la seva cara i com havia de valorar els èxits que li havia reportat ser tan bonica.

Em deien la Maria maca, va mormolar en veu baixa. I ara quasi ningú em coneix, va afegir amb pesar.

Quan va morir al cap de dotze anys, ja havia après a ser una altra. L’altra. I afirmava sovint que la memòria d’haver estat molt bella li anava quedant tan remota que quasi ni se'n recordava.Veia el seu antic retrat damunt del tocador, el retrat d’una dona preciosa que la mirava fixament quan es ficava al llit. I es deia a sí mateixa: " Potser durant molts anys vaig ser aquesta. Que estrany se’m fa si a dia d’avui, no la conec. Senyor doneu-me un bon son."

Apagava la llum i en la fosca pacífica dormien com una sola dona.