LA NIT DE SANT SILVESTRE

CC Buxter és un homenet transparent d’aquells en els que poca gent hi para compte. Tímid i nerviós, treballa d’escrivent en una prospera companyia d’assegurances. Darrere el seu aspecte moix, però, s’hi amaga certa ambició de pujar escalafons dins de l’empresa. Un dels seus recursos consisteix en deixar el seu petit apartament a comandaments diversos que li prometen ascensos a canvi de poder disposar de l’apartament de CC Buxter amb les seves amants, naturalment, secretes. Mentre té el piset ocupat, CC Buxter, si convé, passa fred donant voltes pels blocs del seu barri. El sòrdid formigó i la nit l’hauran d’acompanyar fins que el seu apartament quedi lliure de les furtives festes que celebren els altres.

Però una nit, CC Buxter, quan torna a casa, troba una jove xicota desmaiada. La coneix molt bé. Es tracta de l’encantadora ascensorista de l’empresa que es diu Fran Kubelik i està perdudament enamorada del cap Sheldrake, un home casat d’aquells que mai no deixa la dona mentre n’estima d’altres. Fran Kubelik ha discutit de valent amb el senyor Sheldrake i, es veu, que quan ell ha marxat, la noia, desesperada, ha intentat suïcidar-se. L’arribada de CC Buxter li salva la vida i un cop retornada del desmai, ambdós, que ja es coneixen, inicien un diàleg amistós i agraït per part d’ella.

S’acosta la festa de fi d’any, la “san” o nit de Sant Silvestre i el senyor Sheldrake demana l’apartament a CC Buxter. Aquest li nega. Sheldrake no se’n sap avenir. Li ofereix un ascens. CC Buxter diu que no i que no. Mai més no tornarà al seu apartament amb la senyoreta Kubelik. Mai més.
Només CC Buxter sap el seu propi i inconfessat secret: Com n’ha estat d’enamorat de Fran Kubelik i com ha patit en saber que Sheldrake la utilitza per passar l’estona sense donar-li altra valor que el d'una burda diversió sexual i la condemna posterior a l’oblit absolut ! .
I ja som a la nit de Sant Silvestre que no ens cal explicar si la veiem i l’escoltem. És una de les escenes mestrívoles d’una pel•lícula excepcional com ho són quasi totes les que porten la firma Billy Wilder. La pel•lícula, coneguda amb el títol d' El apartamento es va estrenar l’any 1960, i d’ençà de l’existència del color en el cinema, en aquell moment, va ser l’obra en blanc i negre premiada amb més Oscar: Cinc en total. Millor pel•lícula, millor director, millor guió original, millor direcció artística i millor muntatge. Deu n’hi do. És clar que estem parlant d’un gegant del cinema que, forçosament i, si tenim salut, visitarà aquest blog moltes vegades. La grandesa de Billy Wilder neix d'ell i en seu brillantíssim criteri a l'hora de triar, un per un, tots els elements que han de compondre la pel·lícula que, en el muntatge definitiu, ell sabrà fer cohesionar amb la solidesa que li atorga la seva ment tan excepcionalment dotada. Cal esmentar I.A.L. Diamond, guionista que va col•laborar molt temps amb Billy Wilder. Tampoc podem deixar de costat l’esplèndida fotografia de Joseph Lashelle, una fotografia dura, sòbria on hi vibren les masses anònimes, els milers de màquines d’escriure, els milions d’impresos, l’anar i venir constant d’una societat deshumanitzada. Rajols, metall, paper, gentades, tot es confon declinat en grisos de plom que transmeten la quotidiana solitud que el ser humà arrossega en la seva existència programada pel ferotge consum. Realment el genial Billy Wilder sempre sabia què volia, com ho volia i de qui ho volia. Es tractava de filmar una comèdia però era, indubtablement, una comèdia agre on la tinta hi tenia un anònim paper protagonista. La música, extraordinària, d'Adolph Deutsch corona aquesta inqüestionable obra d’art i subratlla la força de l’impuls amorós en aquesta bellíssima escena final entre el dèspota i groller Sheldrake, la intel•ligent i dolça Fran i... algú més.

FELIÇ ANY 2010 !!!

Fotografia: Sant Silvestre escollit Papa el 31.01.314-Any IX Imperi de Constantí. Font: http://www.oremosjuntos.com/