LES MODELS D'ANDREW WYETH (II): HELGA TESTORF

Braids, 1977

La relació que Andrew Wyeth va mantenir amb crítics i especialistes va ser generalment bona, però no sempre -el MoMA, per exemple, no el va invitar a la celebració del 50è aniversari de la seva fundació-. La reticència envers la persistent pràctica figurativa de l’artista o el fet que el seu art –no pas les seves obres, molt cotitzades- fos assequible a tota mena de públics eren aspectes que més aviat li anaven en contra. A més, també hi va haver un episodi concret que va perjudicar la reputació del pintor: la col·lecció dedicada a la que va ser probablement la més important de les seves models, Helga.

Es tractava d’un conjunt de retrats d’una jove veïna de Wyeth a Chadds Ford, on tots dos vivien. Es deia Helga Testorf, era d’origen alemany i l’artista la va pintar durant quinze anys (1971-1985) sense que ho sabés pràcticament ningú i, sobretot, d’esquenes a la seva dona, Betsy. Primer guardava els quadres amagats a casa dels Kuerner, uns altres veïns procedents d’Alemanya i, més endavant, a la que havia estat la casa familiar, aleshores habitada únicament per una de les germanes d’Andrew, l’excèntrica Carolyn, també pintora. Per posar-ho més fàcil, els germans van contractar Helga, fins aleshores mestressa de casa, per tal que s’ocupés dels afers domèstics de Carolyn i l’atengués.

Black Velvet, 1972

Quan el 1987 es va fer pública l’existència d’aquestes obres, hi va haver un escàndol considerable i alguns van creure que es podia tractar d’un cop d’efecte del pintor, una acció publicitària que potser també tenia al darrere la complicitat de la seva esposa.

Al final, els retrats d’Helga es va vendre en un lot que comprenia 240 peces -algunes obres es va quedar a la col·lecció de Betsy- a un magnat nord-americà que en va pagar molts diners, les va explotar exhibint-les en alguns dels museus més importants del país, com la National Gallery de Washington, i finalment, les va vendre a un grup empresarial japonès.

El conjunt de les obres dedicades a Helga, que inclouen tècniques diferents, com pintura al tremp, dibuix, aquarel·la i pinzell sec, són d’una força expressiva enorme i majoritàriament d’una qualitat fora de dubte. Citarem Black Velvet, un clar homenatge a l’Olympia de Manet; Barracoon, en la qual una Helga de pell negra recorda algunes pintures de Gauguin, o Night Shadow, que al·ludeix, 34 anys més tard dels fets, al pare de l’artista exposat en el fèretre després que morís sobtadament en un accident de trànsit.

Barracoon, 1976

El solvent i respectat crític d’art Robert Hughes, recentment desaparegut, que escrivia habitualment a la revista Times, va apreciar molt l’obra de Wyeth, però també va ser càustic amb l’artista quan es va destapar l’afer Helga que, independentment de la bona o mala fe que pogués tenir al darrere, es va convertir en una història sensacionalista, on l’engany, l’ocultació, la transgressió, l’amor, l’anonimat, l’èxit o la fama es barregen amb l’art tant com amb el metall que, diuen, tot ho envileix. Direm, per acabar aquesta història, que Helga, després de patir una greu depressió, va acabar tenint cura de Wyeth durant els darrers anys de la vida de l’artista, sense que això alterés, almenys aparentment, la situació matrimonial del pintor ni la d’ella mateixa, també casada.

Night Shadow, 1979

Si el món de Christina i de Siri anava lligat a Maine, el d’Helga, que va ser retratada en indrets diversos, està més vinculat a Chadds Ford. Es tracta d’una localitat situada al costat de Brandywine, on el 1777 havia tingut lloc una important batalla de la Guerra de la Independència americana. Avui s’hi pot visitar un museu que mostra obres de diversos membres de la família Wyeth i és que molts d’ells s’han dedicat a les arts plàstiques: Andrew, el més brillant; el seu pare N.C. (Newell Convers), gran il·lustrador i notable pintor; algunes de les seves germanes i cunyats i nebots... fins arribar a la quarta generació. També és pintor professional, i molt apreciat pel públic, el menor dels seus dos fills, Jamie, que té, entre les seves obres, un famós retrat de John Kennedy. Mereix ser esmentat de forma especial el destacadíssim enginyer Nathaniel, germà d’Andrew, que es presentava com “l’altre Wyeth” i que va participar en la invenció de més de 25 productes i processos, un dels quals va fer possible l’ús del plàstic per contenir begudes carbòniques.

Finalment, a banda de desitjar que al nostre país es puguin trobar més llibres sobre Andrew Wyeth, queda citar l’excel·len biografia de Richard Merynam, Andrew Wyeth. A secret life, que ha servit de guia per a la realització d’aquest escrits.

Edipa Maas

Tal i com va quedar anunciat en el treball anterior, presentem la segona i ultima entrega sobre el gran pintor Andrew Wyeth i les seves models.

Gràcies per la vostra càlida acollida i esperem, estimats amics, que Edipa Maas ens faci més col·laboracions com aquesta.

Glòria-Arbre de Foc

LES MODELS D'ANDREW WYETH (I):CHRISTINA OLSON I SIRI ERICKSON

Avui l'Arbre de Foc es complau a presentar un excel·lent treball sobre el gran pintor Andrew Wyeth, signat per una historiadora de l'Art amagada darrere d'un  pseudònim: Edi-

pa Mass. Espero que en gaudiu.

No us perdeu aquesta ni la segona i última que sortirà aviat.

Andrew Wyeth, self- portrait, About age 21

Estimat incondicionalment pel públic i sovint alabat per la crítica, Andrew Wyeth (1917-2009) és considerat un dels pintors més representatius dels Estats Units. El seu pare, l’il·lustrador N.C. Wyeth, li va llegar la sensibilitat i l’enorme talent que tothom li reconeix, i va ser també el seu primer mestre. D’altra banda, el jove Wyeth s’inspirararia en artistes com Albrecht Dürer i en els més propers Winslow Homer i Edward Hopper, al qual va conèixer el 1942 i a qui, per les seves obres sobre la soledat urbana, considerava el Wyeth de les ciutats.

Es va mantenir sempre fidel a la representació figurativa i aparentment realista –retrats, escenes i paisatges rurals, marines-, al marge de les diverses tendències que es van anar succeint al llarg de la seva dilatada carrera, i sobretot, al marge de l’expressionisme abstracte de Jackson Pollock, tan genuïnament americà i tan celebrat per la crítica internacional. Va desenvolupar, a més, una tècnica de pintura al tremp que li permetia un gran perfeccionisme, i va practicar amb freqüència l’aquarel·la i el dibuix, però no la pintura a l’oli.

El 1948 el MoMA li va comprar per 1.800 dòlars la que és sens dubte la seva obra més famosa, Christina’s World, que se sol enquadrar dins l’anomenat realisme màgic. Molts anys més tard, el 1991, el mateix museu la va utilitzar com a imatge de l’exposició The Art of the Forties. Llavors ja s’havia convertit en la peça de culte que és actualment i, alhora, en l’obra d’art d’un autor americà més reproduïda als Estats Units.

Christina's World, 1948

No és estrany qe Christina's World -titulada així per la dona de Wyeth, en record de la pintura Stephanie’s Ocean, del seu amic Stephen Etnier- hagi estat unànimement aclamada. Excel·lent pel que fa a la destresa tècnica i el domini de l’ofici; molt agosarada i original en la seva concepció i composició; inquietant i subtilment misteriosa darrere un realisme gairebé fotogràfic, aporta la visió colpidora i difícil d’oblidar, d’un personatge i un paisatge que se’ns presenten com un misteri.

Wyeth la va pintar de memòria durant un estiu, reproduint elements reals que li eren ben coneguts: la casa i el graner dels Olson, el paisatge circumdant, i la figura femenina, feta a partir del cos de la jove dona de l’artista, Betsy, amb les extremitats, el cap i, sobretot, el gest de Christina Olson, que no podia caminar a causa d’una malaltia muscular i que es negava a fer servir una cadira de rodes per als seus desplaçaments.

L’obra té molt a veure amb la relació de Wyeth amb la zona costanera de Maine, on sempre va passar les vacances i on havia conegut la seva esposa Betsy James, que hi residia i que, quan tot just començava a sortir amb ell, li va presentar Christina i el seu germà Alvaro Olson. Seria el principi d'una llarga amistat que ja només trencaria la mort dels germans. L’artista els va fer retrats en continuades visites a la granja i, sobretot, va pintar Christina –el cap de la qual va arribar a comparar amb el d’un Medici-, així com la casa mateixa, que ell apreciava com una mostra genuïna de l’arquitectura tradicional de Maine.

Anna Christina, 1967

És bo de saber que avui la casa de Christina es pot visitar comprant l’entrada al Farnsworth Museum, de Rockland, que també conserva algunes obres d’Andrew Wyeth, del seu pare i del seu fill Jamie, també pintor. Pel que fa a l’habitatge, restaurat i decorat amb la reproducció d’obres de Wyeth que s’hi relacionen, té més encant que misteri, almenys a l’època estiuenca, però passejar-s’hi no deixa de ser una experiència emocionant, difícil de descriure. L’entorn, gairebé lliure d’edificacions i amb el mar al fons, és esplèndid. En una zona propera, recollida i fàcilment accessible, es pot visitar també un petit cementiri on estan enterrats, entre altres, Alvaro i Christina. El conjunt té interès per ell mateix i per la història humana que testimonia, però se situa en un punt encara més elevat i entra en el territori del mite quan el percebem com l’escenari d’una creació artística cridada a transcendir el temps i l’espai.

Després de la mort de Christina (1968), Wyeth trobaria una altra model ben diferent, la nena-noia de 14 anys, Siri Eirckson, una Lolita rústica, d’actitud tímida i una mica perplexa. Esperonat per la seva dona, i amb el permís dels pares de l’adolescent, el pintor la va retratar nua i va començar amb ella una relació de límits incerts. Durant l’estiu del 1972, Siri es va incorporar a la casa dels Wyeth per tal d’ajudar-los en feines domèstiques. Fou aleshores quan Betsy va trobar el seu marit estirat a la platja acaronant l’esquena de Siri, a qui havia estat pintant nua per a l’obra Black Water, per tal de calmar-li les cremades del sol. Sembla que no havia passat res, però, naturalment, Betsy no va estar gens contenta amb l’escena que va presenciar.

Black water, 1978

Xafarderies al marge, les obres dedicades a Siri –se’n pot veure una al Farnsworth Museum, amb el distant títol de Miss Erickson, on la noia apareix vestida- es van allargar molt en el temps i són una mostra més de la manera de fer de Wyeth, personal, sensible, misteriosa i, sempre, tècnicament impecable. Alguns autors hi han vist un preludi de l’àmplia sèrie que posteriorment dedicaria a Helga. No gosaria desmentir-ho, però, em sembla que els retrats de Siri, tot i estar-hi emparentats, tenen molta força i són diferents dels d’Helga, una persona d’aspecte igualment una mica nord-europeu, també una mica rústica, però menys tímida, més experimentada i també més reflexiva que l’aparentment candorosa, desinhibida i una mica inconscient Siri.

Edipa Maas