dissabte, 7 de novembre de 2009

FERNANDO PESSOA: LA VEU AL PENSAMENT


Si desprès de morir, volguéssiu escriure la meva biografia
No hi ha res més simple.
Només teniu dues dates –la del naixement i la de la mort.
Entre una i altra els dies són meus.

Fernando Pessoa/ Alberto Caeiro

*************


Escrit en un llibre abandonat en un viatge

Vinc de la banda de Beja.
Vaig cap al mig de Lisboa.
No porto res i res no trobaré.
Tinc el cansament anticipat d’allò que no trobaré,
i la saudade que sento no és ni el passat ni en l'avenir.
Deixo escrit en aquest llibre la imatge del meu designi mort:
Vaig ser, com herba, i ningú no em va arrencar.

       ************************

Mai per molt que viatgi, per molt que conegui
En anar-me’n d’un lloc, en arribar a un lloc, conegut o desconegut,
No perdo, en marxar, en arribar, i en la línia mòbil que ho uneix,
La sensació d’esgarrifança, la por d’allò que és nou, la nàusea
-aquella nàusea que és el sentiment de saber que el cos té l’ànima,
Trenta dies de viatge, tres dies de viatge, tres hores de viatge-
Sempre l’opressió s’infiltra al fons del meu cor.

POEMES D’ALVARO DE CAMPOS
Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja
EDICIONS DEL MALL, Barcelona, 1985



Fernando Pessoa (Lisboa, 13-06-1888-30-11-1935) està considerat de forma quasi unànime el poeta més important del segle XX en llengua portuguesa. Va viure anys a Durban (Sud Àfrica) on va exercir de periodista i traductor. Coneixia perfectament, apart del portuguès matern, l’anglès i el francès. La seva vida està marcada per les morts dels sers que li eren més propers: el seu pare i la seva germana per causa de malalties i el seu millor amic per suïcidi.
Va crear diversos heterònims: Alvaro de Campos, Ricardo Reis i Alberto Caeiro. L’any 1914 publica la seva obra més cèlebre: El llibre del desassossec. Solament se li coneix una relació amorosa. Ella es deia Ofelia Queiroz. Varen enamorar-se i es varen separar per re-emprendre amb el temps un segon cicle breu i fracassat.
Fernando Pessoa va morir de tuberculosi als 47 anys. La seva poesia profundament existencial sembla copsar els passos més secrets de l’ànima. Es un poeta trist i directe d’extraordinària sensibilitat. D'ell no cal dir res més. Els seus versos manifesten la vida inquieta i quasi silenciosa d’un pensament que, incansable, escriu i escriu allò que és invisible, allò que és intangible i que, tanmateix, fereix el cor.

Fotografies: Lisboa-Turismo Actual
                   Fernando Pessoa - autor no indicat

7 comentaris:

Manel Alonso i Català ha dit...

Tot un regal aquests poemes per aquells que com jo seguim amb interés el teu blog.

josep ha dit...

Glòria,
Sensacionals els fragments que has triat per documentar aquest post. Ah! la foto en un blanc i negre meravellós. Gràcies per tot plegat. Una abraçada

Oreto ha dit...

MMMmmmmmmmmmmm Pessoa

pilar ha dit...

pudiera ser que sean, dos formas de escribir; de las cosas que se ven y de las cosas que no se ven...
las dos tienen su momento...
de lo invisible, Pessoa como bien dices, es poeta un puntal

gracias Gloria

Mimí ha dit...

Es una pena que no hayas puesto también el texto en su lengua original, se disfruta mucho más y añade matices que sorprenden.

Un abrazo desde los mares de Extremadura.

GLÒRIA ha dit...

Josep,
A mi també em va entusiasmar el blanc i negre de la fotografia de Lisboa i m'alegra que, junt amb els bells poemes de Pessoa, t'hagi complagut.
Rep una abraçada!

Manel,
Pessoa t'havia d'agradar per força i jo ben contenta. Compto, com sempre, que tornaràs.
Amb gran afecte.

Oreto,
UiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiPessoa!!!!!

Pilar,
Muy interesante, como siempre, tu visión: las cosas que se ven y las que no se ven. El poeta, el escrito, el artista a veces quieren abarcarlo todo en una visión única.
Pessoa? Un puntal, claro. Pilar? Miles de abrazos, claro.

Mimi!!!
Bienvenida a este blog. Tomo nota del tuyo. Me encantas de Infantita velazqueña. Llevas razón: Tengo la edición biligüe de Pessoa pero temí ocupar demasiado espacio a lo que ya tiendo por naturaleza.
Lo tendré en cuenta para posteriores muestras.
Desde otro extremo que no es de oro.

Mimí ha dit...

Gracias, la infantita la cacé en un museo de un pueblo, provincia de Badajoz, perdido entre la tierra pajiza y un mar de sol sobre lo que podría ser la casona de Bernarda Alba. Blanca, de patio blanco y techos altos, encontré aquel museo de Arte Moderno envuelto en un aura de nuevemil almas.
Un abrazo, encantada.