diumenge, 13 de juny de 2010

BENET I JORNET: ENDERROCANT ESPRIU

Portada de Joan Miró de "Cançons de la roda del temps" de Raimon sobre poemes de Salvador Espriu

He començat a llegir un llibre polèmic: Material d’enderroc que firma el dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet. El llibre recull, de manera informal, records de l’escriptor sobre el temps que li ha tocat viure i, en especial, sobre figures distingides en i per la cultura oficial catalana amb els quals ha compartit moments molt importants de la seva vida.
Josep Maria Benet i Jornet, nascut a Barcelona l’any 1940, aborda sense embuts la seva peculiar relació amb un dels poetes més importants donats per Catalunya. Es tracta de Salvador Espriu a qui fa dir, i copio entre cometes posades per l’autor, el monòleg següent:

“ (...) d’una banda hi ha aquests versos on t’hi deixes la pell (...) I després...D’altres coses són només receptes de cuina. Allò de la ginesta que em canta el Raimon, un xicot a qui respecto moltíssim, un xicot que em va musicar en autèntic estat de gràcia les Cançons de la roda del temps...Allò de les ginestes que floreixen, sap, és el que ell necessitava per un públic extens, ja entén què vull dir. Li vaig escriure i n’hi ha que posen els ulls en blanc però, què m’han d’explicar, aquests versos només són cuina. Potser bona cuina, vés a saber, perquè tinc l’ofici. I miri una altra cantant, la Marina Rossell...Em va venir a veure i em va demanar un Cant dels ocells. Doncs au. Vaig lligar quatre adjectius dels meus i vinga. Ella, feliç. Es pensava que tenia entre les mans qui sap què! Pura cuina. La cadira que vaig polint és d’una altra ambició, és una altra cosa.”

Cal aclarir que el mot “cadira” fa al•lusió a la comparança que Salvador Espriu feia de si mateix com a poeta a un fuster:

“Quan escric , si em permet el símil, no sóc un fuster que faci una taula consola. Jo faig una cadira. Una cadira i encara gràcies. Això sí, procuro que estigui ben acabada”

I ara l’autor sobre el poeta:


“(...) El vell que es queixava d’un excés de visites necessitava, exigia que se’l visités, sí. Però quan es tancava la porta darrere teu, al visitant que et seguís no li estalviaria burles i penjaments sobre tu. Era obvi i lògic. (...) “


Em resulta inevitable preguntar-me si Raimon i Rossell estaven al corrent del tarannà de l'Espriu que ens presenta Benet i Jornet. I junt als esmentats intèrprets, tota la gent que devia fer cua per visitar l’autor de “Ronda de mort a Sinera” i “La pell de brau” que ja no sé si eren cadires d’acabats impecables que el conduirien a la posteritat o bé, receptes de cuina que, nosaltres el públic, preníem per gran literatura. En qualsevol cas, val a dir que hi ha receptes de cuina de molt difícil elaboració i amb resultats que posen els nostres ulls en blanc.

Veritat o no, Benet i Jornet parla d’un difunt que, és clar, mai no podrà rebatre la seva transcripció d’aquest monòleg hipotètic sostingut per un poeta pèrfidament classista, enfilat al seu tro de marfil sobre el mar de Sinera.
Ja sé que el que ens queda és l’obra de l’artista i que no hem de jutjar les seves actituds però em costa imaginar-me un Espriu fals. En Benet i Jornet ho ha deixat escrit. Alguna cosa en quedarà.

MATERIAL D'ENDERROC
Josep M. Benet i Jornet
Edicions 62 - Barcelona (2010)

16 comentaris:

Joaquim ha dit...

Com bé dius, estimada Glòria, n Pepitu (com li diuen i li agrada que li diguin) ho escriu un cop Espriu no pot defensar-se, però cal?
De tots és sabut que el gran poeta, era "especial" i una veu més a opinar sobre la peculiar manera d'entendre el món i relacionar-se amb els seus "insignificants" habitants, pot donar una miqueta, no gaire més, idea de com era l'Espriu.
Benet i Jornet potser està necessitat de calerons, i ja se sap que les editorials també. Què millor se'ls pot oferir per fer caixa?

Allau ha dit...

Doncs a mi, Glòria, no em sembla malament parlar bé o malament dels difunts i això que explica en Benet i Jornet sona creible. El nivell d'exigència d'Espriu devia de ser molt alt i el que ell considera una obra "menor" potser és el que més s'escau com a text d'una cançó.

Rigoletto ha dit...

Pues esta mañana un comentario que n0o aparece. Me refería a la ignorancia absoluta sobre autores catalanes que se tiene por aquí. ¿Problemas de distribución? ¿Nacionalismos (tanto el catalán como el español, según expresión tuya)? El hecho es que ni Espriu ni Benet suenan por aquí, ni aun a los más pendientes del fenómeno editorial. Es como si estuvierais a la misma distancia que Guinea-Papúa. Es una lástima.
Interesante tu artículo, como siempre.
Un abrazo,

Alberto

GLÒRIA ha dit...

Joaquim,
Probablement en Benet necessiti diners però no he deixat de sorprende'm ja que conté crueltat el monòleg d'Espriu com la conté la suposada transcripció del dramaturg. I no ho explicat tot, és clar. No vull desvelar l'interès del llibre que ofereix una lectura molt planera i, com pots veure, amb dards emmezinats.

Estic d'acord amb tu Allau. Segur que el text d'una cançó ha de ser més lleuger que el d'una obra poètica però no és això el que en Benet diu que l'Espriu deia. No cal que t'aclareixi com, sembla ser, que el poeta menystenia cantautors i públic.
La forma que tens tu de dir-ho seria molt políticament correcte i nos en faria conéixer un Espriu tan distant de la gent que el va donar a conéixer. Les seves roselles eren de plàstic.

Alberto:
No des a la culpa a nadie más que a los políticos -area de cultura-que de toda la vida han blindado la producción literaria catalana. Me refiero, claro, a los políticos del gobierno español. Espriu es uno de los grandes poetas y está traducido, como muchos otros, al castellano pero ni se estudia en las escuelas de la península -que yo sepa- ni ha sido nunca introducido como alguien con una obra de cierta consideración.
No eres el primero que me comenta algo así. Los escritores catalanes -salvo excepciones no siempre honrosas- no existen fuera de territorios de habla catalana.Te asombraría ver lo mucho que se publica i aquí queda. Y piensa que editores y escritores en lengua catalana quieren vender para ganar dinero y se famosos.
Un beso.

Manel Alonso i Català ha dit...

Mira quina casualitat jo també he llegit aquestes setmanes el mateix llibre. La veritat és que el trobe fluix i ple d'incorreccions, per exemple l'autor diu. "tot el món sabíem que Joan Fuster vivia al carrer sant Josep número 20" i això és mentida Joan Fuster vivia al carrer sant Josep però no al número 20 sinó al 10.

GLÒRIA ha dit...

Manel!
Molta alegria de veure't ací. Tens raó, el llibre és fluixa però es llegeix perquè parla de temps i gent que coneixem. L'escriptura no és gens acurada i jo penso que es degut a que l'autor, marcat per episodis de depressió severa-redacta amb desgana i amb incorreccions com la que tu assenyales. T'hauràs fixat que sovint diu que la memòria l'enganya...
Amb gran afecte!

pilar ha dit...

está claro que se puede hablar de vivos y muertos, incluso con un punto de "mala leche", lo que no veo claro en este caso es la intención...

GLÒRIA ha dit...

Tal vez tenga que darte la razón: Se puede criticar a los muertos, sacar sus trapos sucios...la intención, Pilar, creo que nace del resentimiento de Benet i Jornet hacia Espriu quien le prestó, según dice el citado dramaturgo, poca atención y lo trató con mucha frialdad. A saber qué paso realmente.
Besos, Pilar y hasta siempre.

Anònim ha dit...

Gloria, al leer la respuesta a mi comentariohe recorddo que cuando estudié Preuniiversitario (el antecedente del también desaparecido COU) nos pusieron como lectura obligatoria los "Idil.lis i cants mistics" de Verdagguer, cuya edición en catalán, a cargo de Luis Guarner, tengo aún delante.
Eran los tiempos de Franco (debió de ser el curso 67/68. Pero era una rareza, eso hay que reconocerlo.
Alberto

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Es cierto lo que dices: Una rareza. Verdaguer al que he leído poco está considerado un clásico de primer orden tanto por el valor de su lenguaje y su intensa fuerza espiritual como por su ilimitado conocimiento de la métrica latina que había asimilado en el seminario.
Recuerdo el curso Preu que yo también hice en el 69-70.
Un abrazo.

Titus ha dit...

És cert que el mercat literari espanyol i el català pareixen no comunicar-se adequadament, el que resulta estrany, sobre tot tenint en compte que moltes editorials potents són catalanes. Al fons hi ha un plantejament polític, el mateix que fa que siga més fàcil estudiar català a una universitat alemanya que a una espanyola de fora de l'àmbit lingüístic del català. Recorde un article de Quim Monzó on contava com un programa literari de TVE va reclamar la seva presència junt amb la d'un escriptor d'Euskadi i un de Galícia per fer un programa dedicat a la literatura perifèrica. Ell va refusar anar dient que la seva literatura només era perifèrica vista des de Madrid, mai a França o a Alemanya, on s'han publicat els seus llibres, l'han considerat perifèric.

REVISTA MALES HERBES ha dit...

És evident que no és el mateix escriure poesia amb les entranyes i per un mateix (o per a un projecte propi) que fer-ho per encarrec a canvi de beneficis econòmics.
Tot el que en benet i jornet posa en boca de l'espriu són obvietats, i no em semblen gens ofensives. Una cosa és la poesia (complexa i el·laborada en el seu cas) i una altra cosa és la música popular. L'abisme que separa les dues disciplines literaries és immens.

GLÒRIA ha dit...

Titus,
No coneixia aquest fet d'en Quim Monzó del qual n'estic llegint l'últim recull d'articles. Està clar que és un escriptor molt intel·ligent a qui, de vegades, li costa poc etzibar cuatre veritats. La desconnexió entre literatura espanyola i catalano-valenciano-balear és pràcticament total. La majoria de castellanoparlants de fora dels territoris catalanoparlants no saben la quantitat d'obres que s'editen aquí i, els inquiets es demanen el perquè no se'ls ha explicat res a l'escola.
Una abraçada Imperatoret!

GLÒRIA ha dit...

Benvingut Males Herbes!
Em temo que t'has llegit el post massa depressa o bé en diagonal. Agraeixo que em diguis que hi ha una enorme diferència entre les coses fetes per encàrrec i les que un fa perquè vol.Jo estig segura que el creatiu sempre vol donar el màxim de sí mateix. Passa que és més lleugera i fàcil de fer la lletra d'una cançó que una obra obedient a l'ambició personal de l'artista. Estic segura que saps que la immensa majoria d'obres artístiques són encàrrecs. Pintors, músics, escriptors, escultors etc. han treballat i solen treballar per amos que, si són com cal, hauran de respectar la seva feina. No et poso cap exemple perquè no crec que et faci falta.
No anava per aquest camí la meva crònica. Està clar que el poeta -si creiem a Benet- menysprea el criteri de Marina Rossell així com el del públic. Està clar que ens conformem amb quatre espigues i ens pensem que tenim un tresor...si va ser així, lamento pensar que el poeta era càndit.
Rep la meva afectuosa salutació i torna sempre que vulguis, blat madur.

P. Maró ha dit...

Crec que als anys 70 va haver una polèmica molt interessant a l'entorn de la poesia d'Espriu (si era cadira o cuina) entre Joan Fuster i Joan Ferraté. Si no la coneixes te la recomane. Ferraté sí que s'acarnissa alb l'Espriu. Allò va acabar amb un article de Fuster titulat "el pollastre per a vosté". (Ara mateix es pot llegir a Opinions a la carta de J. Ferraté.

GLÒRIA ha dit...

Benvingut P.Maró!
No coneixia la polèmica que expliques i m'interessa molt. Buscaré el llibre de J. Ferraté.
Salutacions i gràcies!