dissabte, 5 de desembre de 2009

CAFÉ DE LA PAIX




Amb aquest post tanco el que se’n podria dir “La trilogia de París” pel que fa a l’estada que hi vaig fer recentment i de la que ja n’he donat compte quan he parlat de l’estupenda Salome representada a l’òpera Bastille així com de la curiosa llibreria Shakespeare and Company.
Essent París capital d’una nació valorada, entre moltes altres coses, per la seva sofisticada gastronomia, no em podia deixar, al menys, un restaurant ben escaient. Parlo del CAFÉ DE LA PAIX situat just al costat del Palais Garnier, una de les seus de l’òpera parisenca, un indret cèntric i elegant on sembla que hi bategui una bona part de l’immens cor d' Europa.



Per què París fos més París encara, aquell migdia, plovia a intervals i, de repent, s’obrien o es tancaven els paraigües segons fos necessari. Una gernació de colors vius com flors sota la pluja que conferia a la ciutat aquell seu color únic, oscil•lant entre el marró i el gris, sempre premonitori d’un futur raig de sol que quan sortís esborraria els contorns dels edificis, faria lluir les fulles dels aurons humides i desdibuixades i ens faria arrugar els ulls en un gest portador d’una bella sorpresa visual: Això és l’ impressionisme en viu i en directe.

El CAFÉ DE LA PAIX és un bellíssim espai decorat amb admirable exquitesa. Existeix des del 1862 i el seu arquitecte, Charles Garnier, és, naturalment, el mateix que va projectar i realitzar l’òpera que porta el seu nom. En principi el CAFÉ DE LA PAIX es va fer pensant en l’exposició universal de 1867 com a cafeteria i restaurant annexos al GRAND HOTEL, lloc que hauria d’acollir gran part dels visitants de la famosa exposició.


El CAFÉ DE LA PAIX ha sofert, a causa del temps passat que, inevitablement, deteriora les coses, diverses remodelacions sobretot en el seu interior però ha restat sempre fidel a l’època que en que va ser inaugurat. Ha estat un cafè freqüentat per moltíssima gent més o menys coneguda. Els estatunidencs n’estan enamorats i no és estrany. De totes maneres si hem de parlar d’algun famós il•lustre podem anomenar a Jules Massenet, a Émile Zola o a Guy de Maupassant. Més tard arribarien Segei Diaghilev i el Príncep de Gal•les.
Trasllado unes fotografies preses sense vergonya del web d’aquest cafè sumptuós. La cuina està bé però és discreta tot i que presenta múltiples opcions que van des d'un cert luxe  fins a la bona cuina de mercat.  No està considerat un dels llocs d’alta cuina que abunden a la ciutat del Sena i que només coneixen mitja dotzena d’elitistes gourmets. Quedaria enquadrat a la família de les brasseries tan genuinament franceses. S’hi pot menjar un menú compost per: Verdures a la planxa, Chateaubriand amb patates saltades i salsa bearnesa i de postres una copa amb tres boles de gelat al gust. També el cafè imprescindible. La nota va pujar a 36 euros. Atès on érem i que, de passada, el menjar era prou bo, em va semblar un bon tracte. Hi tornaré, par Dieu!




CAFÉ DE LA PAIX
5, Place de l'Opèra
75009 PARIS
http://www.cafedelapaix.fr/.

7 comentaris:

Manel Alonso i Català ha dit...

Aquest café té cent anys més que jo, vaig nàixer l'any 1962, i es conserva millor.

josep ha dit...

Glòria,
Aquest cafè és una autèntica meravella. A Paris n'hi ha uns quants, nosaltres guardem també molt bon record de Les Deux Magots, davant Saint Germain des Prés, segur que tu també hi has estat. M'han encantat le teves cròniques parisenques. Una abraçada

Francesc ha dit...

Estimada Glòria, amb aquests posts ens has fet molt feliços a l'Oreto i a mi. És una ciutat a la qual volem tornar-hi un any d'aquestos. Les fotos i les cròniques són precioses. També m'apunte les indicacions del Josep. Salutacions a tots dos.

Anònim ha dit...

He leído tu comentario en mi blog. Me parece perfecto que uses el material sobre "Il Trovatore". También yo lo tomé "prestado". Si acaso, entra alguna vez en el blog y deja algún comentario. Es un blog a medias militatne y a medias humanístico. Permíteme que te recomiende los relatos.
Benvengut!
Rigoletto

Joaquim ha dit...

Estimada Glòria. Aquests llocs tan emblemàtics han quedat com un reclam turístic, segur que g¡hi havien més guiris (amb diferència de nipons) que autòctons, però la Grandeur parisenca ha mantingut aquests llocs per preservar la història i alhora mantenir l'interès turístic, la ciutat com a Parc temàtic, bastant millor que la solució barcelonina, sempre tan provinciana (no t'enfadis) volen modernitzar amb molt de disseny del nou, sense preservar allò preservable, ni que fos per les hordes foranies

GLÒRIA ha dit...

Manel,
No diguis que aquest hotel es conserva més bé que tu. Que se sàpiga a tu encara no t'han fet reformes ni remodelacions i la veritat, ets un xiquet més entre els teus alumnes,
Amb tot el meu sincer afecte.

Josep,
No he menjat als Deux magots però el conec. De fet tinc un "armari" on hi guardo cafés i restaurants d'arreu que ja aniràn sortint. Em fa molt feliç que les meves croniquetes parisenques t'hagin agradat.
Una abnraçada per tu i la Glòria.

Frances,
Quina alegria em dones! No m'hagués pensat mai que costés tan poc fer-vos feliços a tu i a Oreto amb un senzill post. És un plaer escriure per persones tan agraïdes com vosaltres.
Ah! París us espera amb els braços oberts.

On vols anar a parar Joaquimet? De París un i prou. Fins i tot fer-hi turistades és obligatori. Al Café de la Paix hi havia molta gent del país. Quel belle ville, mon vieux!
Quant a la provinciana Barcelona ja veus que acabo coincidint amb tu. Cada dia resulta més un híbrid amb un toc de disseny. El problema és sobretot identari. No és capital de res i te certes condicions per no dir moltes. A Espanya ja tenen Madrid, Catalunya no arriba a preàmbul. Barcelona viu una crisi existencial que barreja els "faralaes" i les barretines. I depué salsa, chévere!

Vicenç Bon ha dit...

Tot i que les solucions barcelonines sovint no són adequades, només les anomenen provincianes els espanyols. Aquí les hauriem d'anomenar desgraciades, potser. Pel que fa a Paris, la seva "grandeur" indiscutible, magnífica, és més viva i brillant perquè se sustenta damunt de la petitesa i anul.lació cultural dels departaments -o de les províncies, com en dirien alguns-.
Glòria, si et decideixes, ens anirem coneixent més a mesura que vagi creixent aquesta narració conjunta en la que sembla que participarem!