Natasha Tcherniak va néixer
a Ivanovo (Rússia) l’any 1900 i va morir a París l’any 1999 amb el nom de
Nathalie Sarraute.
Degut a que els seus pares
estaven separats passava mig any a Rússia i mig a França països en els quals va
cursar els seus primers estudis amb incursions a Suïssa. Quan va tenir l’edat
va marxar a Oxford i es va llicenciar en dret per establir-se, al cap de poc, d’acabar
la carrera, a París. Als 25 anys es casa amb el seu col·lega Sarraute i,
malgrat treballar en el dret, comença a interessar-se seriosament en l’escriptura
empesa per l’atracció que li causen grans escriptors del segle XX entre els quals
Proust, Joyce i Woolf.
L’any 1932 escriu els seus
primers textos “Tropismes” on analitza subtilment les reaccions físiques
espontànies. Aquests pensaments apenes iniciats que llisquen ràpidament de la
consciencia . “Tropismes” serà publicada l’any 1939 i saludada per Jean Paul
Sartre.
A causa del seu origen jueu,
Nathalie Sarraute es veu obligada a amagar-se l’any 1941. Ho fa en una casa al
camp on hi allotja a Samuel Becket resistent perseguit per l’exèrcit nazi.
Per fortuna i amb el temps,
s’acaba la guerra. Sarraute ha seguit escrivint en una lluita aferrissada per
innovar. A poc a poc va fugint de les llargues frases que havia après de Proust
i intenta noves maneres d’expressar-se. Una colla de crítics d’intencions burletes
anomenen a ella i els seus companys, els creadors del “Nouveau Roman”. La literatura de Sarraute és
interessantíssima per quan l’escriptora ens fa percebre que darrere de les
frases fetes i els mots convencionals, s’hi amaguen sentiments complexos i
violents. “Tropismes” que és avui un llibre de culte serà rebutjada per editors
com Gallimard i no veurà la llum fins l’any 1939 com s’ha esmentat abans. L’actor
Josep Maria Flotats va dirigir i representar junt amb Juanjo Puigcorbé, l’esplèndida
“Per un sí, per un no” i, avui dia, podem assegurar, sense por d’equivocar-nos,
que una de les autores més mediàtiques beu incansablement de Sarraute. Em
refereixo a la jueva i també francesa Yasmina Reza, interessant però
innegablement molt més lleugera.
III
Havien vingut a viure per
aquells petits carrers tranquils, darrere el Panteó, de la banda del carrer Gay
Lussac o del carrer Sant Jaume, en pisos que donaven damunt de passadissos
foscos però, fet i fet, decents i proveïts de comoditats.
Se’ls hi oferia aquí i allà,
la llibertat de fer el que volguessin, de passejar com volguessin, amb no importava
quina roba, quina cara, pels petits i modestos carrers.
Cap forma de vestir els hi
era exigida aquí, cap activitat en comú amb els altres, cap sentiment, cap
record. Disposaven d’una existència
despullada i protegida al mateix temps, una existència semblant a una sala d’espera
en una estació deserta, dels afores, una sala nua, grisa i tèbia amb una estufa
negra al mig dels bancs de fusta resseguint les parets.
I ells estaven contents, es
divertien aquí, se sentien quasi a casa
seva, tenien bons tractes amb la portera, a la grangera li portaven la roba per
rentar a la més conscient i la menys cara tintorera del barri.
No buscaven mai recordar el
camp on ells havien jugat feia temps, no buscaven mai retrobar el color i l’olor
del poblet on havien crescut, no veien mai sorgir en ells, quan passaven pels
carrers del seu barri, quan miraven els aparadors de les botigues, quan
passaven davant del pis de la portera i la saludaven molt educadament, mai
veien aixecar-se en el seu record un pany de paret inundat de vida, o l’empedrat
d’un pati, intensos i acariciadors, o els suau esglaó d’una escala sobre la
qual s’haguessin assegut quan eren infants.
A l’escala de casa seva,
trobaven de vegades, “el llogater de sota”, professor a l’ institut que tornava
de classe amb els seus dos fills, a les quatre de la tarda. Tots tres tenien
els caps llargs i els ulls pàl·lids, lluents i llisos com com grans ous de
marfil. La porta del seu pis s’entreobria un moment per deixar-los passar. Se’ls
veia posar els peus sobre petits quadrats de filtre situats sobre el parquet de
l’entrada _ i allunyar-se silenciosament, lliscant cap el fons fosc del
passadís.
Nathalie Sarraute
Tropismes - Fragment
4 comentaris:
querida Gloria, nos dejas otro personaje extraordinario a la sombra de tu árbol... este verano se agradece.
un abrazo
Gracias, Pilita.
Hay que leer a Sarraute creadora de estilo. Para algunos un recuerdo será siempre una pincelada de extraño color rojo avisando el segundo mágico.
Un beso!
Doncs jo no l'he llegida... m'hi hauré de posar.
Sí que vaig veure i recordo força bé "per un si, per un no.
M'allunyo silenciosament pel fons del passadís internàutic, després de gaudir del teu post, estimada Glòria.
Publica un comentari a l'entrada