 |
| Petro Lebedynets-Violet mirage (sense data) |
Ahir l’atzar va entrar a la
meva cambra i a través d’un periodista radiofònic em va notificar la mort d’una
amiga estimada. Quines coses tan estranyes té la vida!. Feia temps que no veia
a l’amiga i, com que en guardava un molt bon record, sovint pensava en ella i
em penedia de no haver correspost la última telefonada que m’havia fet. Ella s’havia
interessat per la meva salut i ambdues havíem acordat de veure’ns i passar
juntes una tarda. Però, mentre jo
assentia a tan atractiu projecte, sabia
que no deia la veritat. Nos ens veuríem o tardaríem a fer-ho perquè, en aquell
moment, jo estava malalta i depenia d’una intervenció major i no volia dir-li per no
espantar-la i així evitar que la seva sorpresa, guiada per l’ensurt, ensorrés el delicat equilibri que em bategava
a dins i el meu temor per a mi creixés ofegador i paralitzant.
Afortunadament sóc aquí i ho
explico sis anys i mig més tard. Tot just recuperada el record de l’amiga em
perseguia. M’hauria telefonat?. Al contestador no vaig trobar la seva veu. I si
la telefonava jo i li explicava tot?. No en tenia ganes. Volia aïllar-me dels
mals temps passats, minimitzar la cruel memòria del dolor, creure que això meu
havia estat una grip passatgera.
I així, a poc a poc se’m va
anar fent tard per recobrar a l’amiga amb naturalitat i quan el temps et marca
un venciment cau una dalla i saps que has fet tard per sempre i penses que segur que
tot li va molt bé, que els seus fills ja són grans i estan encarrilats i que
ella i el seu marit, lliures d’obligacions,
festegen molt més bé que quan més de trenta anys endarrere, s’havien enamorat
molt joves, il·luminats pel sol violeta d’un capvespre d’agost.
El remordiment em fa
escriure aquest monòleg, un lament que lamento. Penso que darrere de la veu que,
com a agent de l’atzar, em va dir que l’amiga era morta, hi havia la seva de veu fent-me
saber que ara anava de bo: Probablement mai més tornaríem a veure’ns.
