dimarts, 29 de desembre de 2009

LA NIT DE SANT SILVESTRE


CC Buxter és un homenet transparent d’aquells en els que poca gent hi para compte. Tímid i nerviós, treballa d’escrivent en una prospera companyia d’assegurances. Darrere el seu aspecte moix, però, s’hi amaga certa ambició de pujar escalafons dins de l’empresa. Un dels seus recursos consisteix en deixar el seu petit apartament a comandaments diversos que li prometen ascensos a canvi de poder disposar de l’apartament de CC Buxter amb les seves amants, naturalment, secretes. Mentre té el piset ocupat, CC Buxter, si convé, passa fred donant voltes pels blocs del seu barri. El sòrdid formigó i la nit l’hauran d’acompanyar fins que el seu apartament quedi lliure de les furtives festes que celebren els altres.
Però una nit, CC Buxter, quan torna a casa, troba una jove xicota desmaiada. La coneix molt bé. Es tracta de l’encantadora ascensorista de l’empresa que es diu Fran Kubelik i està perdudament enamorada del cap Sheldrake, un home casat d’aquells que mai no deixa la dona mentre n’estima d’altres. Fran Kubelik ha discutit de valent amb el senyor Sheldrake i, es veu, que quan ell ha marxat, la noia, desesperada, ha intentat suïcidar-se. L’arribada de CC Buxter li salva la vida i un cop retornada del desmai, ambdós, que ja es coneixen, inicien un diàleg amistós i agraït per part d’ella.
S’acosta la festa de fi d’any, la “san” o nit de Sant Silvestre i el senyor Sheldrake demana l’apartament a CC Buxter. Aquest li nega. Sheldrake no se’n sap avenir. Li ofereix un ascens. CC Buxter diu que no i que no. Mai més no tornarà al seu apartament amb la senyoreta Kubelik. Mai més.
Només CC Buxter sap el seu propi i inconfessat secret: Com n’ha estat d’enamorat de Fran Kubelik i com ha patit en saber que Sheldrake la utilitza per passar l’estona sense donar-li altra valor que el d'una burda diversió sexual i la condemna posterior a l’oblit absolut ! .
I ja som a la nit de Sant Silvestre que no ens cal explicar si la veiem i l’escoltem. És una de les escenes mestrívoles d’una pel•lícula excepcional com ho són quasi totes les que porten la firma Billy Wilder. La pel•lícula, coneguda amb el títol d' El apartamento es va estrenar l’any 1960, i d’ençà de l’existència del color en el cinema, en aquell moment, va ser l’obra en blanc i negre premiada amb més Oscar: Cinc en total. Millor pel•lícula, millor director, millor guió original, millor direcció artística i millor muntatge. Deu n’hi do. És clar que estem parlant d’un gegant del cinema que, forçosament i, si tenim salut, visitarà aquest blog moltes vegades. La grandesa de Billy Wilder neix d'ell i en seu brillantíssim criteri a l'hora de triar, un per un, tots els elements que han de compondre la pel·lícula que, en el muntatge definitiu, ell sabrà fer cohesionar amb la solidesa que li atorga la seva ment tan excepcionalment dotada. Cal esmentar I.A.L. Diamond, guionista que va col•laborar molt temps amb Billy Wilder. Tampoc podem deixar de costat l’esplèndida fotografia de Joseph Lashelle, una fotografia dura, sòbria on hi vibren les masses anònimes, els milers de màquines d’escriure, els milions d’impresos, l’anar i venir constant d’una societat deshumanitzada. Rajols, metall, paper, gentades, tot es confon declinat en grisos de plom que transmeten la quotidiana solitud que el ser humà arrossega en la seva existència programada pel ferotge consum. Realment el genial Billy Wilder sempre sabia què volia, com ho volia i de qui ho volia. Es tractava de filmar una comèdia però era, indubtablement, una comèdia agre on la tinta hi tenia un anònim paper protagonista. La música, extraordinària, d'Adolph Deutsch corona aquesta inqüestionable obra d’art i subratlla la força de l’impuls amorós en aquesta bellíssima escena final entre el dèspota i groller Sheldrake, la intel•ligent i dolça Fran i... algú més.


FELIÇ ANY 2010 !!!
Fotografia: Sant Silvestre escollit Papa el 31.01.314-Any IX Imperi de Constantí. Font: http://www.oremosjuntos.com/

10 comentaris:

Joaquim ha dit...

Excel·lent post per una pel·lícula més que excel·lent, imprescindible.
Interpretacions majúscules, sobretot ell, en un rol que l'arribaries a pegar de tan enze com és, però que és clar, l'adores pel mateix motiu.
Ella, és de les poques pel·lícules que m'agrada de veritat i la direcció de Déu, com va dir aquell, és això, l'obra de Déu. PERFECTE!
Pel que fa al tema principal de la inspirada banda sonora, va "inspirar" un cop més al "lladregot" Lloyd Weber en el tema "The Heart is Slow to Learn" que amb una mica de Puccini i un robament a ma armada a Adolph Deutsch, va escriure una partitura, com sempre, maquíssima.
Us deixo un vídeo amb la Kiri cantant-lo, per tal de que podeu comprovar que no són apreciacions meves. DESCARAT!
http://www.youtube.com/watch?v=sMP0LF_4I-w
BON ANY ESTIMADA!

GLÒRIA ha dit...

Hello Joaquim!
L'acabo d'escoltar i sento vergonya aliena. Es pensa el senyor Lloyd Weber que no se li veu el llautó de plagiari?
BON ANY NOU PER VOS !

Titus ha dit...

Joaquim, Shirley McLaine també està molt bé a Irma la douce, no? Tot i que, una vegada més, Jack Lemmon li furta el protagonisme.

Lloyd Weber is not my cup of tea. Si damunt és un plagiari, pitjor m'ho poses.

Glòria, bon any per tu i pels tots els teus lectors!

pilar ha dit...

fantásticas película. Jack Lemmon, genial¡¡¡

feliz año a todos y aquí, en tú casa a tí en especial Gloria,y mis deseos de seguir disfrutando de tú blog

chin-chin a todos

tag ha dit...

!!!Feliz Año Nuevo, Gloria!!!

Besitossss

Atticus ha dit...

Un sensacional e inteligente post sobre una de las obras maestras del cine, absolutamente perfecta.
CC Buxter es un personaje irrepetible exquisitamente esculpido por la mano maestra de Wilder, contando además con la maravillosa interpretación de Mr. Lemmon.
Gracias por este regalo de fin de año.
Bon Any, Glòria

Barbebleue ha dit...

Bon Any!
y que no falten los clásicos, como éste.

Anònim ha dit...

Todo un acercamiento a esta genial película. Jack Lemmon fue un auténtico monstruo.
Bon any.
Rigoletto

josep ha dit...

Glòria,
Magnífic post per a una gran pel·licula. Una altra obra mestre de Billy Wilder, aquesta vegada amb dos autèntics monstres de la pantalla Lemon & McLaine.
Bon any nou

GLÒRIA ha dit...

Joaquim,
A tu et vaig contestar al moment. Un petó!

Titus,
A mi la McLaine m'agrada quasi sempre. la trobo una actriu completa si bè no puc salvar tot el que ha fet. A The children's hour que aquí se'n va dir La calumnia (William Wyler, 1960) està immillorable.
Lloyd Weber sempre m'ha semblat força bluff. M'agrada Don't cry for me Argentina però, a aquestes alçades, ja em pregunto si és d'ell.
Un bon any per tu i els teus lectors!

Pilar:
Gracias y el deseo es mutuo ya que deseo seguir frecuentando tu soberbio formato.
Un abrazo interminable y, claro, chin chin.

Tag:
Feliz año 2010. Espero que continues con tu blog tan creativo y espontáneo como eres tu misma.
Un beso lleno de afecto.

Atticus:
Feliz de que le haya gustado el regalo ya que no puedo cambiarlo.
Wilder fue muy grande.
Bon any Mr. Finch!

Barbebleue:
Un feliz año para tí que se refleje en tu castillo. Intentaré seguir con los clásicos. Por fortuna me quedan a miles.

Rigoletto:
Celebro que el "acercamiento" a la genial pelicula del maestro Wilder haya sido de tu agrado. Ya sabes que siempre eres bienvenido a esta casita virtual. Y, cómo no, un feliz año 2010.

Josep,
Cada vegada que he tornat a veure "El apartamento" n'he constatat la creixent qualitat atès que l'any 1960 ja va nèixer clàssica i visioànria. És una lliçó de cinema i una amarga reflexió sobre els temps que vivim.
Molt bon anys 2010 per tu i la Glòria!