AIXÍ PARLÀ JAMES JOYCE

(...) On era, ara, la seva adolescència? On era l’ànima que havia vacil•lat

davant, per a meditar, sola, la vergonya de les seves ferides i per coronar-la, a la seva llar de sordidesa i subterfugis, amb sudaris descolorits i garlandes que es marcien quan les tocava? On era, ell?

Estava sol. Ningú no l’observava, era feliç i es trobava a prop del salvatge cor de la vida. Estava sol i era jove i obstinat i amb un cor salvatge; sol enmig d’una amplària d’aire lliure i d’aigües salabroses i de la collita marina de conquilles i garlandes d’algues i de sol gris, entelat, i de siluetes vestides amb colors clars, alegres...(...)
Hi havia una noia davant seu, enmig del corrent, sola i immòbil que mirava a fora, al mar. Semblava que algun poder màgic l’hagués transformada en la semblança d’una estranya i formosa au marina. Les seves cames llargues i minses, nues, eren delicades com les d’una grua i immaculades excepte al lloc on una maragdina garlanda d’algues s’havia quedat enganxada damunt la carn, com un signe misteriós. (...) Portava les faldilles, color blau pissarra, atrevidament arregussades entorn de la cintura i penjant per darrera com una cua de colom. El seu pit era com el d’una au, suau i menut, menut i suau com el pit d’una coloma d’obscur plomatge. Però el seu llarg cabell ros era de donzella: i de donzella era, tocat per la meravella de la beutat mortal, el seu rostre.
(...) Molt de temps va permetre que ell la mirés i desprès, tranquil•lament, apartà la mirada d’ Stephen i la dirigí cap al rierol, i suaument, movia l’aigua amb el peu, d’aquí cap allà. Aquella primera remor, tan lleu, d’aigua que es movia suaument, trencà el silenci, lleu i feble i xiuxiuejant, feble com les campanes del son; cap aquí i cap allà, cap aquí i cap allà; i una flama lleu li tremolava damunt la galta.
(...) La imatge de la noia havia entrat a la seva ànima per sempre i cap mot no havia trencat el sant silenci del seu èxtasi. (...) ¡Oh. Viure, errar el camí, caure, triomfar, recrear la vida prement-la de la vida! Un àngel ferest se li havia aparegut, l’àngel de la joventut i la beutat mortals, missatger de les belles corts de la vida, per obrir-li en un moment d’èxtasi les portes de tots els camins de l’error i la glòria. Endavant, endavant, endavant, endavant!
James Joyce
Retrat de l’Artista Adolescent
Editorial Vergara
Barcelona 1967


Així em va parlar Joyce a principis dels setanta deixant-me presa d’un embadaliment que espero no superar mai. He transcrit un bellíssim fragment publicat a Dublín l'any 1916 per un  talent rebel de trenta quatre anys. El llibre obertament autobiogràfic ens deixa saber del sofriment de l’autor en una societat de mires molt estretes i, en concret, del calvari que li va suposar la seva estada com a intern als Jesuïtes de Belvedere, situat a uns quants quilòmetres de Dublín. James Joyce és en aquest llibre l' Stephan Dedalus que més tard, a l'Ulisses, serà fonamental en la vida del seu protagonista, el bondadós Leopold Bloom. 
La lectura d’aquest llibre preciós va despertar la sang de molts lletraferits que descobrien una forma nova d’escriure on hi convivien el realisme més cru i la poesia més pura per crear una prosa única que va marcar la literatura del segle XX. Ulisses vindria més tard i decebria a molts que esperaven llegir una història amb l’estil que ja els hi havia mostrat Joyce no solament en el Retrat sinó també en alguns inoblidables passatges de Dublinesos.
I anem a la traducció: Aquesta setmana dos blogs han parlat de l’acte de traduir, de l’esforç que suposa, de les dificultats, algun cop, insalvables amb les quals, el traductor ha de barallar-se en un intent d'harmonitzar dos sons ben diferents. Em refereixo a www.calassur.blogspot.com sota el títol de traduttore...¿Tradittore? i a www.llunatic.blogspot.com amb l’article Homenatge a la traducció. Algú va dir fa anys que la traducció no existia. Tot es tractava d’adaptar. M’he quedat sempre més amb la cançó. Només cal raonar que William Shakespeare mai no va escriure allò tan conegut de Ser o no ser? I, tanmateix, la frase és d’ell en la boca d ’Hamlet.

Avui,  i vist el fragment que he copiat, vull retre el meu modest tribut a Maria Teresa Vernet, la dama que va poder traduir Joyce o hem de dir...Joyce, l’escriptor que va tenir la sort de ser traduït per Maria Teresa Vernet? D’ella sabem que va venir al món a Barcelona l’any 1907 i que hi va morir el 1974. La senyora Vernet també havia traduït Aldous Huxley i per si no n’hi hagués prou, ella mateixa era escriptora i poeta. Maria Teresa Vernet és una de les escriptores més significatives de la pre-guerra. L’any 1934 va guanyar el Premi Creixells amb la seva novel•la El camí reprès. Títols com Les algues roges o Eulàlia (circa 1927-1928) varen ser veritables best- sellers en el seu moment. Vernet treballa el protagonisme de la dona en conflicte.

A partir de 1939 Maria Teresa Vernet es nega a ser reeditada. No és estrany el seu silenci, coneguda la seva trajectòria anterior com a gran activista de la cultura catalana. Actualment s’han editat de nou algunes de les seves obres més celebrades.
Jo no podré pagar-li mai que fes de pont entre el jove geni irlandès i la lectora apassionada que ja era jo en aquells anys. Textos tan bells esperonaven la noble afició. Ara bé, cal dir que jo no tinc la versió original del Retrat. Si algun llegidor la té a mà i vol compararar-la i dir la seva, li agraïré molt. Em costa de creure que la traductora Vernet fos, en aquest paràgraf beneït, alguna cosa més que una professional formada, fidel i, inqüestionablement, artista. 

Maria Teresa Vernet:
Les algues roges, Horsori Editorial
Clàssiques Catalanes
El camí reprès
Cocetània Edicions

Fotografia: Killiney Beach-Dublín (Irlanda)