divendres, 11 de desembre de 2009

IL TROVATORE: AZUCENA


Tot comença en una antiga casa de planta baixa, Dos carrers més avall hi la rambla, les vies del tren, la sorra i el mar. Tot comença en el menjador d’aquella casa acollidora on jo vivia circumstancialment. D’això ja fa un munt d’anys però el record resplendeix embellit pel pas del temps quan el temps passa bé i no trepitja, ni estripa, ni enderroca sinó que fa un petit altar en un passadís de la memòria on sempre s’hi pot treure el cap i fer un somriure.
Va passar que ja me n'anava perquè venia el temps d’estiu i els carrers, que fosquejaven d’un blau lleuger com un tendal de gasa, em cridaven, la colla m’esperava. Cada dia revetlla en versió ràpida: acudits i rialles, una copa de cava i l’amor que, d’un moment a l’altra, es podia aturar i compartir un glop fresc d’aquella nostra irrepetible joventut. Mentre, però, jo havia caigut sota un inoblidable i sorprenent encís. Ja em podien esperar que arribaria quan l’encanteri em deixés lliure.
Una dona de pell colrada i vestida de gitana em reclamava des de la petita pantalla de colors. Al seu costat espetegava, rabiós, un foc cruel que, com una fera en flames, projectava cicatrius de dolor damunt la seva cara tràgica. Es deia Azucena. Al seu costat hi havia Manrico fent-li gran atenció. Estava a punt Manrico de fer un descobriment i, segurament, alguna cosa pressentia. Calia absorbir el clam cantat per Azucena i començar a veure d’una forma diferent la seva pròpia història. L’exuberant foguera, que havien encès els gitanos al lloc on acampaven, era un record de sang i cendra que Azucena no podia ni volia ignorar. En una foguera com aquella, la mare d’Azucena havia estat cremada per bruixa i, ella, la seva filla, per venjar-li’n la salvatge mort havia llançat a les flames un infant, potser un descendent de la perversa autoritat que havia ordenat la mort de la gitana a la foguera… De quin infant es tractava? Era mort o s’havia salvat i feia vida per les muntanyes de Biscaia? Quina relació hi podia haver entre Manrico , el trobador i probable fill d’Azucena i Il Conte di Luna?
Azucena ens donarà forces pistes.
Vaig fer tard a la revetlla quotidiana. Per primera vegada vaig pronunciar en públic, molt cofada, Il Trovatore, Verdi i Fiorenza Cossotto. Aquests noms estaven destinats a ser-me familiars perquè, ho vaig dir a la colla: “Cada vegada que escolto òpera penso que m’hi podré aficionar perquè hi ha cançons –àries, va dir algú més expert- doncs, hi ha àries, vaig seguir, francament precioses.
En petit homenatge a un record cert i pensant en els 19 “Trovatori” que el Liceu està representant durant aquestes dates, porto, com no podria ser d’altra manera, la meva primera Azucena, la que em va captivar fent-me oblidar, per moments, la màgia efímera d'una nit d’estiu. Una Fiorenza Cossotto fosca i sofrent que dirigeix Herr Karajan.



Fotografia: Llaüt espanyol-Museo de Ureña

7 comentaris:

josep ha dit...

Glòria,
No m'estranya gens que quedessis impresionada amb la Fiorenza Cosotto, es una de les millors Azucenas de la història. Jo tinc 3 trovatores amb molt bones Azucenas, la Horne, la Fasbaender i la Barbieri, però la Cossotto és única.
Una abraçada

Titus ha dit...

En aquest Trovatore del Karajan tots els cantats estan molt bé, Herr Herbert sabia i podia envoltar-se de grans cantants. Exceptuant la pira, és un Trovatore quasi perfecte.

pilar ha dit...

que suerte de recuerdos Glorichu, los míos son más domésticos, pero también bonitos, a la Azucena, la relaciono con una interina que venía a casa, a ella le encantaba que le pusiera la casette de las arias mientras planchaba, y con esta, casi llorabamos las dos...

Josepb. ha dit...

Glória; Un "trovatore" que malgrat els incidents que va tenir amb el llibretista -mort subtadement- i la métrica que va canviar en els versos de Azucena amb l'altre llibretista, no deixa de sorpendre sempre un "trovatore".
He llegit, que el mateix Verdi va revisar la partitura quànt va estrenar l'òpera a París al cap de quatre anys després de ser estranada a Roma 1853, afegint-hi un ballet.
Una abraçada Glòria¡¡.

Anònim ha dit...

Muy sugerente post, del que he conseguido comprender la mayor parte. Yo tengo dos trovadores, pero no conocía esta versión. Si necesitas algo, ya sabes.
Rigoletto

Gracias por enlazarme. Ahora tengo el blog un poco paradillo.

Anònim ha dit...

Por cierto, el enlace está mal (me acabo de dar cuenta). El correcto es:
http://blogs.ideal.es/rigolettobloguero

GLÒRIA ha dit...

Josep,
Ja veus, un altra coincidència i, pel que llegeixo aquests dies, molt generalitzada. Realment la Cosotto era l'Anna Magnani i la Lola Flores de l'òpera. Juntes, eh?
Una abraáda.

Titus,
Ja m'explicaràs quan puguis qui destroça "la pira". Herr karajan em va acostar molt la gran música però també tenia defectes.
Salutacions!

Pilar:
Tu recuerdo puede parecerte doméstico pero yo veo una escena burguesa ideada por Almodóvar. Se me aparece el cuarto de la plancha y el llanto de la interina y la señora haciendo duo con la Casta Diva. No tiene desperdicio.

Josepb,
Sempre saps secrets dels músics i jo t'agraeïxo que ens els transmetis.
Una abraçada.

Hola Rigoletto:
Si tus maestros de catalán han sido Serrat y Llach eres casi un erudito y yo te estoy muy agradecida por haberme leído sin problemas.
Seguiré visitándote. Rectificaré el enlace.
Saludos!!!