NATHALIE SARRAUTE, PER DAVANT DEL TEMPS

Natasha Tcherniak va néixer a Ivanovo (Rússia) l’any 1900 i va morir a París l’any 1999 amb el nom de Nathalie Sarraute.

Degut a que els seus pares estaven separats passava mig any a Rússia i mig a França països en els quals va cursar els seus primers estudis amb incursions a Suïssa. Quan va tenir l’edat va marxar a Oxford i es va llicenciar en dret per establir-se, al cap de poc, d’acabar la carrera, a París. Als 25 anys es casa amb el seu col·lega Sarraute i, malgrat treballar en el dret, comença a interessar-se seriosament en l’escriptura empesa per l’atracció que li causen grans escriptors del segle XX entre els quals Proust, Joyce i Woolf.

L’any 1932 escriu els seus primers textos “Tropismes” on analitza subtilment les reaccions físiques espontànies. Aquests pensaments apenes iniciats que llisquen ràpidament de la consciencia . “Tropismes” serà publicada l’any 1939 i saludada per Jean Paul Sartre.

A causa del seu origen jueu, Nathalie Sarraute es veu obligada a amagar-se l’any 1941. Ho fa en una casa al camp on hi allotja a Samuel Becket resistent perseguit per l’exèrcit nazi.

Per fortuna i amb el temps, s’acaba la guerra. Sarraute ha seguit escrivint en una lluita aferrissada per innovar. A poc a poc va fugint de les llargues frases que havia après de Proust i intenta noves maneres d’expressar-se. Una colla de crítics d’intencions burletes anomenen a ella i els seus companys, els creadors del “Nouveau Roman”.  La literatura de Sarraute és interessantíssima per quan l’escriptora ens fa percebre que darrere de les frases fetes i els mots convencionals, s’hi amaguen sentiments complexos i violents. “Tropismes” que és avui un llibre de culte serà rebutjada per editors com Gallimard i no veurà la llum fins l’any 1939 com s’ha esmentat abans. L’actor Josep Maria Flotats va dirigir i representar junt amb Juanjo Puigcorbé, l’esplèndida “Per un sí, per un no” i, avui dia, podem assegurar, sense por d’equivocar-nos, que una de les autores més mediàtiques beu incansablement de Sarraute. Em refereixo a la jueva i també francesa Yasmina Reza, interessant però innegablement molt més lleugera.

III

Havien vingut a viure per aquells petits carrers tranquils, darrere el Panteó, de la banda del carrer Gay Lussac o del carrer Sant Jaume, en pisos que donaven damunt de passadissos foscos però, fet i fet, decents i proveïts de comoditats.

Se’ls hi oferia aquí i allà, la llibertat de fer el que volguessin, de passejar com volguessin, amb no importava quina roba, quina cara, pels petits i modestos carrers.

Cap forma de vestir els hi era exigida aquí, cap activitat en comú amb els altres, cap sentiment, cap record.  Disposaven d’una existència despullada i protegida al mateix temps, una existència semblant a una sala d’espera en una estació deserta, dels afores, una sala nua, grisa i tèbia amb una estufa negra al mig dels bancs de fusta resseguint les parets.

I ells estaven contents, es divertien aquí,  se sentien quasi a casa seva, tenien bons tractes amb la portera, a la grangera li portaven la roba per rentar a la més conscient i la menys cara tintorera del barri.

No buscaven mai recordar el camp on ells havien jugat feia temps, no buscaven mai retrobar el color i l’olor del poblet on havien crescut, no veien mai sorgir en ells, quan passaven pels carrers del seu barri, quan miraven els aparadors de les botigues, quan passaven davant del pis de la portera i la saludaven molt educadament, mai veien aixecar-se en el seu record un pany de paret inundat de vida, o l’empedrat d’un pati, intensos i acariciadors, o els suau esglaó d’una escala sobre la qual s’haguessin assegut quan eren infants.

A l’escala de casa seva, trobaven de vegades, “el llogater de sota”, professor a l’ institut que tornava de classe amb els seus dos fills, a les quatre de la tarda. Tots tres tenien els caps llargs i els ulls pàl·lids, lluents i llisos com com grans ous de marfil. La porta del seu pis s’entreobria un moment per deixar-los passar. Se’ls veia posar els peus sobre petits quadrats de filtre situats sobre el parquet de l’entrada _ i allunyar-se silenciosament, lliscant cap el fons fosc del passadís.

Nathalie Sarraute

Tropismes - Fragment

---

TROPISMES
NATHALIE SARRAUTE
LES EDITIONS DE MINUIT