dimarts, 17 de novembre de 2009

SÍMPTOMES



Un dia el blog va esdevenir dietari de dolors i cabòries.
El projecte inicial de parlar d’Oscar Wilde es negava, rebel, a prendre forma.
No es tractava de copiar un fragment de poesia de l’irlandès genial.
Tampoc volia quedar-me en la camèlia que el dandi va posar de moda.
Dandi lliurat a sopars frívols i brillants on, entre d'altres coses, discutia
la bellesa dels jardins orientals que aviat es veurien publicats a la seva revista fastuosa.
Tampoc centrar la història de l'artista en la santa Salomé ni en la presó de Reading.

Mentre, em voltava també la figura de Proust,
que un dia o altra hauria d’aparèixer a casa meva
 i fer-me perdre amb ganes el temps  irretrobable.
Si a Wilde camèlies, caledjes per a Proust.
Tard o d’hora ho podré explicar tot.
Amb lletra clara i separant els temes evitant dades i feixucs adjectius.

Ara em preocupa, i ja fa dies, el mal d’esquena persistent,
les piruetes que el dolor fa fer als dits dels meus peus i
l’absència alarmant de les últimes fulles de tardor.
Un dia tens intenció de fer un treball al blog i et surt com a màxim desig realitzable
l’evocació de la camèlia, el pensament de la caledja,
les violetes que ja no fan olor
i una flonja magdalena
sucada en xocolata ardent i negre
com a preludi d’una nit reposada.

Fer-se vell, i moltes altres coses, podria ser això.

"Elusive Thoughts"
mixed media 60 x 40
DEREK MENARY

http://www.derekmenary.com/

9 comentaris:

Manel Alonso i Català ha dit...

Glòria, fer-se vell és millor que no arribar-hi, així que com deia Ovidi Montllor "El pas del temps farà de nosaltres colors" Glòria, tria els colors que vullgues i sigues un preciós arc de sant Martí.

pilar ha dit...

las evocaciones florales producen un bellísimo resultado Gloria, Proust y Wilde estarían más que satisfechos, no lo dudes...

el chocolate caliente y la magdalena mojadita en él, un analgésico y relajante espectacular, tomo nota

no tenía el gusto de conocer a derek menary, el color apabullante de los paisajes, no deja pasar desapercibida la gravedad de los rostros femeninos.

besos a tus costillas.

Joaquim ha dit...

Glòria et queixes, gemegues?, ets viva, molt viva.

Titus ha dit...

Fer-se vell em sembla, a pesar de tot, una opció molt millor que no fer-se vell.

Anònim ha dit...

preberite celoten blog, kar dober

Oreto ha dit...

besets Glòria

Francesc ha dit...

Més besets de part meua, Glòria.

Josepb. ha dit...

Glória; Fer-se vell, és arribar-hi.

GLÒRIA ha dit...

Manel,
Parles en poesia i no m'hauria de sorprendre. Et faig casos i t'il·lumino amb el raig de color verd que és color de llum de pas.
Merci!

Pilar,
Gracias por ver en mi desanimado texto lo invisible. he nombrado flores y escritores-rima-sólo para vestir un poco las desvaídas letras.
Como taladras, Pilar. has descrito a Menary justo en lo que yo también diría que es su pintura aúnque no sabría decirlo como tu.
Besos. los besos.

Joaquim,
M'agrada ser viva però en silenci i si se m'ha de sentir, ja ho saps: Stride la vampa!!!
Baci.

Titus,
Sí. Tots critiquem la vellesa però tots hi volem arribar. És una vella i certa màxima.
Salutacions afectuoses.

Oreto i Francesc,
Agraeïxo les besadetes. de vegades sóc com una vella tia que rep amb afecte les moixaines dels seus nebots de Beneixama.
Petonassos.

Josepb,
Altra vegada la saviesa popular i antiga.
De totes maneres avui em sento lleument rejovenida.
Rep el meu afecte,Josep!