dissabte, 13 d’octubre de 2012

L'ATZAR COM UN MISSATGER

Petro Lebedynets-Violet mirage (sense data)

Ahir l’atzar va entrar a la meva cambra i a través d’un periodista radiofònic em va notificar la mort d’una amiga estimada. Quines coses tan estranyes té la vida!. Feia temps que no veia a l’amiga i, com que en guardava un molt bon record, sovint pensava en ella i em penedia de no haver correspost la última telefonada que m’havia fet. Ella s’havia interessat per la meva salut i ambdues havíem acordat de veure’ns i passar juntes una tarda. Però,  mentre jo assentia a tan atractiu projecte,  sabia que no deia la veritat. Nos ens veuríem o tardaríem a fer-ho perquè, en aquell moment, jo estava malalta i depenia d’una intervenció major i no volia dir-li per no espantar-la i així evitar que la seva  sorpresa,  guiada per l’ensurt,  ensorrés el delicat equilibri que em bategava a dins i el meu temor per a mi creixés ofegador i paralitzant.

Afortunadament sóc aquí i ho explico sis anys i mig més tard. Tot just recuperada el record de l’amiga em perseguia. M’hauria telefonat?. Al contestador no vaig trobar la seva veu. I si la telefonava jo i li explicava tot?. No en tenia ganes. Volia aïllar-me dels mals temps passats, minimitzar la cruel memòria del dolor, creure que això meu havia estat una grip passatgera.

I així, a poc a poc se’m va anar fent tard per recobrar a l’amiga amb naturalitat i quan el temps et marca un venciment cau una dalla i saps que has fet tard per sempre i penses que segur que tot li va molt bé, que els seus fills ja són grans i estan encarrilats i que ella i el seu marit,  lliures d’obligacions, festegen molt més bé que quan més de trenta anys endarrere, s’havien enamorat molt joves, il·luminats pel sol  violeta d’un capvespre d’agost.

El remordiment em fa escriure aquest monòleg, un lament que lamento. Penso que darrere de la veu que,  com a agent de l’atzar,  em va dir que l’amiga  era morta, hi havia la seva de veu fent-me saber que ara anava de bo: Probablement mai més tornaríem a veure’ns.

13 comentaris:

Júlia ha dit...

Ho sento molt, les pèrdues sempre dolen però la vida és estranya. I breu.

Mariàngela Vilallonga ha dit...

El lliscar de la vida no sempre ens porta allà on volem. Una abraçada, Glòria.

Alberto Granados ha dit...

Siento la muerte de tu amiga y, sobre todo, que te quede esa cuenta pendiente contigo misma. Me has hecho recordar "Ademuz", un cuento de Muñoz Molina integrado en "Sefarad": la sobrina va a ver a su tía recién fallecida. En el coche se reprocha no haberle dedicado el tiempo que siempre quiso dedicarle y para el que nunca encontró el momento justo....
Ánimo. Un abrazo desde Calahonda.

AG

Lapsus calami ha dit...

Ho sento, Glòria. A vegades, les petites decisions, trucar a l'amic, són les que més ens costen de prendre. Una abraçada.

Allau ha dit...

La majoria de les morts dels vells amics acaben sonant com un retret.

Carme ha dit...

Sí, Glòria, la vida és així... aquest any també va morir un amic nostre amb qui teníem pendent una sortida al Montseny... si no és a la tardor, serà a la primavera, vam dir-nos tots quatre... i no va ser. Quanta recança!

O sigui que t'entenc perfectament. Mai no tenim prou la consciència de la brevetat del temps. Mai.

Fas bé d'escriure i de compartir-ho...

Una abraçada consoladora...

novesflors ha dit...

Et queda el record de la darrera vegada que us vau veure, que sembla que va ser molt bonica pel que dius.
Això de ja li trucaré, demà ho faré… ens passa a tothom… l'atzar no el podem eludir.
Consolacions.

Joaquim ha dit...

Ja és ben estrany tot plegat.
L'atzar no existeix i si te'n has assabentat d'aquesta manera tan peculiar és que no podia ser de cap altre manera, però ho havies de saber. L'amistat va marxar feia temps i ara quedava un record.
Tu amb aquest breu relat li acabes de fer un bonic homenatge.
Glòria, a la vida ja no hi poden tenir cabuda retrets, ni recances, ni laments.
Un petó

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Tens raó. La vida tan absurdament inexplicable!

Mariàngela,
I tant que no/ Ens porta a la tristor i també a la joia i de nosaltres depén equilibrar-ho.
Una abraçada!

Alberto:
Creo que Elvira Lindo es de Ademuz o allí pasaba los veranos. No recuerdo de qué trataba el cuento pero tengo el libro. Lo revisaré.
Disfruta en Calahonda.
Un petó!!!

Lapsus,
Ben cert. Una absurda excusa, un bri de mandra, anar deixant que els dies passin i de repent ja no veus més a l'amic.
Una abraçada per a tu!

Allau,
Serà perquè ens embarga una sensació de prilegi. Ells han marxat mentre nosaltres encara som aquí. I no canviariem la seva sort per la nostra. A saber si anem errats? Que difícil és ser!

Carme,
Gràcies per les teves amables paraules. Aneu un dia al Montseny, Carme i dedícali un dels teus bells dibuixos.
Un petó.

Novesflors,
L'últim record és una veu a la ràdio i a continuació un desplegament d'imatges que me la mostren com jo la veia, exultant, enfadada, somrient. Ella.
Gràcies!

Joaquim,
I tan estrany. M'encanta el que m'has escrit. Jo també penso que ella volia que ho sabés.
Gràcies i una abraçada, estimat Joaquim!

elpresley ha dit...

Hacía mucho tiempo que no pasaba por tu blog pero creo que vuelvo en un mal día. Lamento la pérdida de tu amiga. Pienso que no debes reprocharte la ausencia de la palabra porque a menudo hablaste con ella en tus pensamientos. Siempre sucede así y sucederá. Todo depende de la concepción del tiempo que a veces nos parece largo y otras es un instante.

Un abrazo.

Olga Xirinacs ha dit...

Primer de tot, sento la pèrdua estimada.
Després, dir que m'he trobat en situacions de recança; ara que sóc gran, lamento que els més joves em deixin de cantó com a jaia que sóc, i ho entenc però de manera molt dura. Quan era bastant més jove vaig posposar sense motiu la visita a una gran amiga estimada, força més gran que jo, que em reclamava que anés a veure-la. Hi pensava molt i no hi vaig anar... També em van comunicar la seva mort. El remordiment sempre hi és i hi serà mentre visqui. ¿I ara m'estranyo perquè m'ho trobo jo?

pfp ha dit...

vivita y coleando...
far a way, pero no te olvido, estos chismes que nos comunican es lo que tienen, que aunque lejos, pareceme que estemos siempre cerca,
abrazos enormes, pilita

GLÒRIA ha dit...

Es un placer y una alegría verte por aquí. Estuve mucho tiempo entrando en tu bloc que tenías aparcado en Delvaux. Veré si sigues o es que has abandonado el mundo blogger.
Gracias por tus palabras de consuelo.
¿Has visto los dos trabajos de Edipa Maas (mi hermana9 sobre Wyeth?. En Agosto estuvimos en M
Maine, en la misma casa de Cristina.
Un beso, Presley!!!

Aquest sentiment que tan bé descrius, Olga també m'invadeix a mi. Ja fa temps que els més joves de la família fan la seva i ho haig de trobar normal. Penso com m'hauria agradat tenir una tieta que, com a mi, li agradessin els llibres, la música...però ells ni se'n adonen, ni de qui he volgut ser ni del meu enyor per no haver-ho assolit.
Bon cap de setmana.

Pilar,
Me debes una carta de, por lo menos diez hojas din-A4. La envidia me corroe.
Un mordisco disfrazado de beso.