 |
| Simon Keenlyside en Macbeth |
L’espectacle comptava amb un molt bon repartiment. L’orquestra dirigida per Antonio Pappano va sonar sempre impecablement verdiana i, a més a més, el maestro va fer-nos de presentador de la tragèdia shakespeariana mostrant un gran coneixement de cada personatge. També varem poder escoltar els intèrprets dient la seva sobre el paper que els havia tocat representar. L’excel·lent baríton anglès Simon Keenlyside va ressaltar la feblesa de Macbeth, un ser tan ambiciós com acovardit. Raymond Aceto, baix estatunidenc de bellíssima i contundent veu, va defensar la noblesa de Banquo mentre Lyudmila Monastyrska, soprano ucraïnesa, ens va dir que Lady Macbeth no era ben bé dolenta i que la prova la teníem en com els remordiments i les visions de sang no la deixaven viure.
La producció de Phillyda Lloyd ja l’havíem vista, fa uns quants anys, al Gran Teatre del Liceu en una magnífica funció encapçalada per Carlos Álvarez i Maria Guleghina. És una producció molt treballada on priva l’atmosfera angoixant que, lenta però inexorable, va subratllant el crim dels senyors Macbeth.
Com sabem tots, Macbeth va ser adaptada de la tragèdia de Shakespeare pel llibretista Francesco Maria Piave i, amb un retoc final, encarregat per Verdi, a càrrec del comte Andrea Maffei home molt culte i gran coneixedor de l’obra del poeta anglès. Més tard i sempre amb Francesco Maria Piave, Verdi compondria Otello i Falstaff, la trilogia de Shakespeare. La intenció de Verdi de escriure El rei Lear va quedar en un intent frustrat.
La retransmissió vista el dia 13, doncs, va ser, en general, agraïda de veure i escoltar. Simon Keenlyside va fer un Macbeth absent i dèbil, desitjós de poder i alhora espantat de les prediccions que, en començar el primer acte, li fan tres bruixes. La veu no va mostrar notorietat i dramatisme fins el final, quan es creu guanyador i en presumeix, mentre el baró de Macduff li anuncia la mort indefugible i, d’altra banda, també predita per les bruixes. En les dues últimes aries, Keenlyside va assolir les cotes imprescindibles per fer palesa la seva qualitat vocal i artística. Raymond Aceto va compondre un Banquo net de cant i de mirada amb alguna dificultat a l’hora de col·locar els aguts. Lyudmila Monastyrska va cantar segura i amb una veu rodona i abundant que sempre va controlar perfectament. Va ser una verdadera llàstima que, en cap moment, Macbeth i senyora semblessin el que eren, una parella còmplice essent ella, la dona sense nom, el puntal fort del duo pervers. Keenlyside treballava distant i ella anava fent soleta. Ni un sol gest, ni una pobra mirada em varen poder fer creure que el senyor i la senyora estaven fortament compenetrats i que un crim perpetrat en complicitat profunda, els convertiria en reis d’Escòcia. Me’n vaig anar amb la sensació de que a Keenlyside no li feia cap gràcia la soprano ucraïnesa. Fins i tot, en el moment de saludar, va evitar mirar-se-la.
Per acabar m’aturo en el personatge de Macduff, el que menys canta i un dels més aplaudits perquè Verdi li va escriure una ària bellíssima. A la retransmissió esmentada, cantava el tenor Dimitri Pittas, un xicot jove i esforçat, amb uns ulls espantats que no s’adeien gens amb el que la cançó resava. Macduff que havia fugit dels Macbeth cap a Anglaterra, torna amb els fills de Duncan, el rei assassinat, per venjar-lo donant mort al tirà.
He escollit un tenor que no sempre l’encerta però que, en justícia, ha fet un dels Macduffs més bonics dels que he escoltat últimament. Es tracta de Marco Berti que canta mirant-nos a la cara amb un raig d’envejable veu nítida, fraseig impecable i dicció perfecta. Quan acaba fa esclatar el teatre.
Video de LaVoceDiOpera
Fotografia: roh
Video de LaVoceDiOpera
Fotografia: roh
