IL TROVATORE: AZUCENA

Tot comença en una antiga casa de planta baixa, Dos carrers més avall hi la rambla, les vies del tren, la sorra i el mar. Tot comença en el menjador d’aquella casa acollidora on jo vivia circumstancialment. D’això ja fa un munt d’anys però el record resplendeix embellit pel pas del temps quan el temps passa bé i no trepitja, ni estripa, ni enderroca sinó que fa un petit altar en un passadís de la memòria on sempre s’hi pot treure el cap i fer un somriure.

Va passar que ja me n'anava perquè venia el temps d’estiu i els carrers, que fosquejaven d’un blau lleuger com un tendal de gasa, em cridaven, la colla m’esperava. Cada dia revetlla en versió ràpida: acudits i rialles, una copa de cava i l’amor que, d’un moment a l’altra, es podia aturar i compartir un glop fresc d’aquella nostra irrepetible joventut. Mentre, però, jo havia caigut sota un inoblidable i sorprenent encís. Ja em podien esperar que arribaria quan l’encanteri em deixés lliure.

Una dona de pell colrada i vestida de gitana em reclamava des de la petita pantalla de colors. Al seu costat espetegava, rabiós, un foc cruel que, com una fera en flames, projectava cicatrius de dolor damunt la seva cara tràgica. Es deia Azucena. Al seu costat hi havia Manrico fent-li gran atenció. Estava a punt Manrico de fer un descobriment i, segurament, alguna cosa pressentia. Calia absorbir el clam cantat per Azucena i començar a veure d’una forma diferent la seva pròpia història. L’exuberant foguera, que havien encès els gitanos al lloc on acampaven, era un record de sang i cendra que Azucena no podia ni volia ignorar. En una foguera com aquella, la mare d’Azucena havia estat cremada per bruixa i, ella, la seva filla, per venjar-li’n la salvatge mort havia llançat a les flames un infant, potser un descendent de la perversa autoritat que havia ordenat la mort de la gitana a la foguera… De quin infant es tractava? Era mort o s’havia salvat i feia vida per les muntanyes de Biscaia? Quina relació hi podia haver entre Manrico , el trobador i probable fill d’Azucena i Il Conte di Luna?

Azucena ens donarà forces pistes.

Vaig fer tard a la revetlla quotidiana. Per primera vegada vaig pronunciar en públic, molt cofada, Il Trovatore, Verdi i Fiorenza Cossotto. Aquests noms estaven destinats a ser-me familiars perquè, ho vaig dir a la colla: “Cada vegada que escolto òpera penso que m’hi podré aficionar perquè hi ha cançons –àries, va dir algú més expert- doncs, hi ha àries, vaig seguir, francament precioses.

En petit homenatge a un record cert i pensant en els 19 “Trovatori” que el Liceu està representant durant aquestes dates, porto, com no podria ser d’altra manera, la meva primera Azucena, la que em va captivar fent-me oblidar, per moments, la màgia efímera d'una nit d’estiu. Una Fiorenza Cossotto fosca i sofrent que dirigeix Herr Karajan.

Fotografia: Llaüt espanyol-Museo de Ureña