BENET I JORNET: ENDERROCANT ESPRIU

Portada de Joan Miró de "Cançons de la roda del temps" de Raimon sobre poemes de Salvador Espriu

He començat a llegir un llibre polèmic: Material d’enderroc que firma el dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet. El llibre recull, de manera informal, records de l’escriptor sobre el temps que li ha tocat viure i, en especial, sobre figures distingides en i per la cultura oficial catalana amb els quals ha compartit moments molt importants de la seva vida.

Josep Maria Benet i Jornet, nascut a Barcelona l’any 1940, aborda sense embuts la seva peculiar relació amb un dels poetes més importants donats per Catalunya. Es tracta de Salvador Espriu a qui fa dir, i copio entre cometes posades per l’autor, el monòleg següent:

“ (...) d’una banda hi ha aquests versos on t’hi deixes la pell (...) I després...D’altres coses són només receptes de cuina. Allò de la ginesta que em canta el Raimon, un xicot a qui respecto moltíssim, un xicot que em va musicar en autèntic estat de gràcia les Cançons de la roda del temps...Allò de les ginestes que floreixen, sap, és el que ell necessitava per un públic extens, ja entén què vull dir. Li vaig escriure i n’hi ha que posen els ulls en blanc però, què m’han d’explicar, aquests versos només són cuina. Potser bona cuina, vés a saber, perquè tinc l’ofici. I miri una altra cantant, la Marina Rossell...Em va venir a veure i em va demanar un Cant dels ocells. Doncs au. Vaig lligar quatre adjectius dels meus i vinga. Ella, feliç. Es pensava que tenia entre les mans qui sap què! Pura cuina. La cadira que vaig polint és d’una altra ambició, és una altra cosa.”

Cal aclarir que el mot “cadira” fa al•lusió a la comparança que Salvador Espriu feia de si mateix com a poeta a un fuster:

“Quan escric , si em permet el símil, no sóc un fuster que faci una taula consola. Jo faig una cadira. Una cadira i encara gràcies. Això sí, procuro que estigui ben acabada”

I ara l’autor sobre el poeta:

“(...) El vell que es queixava d’un excés de visites necessitava, exigia que se’l visités, sí. Però quan es tancava la porta darrere teu, al visitant que et seguís no li estalviaria burles i penjaments sobre tu. Era obvi i lògic. (...) “

Em resulta inevitable preguntar-me si Raimon i Rossell estaven al corrent del tarannà de l'Espriu que ens presenta Benet i Jornet. I junt als esmentats intèrprets, tota la gent que devia fer cua per visitar l’autor de “Ronda de mort a Sinera” i “La pell de brau” que ja no sé si eren cadires d’acabats impecables que el conduirien a la posteritat o bé, receptes de cuina que, nosaltres el públic, preníem per gran literatura. En qualsevol cas, val a dir que hi ha receptes de cuina de molt difícil elaboració i amb resultats que posen els nostres ulls en blanc.

Veritat o no, Benet i Jornet parla d’un difunt que, és clar, mai no podrà rebatre la seva transcripció d’aquest monòleg hipotètic sostingut per un poeta pèrfidament classista, enfilat al seu tro de marfil sobre el mar de Sinera.

Ja sé que el que ens queda és l’obra de l’artista i que no hem de jutjar les seves actituds però em costa imaginar-me un Espriu fals. En Benet i Jornet ho ha deixat escrit. Alguna cosa en quedarà.

MATERIAL D'ENDERROC
Josep M. Benet i Jornet
Edicions 62 - Barcelona (2010)