ASTOR PIAZZOLLA: OBLIVION

Com que avui no se m’acudeix gairebé res penso en un dels músics que més m’agrada d’aquest món: Astor Piazzolla. D’ell he portat Oblivion o, el què és el mateix, Oblit. Déu ser que m’he oblidat de quasi tot si només sóc capaç d’escriure quatre ratlles.

De Piazzolla en puc parlar de memòria i amb un desordre que ningú és mereix però així venen avui les coses.

L’excel•lent músic argentí va néixer a Mar del Plata el dia 11 de març de 1921. Nonino, el seu pare li va regalar el primer bandoneó quan Astor tenia vuit anys. La família vivia a Nova York on el jove Piazzolla va començar de seguida a estudiar música. Amb els anys va ser deixeble d’un pianista hongarès, Bela Wilda que havia estat deixeble de Rachmaninoff. Recordo també que els Piazzolla varen tornar a Buenos Aires el 1936-aquest any, per desgràcia, és de bon recordar-i a la capital, Astor Piazzolla va seguir els seus estudis freqüentant entre d’altres el mestre Alberto Ginastera. Mentre, Astor Piazzolla havia format part de diversos conjunts fins a esdevenir l’arranjador d’ Anibal Troilo, director d’una de les grans orquestres argentines de l’època. Un dia, Astor Piazzolla va guanyar un premi que consistia en una beca per anar a estudiar a París, amb Nadia Boulanger, la gran educadora musical d’aquell moment. A París, Piazzolla va prendre la decisió de deixar el tango i dedicar-se a la música coneguda com clàssica. Boulanger va ser crucial quan, sabent-lo compositor, li va demanar que interpretés per ella amb el bandoneó. Piazzolla no es va fer pregar i quan Boulanger el va haver escoltat li va dir més o menys: “Astor, les teves partitures clàssiques estan ben escrites però la teva essència, el cor de la teva música està en el tango”. Piazzolla, amb molt bon criteri, se la va creure i va tornar a Buenos Aires i, més tard, a Nova York on va seguir estudiant obsedit en la lluita per obtenir un so únic que el distingís de tothom. Va treballar molt i va assolir el seu objectiu ja que és difícil confondre a Piazzolla tot i que, en bona lògica, li han sortit milers de seguidors.

Astor Piazzolla era un entusiasta de Bach però també li agradaven molt Bartok i Stravinsky. Va rebre moltes crítiques dels puristes del tango que trobaven les seves composicions imballables. Ell mateix va intentar una fusió tango i jazz que no va fer fortuna i va ser molt autocrític amb el seu fracàs. La primera vegada que es va interpretar música de Piazzolla amb caràcter simfònic va ser l’any 1953 a Buenos Aires. Tot i que l’aconteixement no se celebrava al Teatro Colón, els assistents es varen escandalitzar de que un bandoneó formés part d’una orquestra seriosa i dedicada a la música clàssica com era l’ Orquesta Sinfónica Radio del Estado. De fet fins l’any 1972, la música de Piazzolla, amb ell mateix al bandoneó, no va ser interpretada a l’esmentat Teatro Colón, seu de l’òpera de Buenos Aires.

Piazzolla va tenir uns últims anys pràcticament gloriosos, honorat per tothom, vivint a Itàlia un temps, recalant a París, tornant a Buenos Aires. I sempre fent música, tocant, o investigant sobre les veus instrumentals. Grans intèrprets han volgut tocar la música de Piazzolla: Hi ha la seva compatriota, la superba pianista d’origen català Martha Argerich, l’excel•lent violoncelista Yo Yo Ma, el magnífic violinista Gidon Kremer, el gran Baremboim dirigint i al piano. I no n’hi ha per menys perquè en la música de Piazzolla hi sonen grans músics de tots els temps continguts en un de sol i únic: Ell. Piazzolla té compostes més de 1000 obres...entre elles hi ha la bellíssima “Ciao Nonino” escrita en morir el seu estimat pare, “Le Grand Tango” dedicada l’any 1982 al gran violoncel•lista Mstislav Rostropovich i la que he portat, "Oblivion" que, enigmàtica, lenta, sincopada, rellisca sobre la pell que, seduïda, escolta. Per mi és una peça única com ho és el seu creador.

Recordava més coses del compte. He començat a escriure i la memòria ha vingut. He confrontat les dates...i les dades, és clar. Feia poc que havia llegit una breu biografia de Piazzolla i recordava coses però són més les que em deixo.

Astor Piazzolla no es va morir mai. Ni a Buenos Aires ni enlloc.


Fotografia: Pintura de Nicolás Pallavicini: Anatomía del paisaje.
Video de rocketsfan28: Oblivion interpretada per GIDON KREMER i la Kremerata Baltica dirigida per Rolf Gupta.

EL FLORIAN DE VENÈCIA : HISTÒRIA, RECEPTA, MÚSICA

Visitar Venècia és sobretot embadalir-se davant d’una ciutat vella i humida que s’alça sobre una mar en la que, a poc a poc, s’hi va enfonsant com si l’aigua, rancuniosa, reclamés l’espai que li va ser robat per aixecar-hi un indret únic que un poeta en va dir Somni fet pedra. Un cop ja integrats en la inquietant geografia de Venècia, un cop ja visitades unes quantes esglésies i palaus, hem de pensar en prendre una copa o en menjar en gran estil encara que només sigui aquell dia i els altres anem sobrevivint de les pizzes i pastes que, a preus indecentment exagerats, ofereix la ciutat de les gòndoles.

Un dels suggeriments més interessants és, sens dubte, el Caffè Florian, el més antic d’Itàlia ja que es va construir l’any 1720 sota les voltes elegants de la Piazza San Marco. Quan es va inaugurar portava el nom de Caffè alla Venezia Trionfante però, atès que el seu propietari es deia Floriano Francesconi, els parroquians, tant italians com estrangers, en deien el Floriano o el Florian. I el nom va fer tanta fortuna que perdura encara, com el mateix cafè, 189 anys desprès de la seva construcció.

El Caffè Florian va començar per ser un local amb dues sales i sense les vidrieres que ara el caracteritzen. L’èxit va fer que encara en vida del Signore Floriano s’hi afegissin dues estances més però el cafè no pren la seva celebrada forma actual fins el 1858 quan l’hereta el besnét del fundador, Antonio Francesconi i el ven als senyors Porta, Pardelli i Baccanello que decideixen restaurar-lo sense escatimar-ne les despeses. L’arquitecte Ludovico Cadorin s’ocupa de convertir un local agradable en un centre opulent i amb vocació per la prosperitat. Així s’hi comencen a afegir més sales i cadascuna d’elles és decorada, sempre seguint les pautes que marca l’arquitecte, per pintors i artesans d’enorme vàlua. La Sala degli Uomini Illustri exhibeix els retrats de venecians de renom tals com el dramaturg Goldoni, en Marco Polo i en Tiziano entre d’altres. La Sala del Senato, per exemple, es decora amb panells que mostren el món de les arts i les ciències. La Sala Cinese i la Sala Orientale es caracteritzen per l’exotisme de les seves pintures: dones lleugerament vestides, amants apassionats. La Sala delle Stagioni o Sale degli Specchi té com a motiu pintures de dones representant les quatre estacions. Finalment la Sala Liberty, la més moderna ja que es va afegir als inicis del segle XX, està decorada per miralls pintats a mà i un terra sumptuós de fusta noble.

L’any 1893 el Florian esdevé seu de l’Esposizione Internazionale d’Arte Contemporanea coneguda avui dia com la Biennale di Venezia . Joves artistes del nostre temps exposen la seva obra a les diverses sales del cafè. La Sala degli Uomini Illustri fa espai, l’any 2003, a deu retrats de dames venecianes, també il•lustres, tasca que porta a cap la coneguda artista d’avantguarda Irene Andessner.

El Caffè Florian va ser un dels primers locals públics que va permetre l’entrada a les dones. La seva parròquia de tarannà culte i liberal va portar-hi figures com Casanova, Goethe, Lord Byron i, més tard, Marcel Proust.

Si anar a sopar al Florian suposa una despesa important –es paga la envernissada antiguitat, la fama i la ciutat de Venècia- també és veritat que de l’abril fins a l’octubre es pot passar prenent un cafè o una copa a la bella terrassa de la Piazza San Marco. Un cafè o una grappa o, per què no, ambdues coses? mentre un quintet de corda ens ofereix Vivaldi. És un acte turístic, innegablement tòpic però, a parer meu, paga la pena i molt.

Com que per informar-me amb certa precisió i poder escriure un post digne he entrat a la pàgina de l’indret que ens ocupa, he vist que hi havia penjada la recepta del mes. Us la deixo i bon profit. No oblideu que ja fa gairebé cent aquesta frase noranta anys, a Venècia, es pronúncia sovint en tots els idiomes: Anem al Florian? Aneu-hi, doncs.

La Recepta del mes

Caneló d’albergínies

4 porcions
Ingredients:
Albergínies, 400 gr.
Formatge fresc tipus Cortosino o Crescenza, 320 gr.
Alfàbrega, 50 gr.
Salsa de tomàquet, 50 gr.
Farina, 100 gr.
Nou moscada, 3 gr.
Ous sencers, dos
Parmesà, 100 gr.
Pesto a la genovesa, una cullerada. (El pesto és un condiment genovès  a base d’all i alfàbrega.)

Tallar les albergínies a rodanxes de 5 mm. de grossor, salar-les lleugerament i deixar-les reposar vint minuts. Rentar-les i eixugar-les , passar-les molt lleugerament per la farina i fregir-les amb oli d’oliva extra. Colar-les i amb paper absorbent, eixugar-les molt bé. Disposar quatre rodanxes d’albergínia l’una al costat de l’altra, un pel encavalcades. Agafar dues rodanxes més i disposar-les de forma vertical en relació a les altres fent que toquin exactament el centre de les altres rodanxes.

Farciment: Posar el Cortosino o el Crescenza en un morter o bol, afegir-hi els dos ous, el parmesà, la nou moscada, la sal i el pebre i mesclar-ho tot. Escampar a sobre de les rodanxes d’albergínia afegint-hi una cullerada de salsa de tomàquet. Deixar aquesta barreja ben escampada i adherida sobre les albergínies. Posar-hi una fulla d’alfàbrega i, assegurant-nos de que la mescla ha quedat ben enganxada a les albergínies, enrotllar el caneló sobre sí mateix i tancar-lo. Posar el caneló en una cassola que pugui anar al forn. Escampar-hi parmesà i enfornar de 8 a 10 minuts a 200 graus.

Servir acompanyat de fulles de julivert i unes gotes de salsa al pesto.

És una deferència de Cristiano Strozzi, Chef del Caffè Florian de Venezia. Juny 2009-06-13 http://www.caffeflorian.com/

Aquesta recepta, com podeu veure,  és de la primavera del 2009. Hauria pogut actualizar-la però el que avui ens ofereix el Florian és un aperitiu sense massa interès si el comparem al plat que aquí he transcrit. De totes formes, l'enllaç que us deixo us permetrà saber si en podeu fer alguna cosa.

Acabat de menjar aquest canaló, fetes les postres i a l'hora del cafè, jo escoltaria aquest meravellós concert d'oboè de Marcello que va ser leit motif d'una pel·lícula tan oblidable com inoblidable va ser per mi la melangia de la seva música que he volgut portar aqui.

Aquest post va romandre cinc minuts publicat en un blog anterior en el que jo colaborava i del qual em va ser rebutjat. Per tant, preneu-lo com si fos nou de trinca i gaudiu de Venècia,  del Florian, del menjar i de la música superba.

-Oboista no identificat. Video Youtube Rasp 408040
-Fotografies publicitàries.

HOFFMAN, L'HOME DELS CONTES

Ernst Theodor Amadeus Hoffman va ser un home polifacètic que, provinent d’una família de juristes i ell mateix advocat i jurista, va alternar l’exercici de la carrera de dret amb la crítica i la composició musicals i, de forma molt especial, amb la literatura, una literatura peculiar que treballava el món del misteri, de l’absurd, d’allò que s’ha qualificat com a sinistre. Si bé com a músic està completament oblidat, l’escriptor roman viu i vibrant, sobretot en les novel•les, tan en voga actualment, conegudes com a gòtiques.

Ernst Theodor Amadeus Hoffman havia vingut al món a Koningsberg, Prússia el 24 de gener de 1776 i estava encantat de portar com a tercer nom Amadeus perquè era el segon de Mozart, un músic pel qual va sentir sempre adoració. Ernst Theodor Amadeus ha passat a la posteritat com E.T.A. Hoffman i la seva importància com a contista ha estat cabdal, no tant per la qualitat de la seva narrativa, com per les expectatives que obra a la imaginació de lectors i escriptors contemporanis i futurs. Ell mateix va inspirar l’òpera més bella de Jacques Offenbach, Les contes d’ Hoffman on, com saben els aficionats, E.T.A. és el desgraciat protagonista de les tres històries que formen la celebrada composició del músic alemany.

Diversos escriptors han manifestat influències d’ E.T.A. Hoffman, escriptors tots ells de gran pes específic, des d’Edgar Allan Poe i Nathaniel Hawthorne fins a Baudelaire i Kafka sense oblidar a Gogol i Dostoievski.

És imprescindible esmentar un dels seus contes, Der Sandmann, que no he sabut trobar traduït al català com el que li tocaria ser: L’ home de sorra. Aquest conte va ser utilitzat ni més ni menys que per Sigmund Freud pel desenvolupament i redacció de la seva anàlisi sobre el que és sinistre, un estudi que indaga en la por o les pors de l’individu, aquells sentiments que podem mantenir soterrats i que, en no manifestar-se, produeixen comportaments estranys, indicadors de misteriosos i sinistres perills. A mitjans del segle XX, Jacques Lacan, la segona figura més important de la psicoanàlisi, segons els experts, va treballar amb el mateix conte per mostrar la seva visió sobre el mateix tema. En el conte hi apareixen personatges que, una vegada més, els amants de l’òpera reconeixeran de seguida: Coppelius, Spalanzani, Olimpia...

No solament Les contes d’Hoffman ens explica tres relats escrits per E.T.A., també Léo Delibes va "prendre" Coppelia pel seu ballet d’idèntic títol i Txaikovski ho va fet amb El Trencanous. Podem adonar-nos que el primer dels “contes” –parlo de l’òpera-com els dos últims que acabo d’esmentar ens presenten personatges autòmats que, al so de la música,- oh meravella!- cobren vida.

E.T.A. Hoffman va morir el 25 de juny de 1822 a l’edat de 46 anys.

Va per ell:

Fotografia: Obra de Roland Topor
Video: Alfredo Kraus-Liceu
Fonts: http://www.tabula-rasa.info/
http://www.letralia.com/
Resum del conte "El hombre de arena": http://www.scb-icf.net/
Llibres recomanats: NOCTURNOS (Edició completa)
                                Alba Editorial 2009
                                Els elixirs del diable
                                Edicions de 1984
                                2006

CHOPIN ...LA PLUJA, EL PLOR, EL SILENCI

 

Chopin va nèixer avui fa dos cents anys. No he tingut interès en buscar dades sobre la seva vida i, picant d’aquí i d’allà com solo fer, bastir una biografia convencional, breu i fidel a la veritat que els papers em serveixen. He preferit transmetre, fins on m’ha estat possible, l’essència de Chopin que guardo en el meu cor des de que sé-ja fa molt anys-que va ser un gran músic i que va morir, jove i malalt, lluny de la seva terra, Polònia. De Polònia portava Chopin sempre un sac de terra de la de debò, en el seu equipatge. Se sabia prou fràgil com per haver decidit que allà on caigués i un cop dins del bagul, se’l cobriria del contingut d’aquell saquet que era una polonesa eterna, aquella de la mort que no escriuria mai però que es fondria amb ell.

El seu pare, un preceptor francès que a París s’ocupava dels fills d’un aristòcrata polonès, va ser invitat a seguir la família quan aquesta es va traslladar a Varsòvia. En el servei hi havia Tecla, sí, sembla un acudit fàcil però Tecla era una noia i va ser la mare de Chopin, un cop casada amb el preceptor francès. Al cap de poc, ambdós varen deixar el servei de la família que els emprava per muntar una acadèmia pel seu compte. En aquest ambient va néixer Frederic que, de molt nen, ja va evidenciar les seves dots pel solfeig i el piano. Era tanta la seva dotació com a futur pianista que els professors li varen adaptar la carrera de música de tal manera que el teclat hi tingués prevalença absoluta.

Desprès va viatjar i, com sap tothom, va tornar a París. Era un excel•lent pianista i un gran compositor, afortunadament reconegut en el seu temps però, alhora, era un tuberculós condemnat a morir a curt termini com quasi tots els del seu temps i fins molts anys desprès.

Deixo a Georges Sand de banda perquè no el va estimar. Que se sàpiga ningú hauria pogut obligar a la notable escriptora que s’ajuntés amb algú a qui no podria ni sabria correspondre.

Quan penso en ell, en Chopin, me l’imagino en blanc i negre, sol davant del seu piano i de repent, cau de la seva boca una gota de sang crua i vermella que es mou sobre el teclat com un ser viu, canviant de forma i que en va arrencant sons i sento aquell conegut plor cap endins, una pluja mansa però persistent que cau en els més íntims paisatges de l’esperit.
Hi ha hagut a la història, a la Història un altra músic més delicat i fràgil que ell, que Chopin?

Video: Tristesse-Fréderique Chopin (Estudi op. 10 núm. 3)
             Canta Tino Rossi
 
Pensant en tu S.P.R.

SALVADOR ESPRIU: LA CONNEXIÓ

Va ser durant una festa major d’hivern de poble molt petit, un poblet conegut per La Batllòria i annexionant al municipi de Sant Celoni. Un entorn de muntanyes i de vegetació exuberant ens recordava que érem a sota del Montseny. Allí hi havia nascut la mare i, fins a la mort, hi va viure la seva germana tretze anys més gran que ella, la meva padrineta Carmeta juntament amb el seu home i els seus fills i nets. En aquella festa major freda, només pel que feia al clima, ens hi reuníem una bona colla de parents i coneguts amb vincles més o menys estrets, alguns sense cap vincle, però contents tots de trobar-nos per fer-la petar, riure de qualsevol cosa, magnificar el records i lloar els cargols i platillos que la meva padrina Carmeta anava presentant a taula amb senzilla inconsciència, convençuda de que calia atipar als convidats i fer-ho bé. Ni ella ni cap altra dona de la meva família, rica en cuineres excel•lents, va presumir mai del seus coneixements gastronòmics, molts d’ells d’antiguitat ja secular.

I així va ser con en aquell hivern de la meva adolescència, va venir el cosinet Josep Maria que fa menys de dos anys es va morir ben jovenàs, Ell, més gran que jo, força més, procedia de Barcelona, que, segons com, podia significar cultura, i era un home sensible, inquiet, i amant de la terra. No em va saber recitar cap poema de l’artista de nom nou i especial  que em apressar a aprendre i que jo hauria de guardar per sempre: Espriu. Salvador Espriu.

La vida em va tornar a Girona i a l’escola. Recordo amb especial afecte la majoria de mestres que vaig tenir però el senyor Golobardes, llicenciat en llengües clàssiques i que ens ensenyava grec d’una manera molt poc ortodoxa, va recitar un dia, sense més ni més, encantadorament arrauxat com era ell, aquest formós poema:

BRAÇOS EN CREU DAMUNT LA PIA FUSTA

SENYOR, EMPAREU LA CLOSA I EL SEMBRAT
DONEU EL VERT EXACTE AL NOSTRE PRAT
I MESUREU LA TRAMUNTANA JUSTA
QUE AIXUGUI L’HERBA I NO ENS ESPOLSI
EL BLAT.

Recordo el somriure infantil del senyor Golobardes demanant qui sabia l’autor d’aquell poema. Era tan bonic i jo sabia tan poc de res que vaig dir: ESPRIU!!! . Bé, no el vaig endevinar. L’autor d’aquesta poesia era i és l’empordanès Carles Fages de Climent (1902-1968) nascut a Figueres,  al mateix carrer que Monturiol, l’inventor del submarí, l’Ictineo i que Dalí amb qui va mantenir sempre una relació d’amistat,  convençuts com estaven tots dos d’haver vingut al món en un carrer de genis.

Mentre, en el bosc, pretesament erm de la literatura escrita en català, vaig anar a raure un dia a les fulles, com mans que m’acollien esperant-me, del poeta que buscava, un selvatà com jo de nom Salvador Espriu. A partir d' ell i amb més o menys dificultats se m’obririen portes i finestres que farien volar el coloms de la pau que,  encara silenciosos, van rondant per  Sinera, les gavines sempre festejant l’aigua, les randes de l’onada impecablement blanca com la punta al coixí tan pròpia del poble d'Arenys,  la veritat del poeta que va cantar aquell poble i els seus rials i que va escriure el nom de Vallgorguina per retornar-li la legítima màgia de les seves bruixes. I, sense saber-ho, Salvador Espriu va dibuixar una ruta que ens fa gaudir d’un Maresme diferent que només els seus ulls ens ensenyen. Blanques, molt blanques les cases, el mar obscur sota núvols immòbils que guarden l’enfolliment de les onades, galernes imponents que ens fan buscar un recers, una petita pàtria humida, un somni, no lluny del cementiri.

XXX
DIVERSOS SÓN ELS HOMES I DIVERSES LES PARLES,
I HAN CONVUINGUT MOLTS NOMS A UN SOL AMOR.
LA VELLA I FRAGIL PLATA ESDEVÉ TARDA
PARADA EN LA CALOR DAMUNT DELS CAMPS.
LA TERRA, AMB PARANYS DE MIL FINES ORELLES,
HA CAPTIVAT ELS OCELLS DE LES CANÇONS DE L’AIRE.
SÍ, COMPREN-LA I FES-LA TEVA TAMBÉ
DES DE LES OLIVERES,
L’ALTA I SENZILLA VERITAT DE LA PRESA VEU DEL VENT:
“DIVERSES SÓN LES PARLES I DIVERSOS ELS HOMES,
I CONVINDRAN MOLTS NOMS A UN SOL AMOR”.
LA PELL DE BRAU


En modest homenatge a Salvador Espriu, que ara tindria 97 anys. i que en farà milers mentre ens preocupem de traspassar la seva rica herència de pensaments i mots. Ell va venir a servar-nos la parla A retornar-nos el nom da cada cosa. No el defraudem. No ens defraudem.


Fotografia: Matinada a Arenys de Mar-Ricky 72 blogspot.com
                    Vallgorguina- Photobuket.

AIXÍ PARLÀ JAMES JOYCE

(...) On era, ara, la seva adolescència? On era l’ànima que havia vacil•lat

davant, per a meditar, sola, la vergonya de les seves ferides i per coronar-la, a la seva llar de sordidesa i subterfugis, amb sudaris descolorits i garlandes que es marcien quan les tocava? On era, ell?

Estava sol. Ningú no l’observava, era feliç i es trobava a prop del salvatge cor de la vida. Estava sol i era jove i obstinat i amb un cor salvatge; sol enmig d’una amplària d’aire lliure i d’aigües salabroses i de la collita marina de conquilles i garlandes d’algues i de sol gris, entelat, i de siluetes vestides amb colors clars, alegres...(...)
Hi havia una noia davant seu, enmig del corrent, sola i immòbil que mirava a fora, al mar. Semblava que algun poder màgic l’hagués transformada en la semblança d’una estranya i formosa au marina. Les seves cames llargues i minses, nues, eren delicades com les d’una grua i immaculades excepte al lloc on una maragdina garlanda d’algues s’havia quedat enganxada damunt la carn, com un signe misteriós. (...) Portava les faldilles, color blau pissarra, atrevidament arregussades entorn de la cintura i penjant per darrera com una cua de colom. El seu pit era com el d’una au, suau i menut, menut i suau com el pit d’una coloma d’obscur plomatge. Però el seu llarg cabell ros era de donzella: i de donzella era, tocat per la meravella de la beutat mortal, el seu rostre.
(...) Molt de temps va permetre que ell la mirés i desprès, tranquil•lament, apartà la mirada d’ Stephen i la dirigí cap al rierol, i suaument, movia l’aigua amb el peu, d’aquí cap allà. Aquella primera remor, tan lleu, d’aigua que es movia suaument, trencà el silenci, lleu i feble i xiuxiuejant, feble com les campanes del son; cap aquí i cap allà, cap aquí i cap allà; i una flama lleu li tremolava damunt la galta.
(...) La imatge de la noia havia entrat a la seva ànima per sempre i cap mot no havia trencat el sant silenci del seu èxtasi. (...) ¡Oh. Viure, errar el camí, caure, triomfar, recrear la vida prement-la de la vida! Un àngel ferest se li havia aparegut, l’àngel de la joventut i la beutat mortals, missatger de les belles corts de la vida, per obrir-li en un moment d’èxtasi les portes de tots els camins de l’error i la glòria. Endavant, endavant, endavant, endavant!
James Joyce
Retrat de l’Artista Adolescent
Editorial Vergara
Barcelona 1967


Així em va parlar Joyce a principis dels setanta deixant-me presa d’un embadaliment que espero no superar mai. He transcrit un bellíssim fragment publicat a Dublín l'any 1916 per un  talent rebel de trenta quatre anys. El llibre obertament autobiogràfic ens deixa saber del sofriment de l’autor en una societat de mires molt estretes i, en concret, del calvari que li va suposar la seva estada com a intern als Jesuïtes de Belvedere, situat a uns quants quilòmetres de Dublín. James Joyce és en aquest llibre l' Stephan Dedalus que més tard, a l'Ulisses, serà fonamental en la vida del seu protagonista, el bondadós Leopold Bloom. 
La lectura d’aquest llibre preciós va despertar la sang de molts lletraferits que descobrien una forma nova d’escriure on hi convivien el realisme més cru i la poesia més pura per crear una prosa única que va marcar la literatura del segle XX. Ulisses vindria més tard i decebria a molts que esperaven llegir una història amb l’estil que ja els hi havia mostrat Joyce no solament en el Retrat sinó també en alguns inoblidables passatges de Dublinesos.
I anem a la traducció: Aquesta setmana dos blogs han parlat de l’acte de traduir, de l’esforç que suposa, de les dificultats, algun cop, insalvables amb les quals, el traductor ha de barallar-se en un intent d'harmonitzar dos sons ben diferents. Em refereixo a www.calassur.blogspot.com sota el títol de traduttore...¿Tradittore? i a www.llunatic.blogspot.com amb l’article Homenatge a la traducció. Algú va dir fa anys que la traducció no existia. Tot es tractava d’adaptar. M’he quedat sempre més amb la cançó. Només cal raonar que William Shakespeare mai no va escriure allò tan conegut de Ser o no ser? I, tanmateix, la frase és d’ell en la boca d ’Hamlet.

Avui,  i vist el fragment que he copiat, vull retre el meu modest tribut a Maria Teresa Vernet, la dama que va poder traduir Joyce o hem de dir...Joyce, l’escriptor que va tenir la sort de ser traduït per Maria Teresa Vernet? D’ella sabem que va venir al món a Barcelona l’any 1907 i que hi va morir el 1974. La senyora Vernet també havia traduït Aldous Huxley i per si no n’hi hagués prou, ella mateixa era escriptora i poeta. Maria Teresa Vernet és una de les escriptores més significatives de la pre-guerra. L’any 1934 va guanyar el Premi Creixells amb la seva novel•la El camí reprès. Títols com Les algues roges o Eulàlia (circa 1927-1928) varen ser veritables best- sellers en el seu moment. Vernet treballa el protagonisme de la dona en conflicte.

A partir de 1939 Maria Teresa Vernet es nega a ser reeditada. No és estrany el seu silenci, coneguda la seva trajectòria anterior com a gran activista de la cultura catalana. Actualment s’han editat de nou algunes de les seves obres més celebrades.
Jo no podré pagar-li mai que fes de pont entre el jove geni irlandès i la lectora apassionada que ja era jo en aquells anys. Textos tan bells esperonaven la noble afició. Ara bé, cal dir que jo no tinc la versió original del Retrat. Si algun llegidor la té a mà i vol compararar-la i dir la seva, li agraïré molt. Em costa de creure que la traductora Vernet fos, en aquest paràgraf beneït, alguna cosa més que una professional formada, fidel i, inqüestionablement, artista. 

Maria Teresa Vernet:
Les algues roges, Horsori Editorial
Clàssiques Catalanes
El camí reprès
Cocetània Edicions

Fotografia: Killiney Beach-Dublín (Irlanda)

Y PARA RECORDAR POR QUÉ HE VIVIDO

Estos poemas desprendidos
de tantas flores en lo azul:
la serranía de Kabul,
bulevar de los sueños idos.

La habitación de los olvidos,
el palpitar del abedul:
no viviría sin el tul
de tu blancura en mis latidos.

No viviría si no fuera
porque tu aurora recupera
tantos crepusculos sin ti:

ciudad de nieve de la hurí,
me asaltará a salto de mata
tu cuerpo de oro en cabalgata:
porque tu vives yo viví.

Pere Gimferrer
AMOR EN VILO
Seix Barral  Los Tres Mundos, poesía
2006

El gran poeta Pere Gimferrer (Barcelona 1945) va dedicar a la seva esposa Cuca de Cominges, el poemari del que he transcrit aquesta joia,  junt amb 150 poesies més, datades des de l'abril del 2005 fins el gener del 2006.
Pere Gimferrer va començar a publicar als divuit anys. A mi em va arribar de forma colpidora amb Arde el Mar, llibre que vaig adquirir,  iniciats els setantes, només llegint-ne el títol i sabent-me superficial i arriscada doncs ningú m'havia parlat mai de l'incipient poeta que era, en aquells moments, Pere Gimferrer. Per sort no em vaig errar. Ell, Pere Gimferrer, un nom que ja es per mi una part de mi, tenia només vint anys quan va donar llum a la llum amb Arde el mar.
Pere Gimferrer és també novel·lista i assagista. Gran coneixedor de totes les arts, es complau en la pictòrica haven estudiat profundament Miró, Tapies i Max Ernst.
El gran poeta que ens ocupa ho és també en català, la seva llengua materna i d'expressió. La lectura assimilada de molta poesia castellana des de la del Segle d'Or fins a la de la Generació del 27 així com el coneixement profund de la poesia catalana clàssica i de l'anglosaxona afegit a la seva condició de bil·lingüe l'han convertit en un geni capaç d'expressar-se en l'idioma que vol. Concretament pel poemari Amor en vilo va triar el castellà que és la llengua que parla amb la seva esposa Cuca de Cominges.

...azul, Kabul, abedul, tul... Paraules que "fan vers" . Paraules que fan bé.

Álbum Pere Gimferrer: www.brown.edu/.../Gimferrer
Fotografia: Escultura d' Auguste Rodin: El bes