CHOPIN ...LA PLUJA, EL PLOR, EL SILENCI

 

Chopin va nèixer avui fa dos cents anys. No he tingut interès en buscar dades sobre la seva vida i, picant d’aquí i d’allà com solo fer, bastir una biografia convencional, breu i fidel a la veritat que els papers em serveixen. He preferit transmetre, fins on m’ha estat possible, l’essència de Chopin que guardo en el meu cor des de que sé-ja fa molt anys-que va ser un gran músic i que va morir, jove i malalt, lluny de la seva terra, Polònia. De Polònia portava Chopin sempre un sac de terra de la de debò, en el seu equipatge. Se sabia prou fràgil com per haver decidit que allà on caigués i un cop dins del bagul, se’l cobriria del contingut d’aquell saquet que era una polonesa eterna, aquella de la mort que no escriuria mai però que es fondria amb ell.

El seu pare, un preceptor francès que a París s’ocupava dels fills d’un aristòcrata polonès, va ser invitat a seguir la família quan aquesta es va traslladar a Varsòvia. En el servei hi havia Tecla, sí, sembla un acudit fàcil però Tecla era una noia i va ser la mare de Chopin, un cop casada amb el preceptor francès. Al cap de poc, ambdós varen deixar el servei de la família que els emprava per muntar una acadèmia pel seu compte. En aquest ambient va néixer Frederic que, de molt nen, ja va evidenciar les seves dots pel solfeig i el piano. Era tanta la seva dotació com a futur pianista que els professors li varen adaptar la carrera de música de tal manera que el teclat hi tingués prevalença absoluta.

Desprès va viatjar i, com sap tothom, va tornar a París. Era un excel•lent pianista i un gran compositor, afortunadament reconegut en el seu temps però, alhora, era un tuberculós condemnat a morir a curt termini com quasi tots els del seu temps i fins molts anys desprès.

Deixo a Georges Sand de banda perquè no el va estimar. Que se sàpiga ningú hauria pogut obligar a la notable escriptora que s’ajuntés amb algú a qui no podria ni sabria correspondre.

Quan penso en ell, en Chopin, me l’imagino en blanc i negre, sol davant del seu piano i de repent, cau de la seva boca una gota de sang crua i vermella que es mou sobre el teclat com un ser viu, canviant de forma i que en va arrencant sons i sento aquell conegut plor cap endins, una pluja mansa però persistent que cau en els més íntims paisatges de l’esperit.
Hi ha hagut a la història, a la Història un altra músic més delicat i fràgil que ell, que Chopin?

Video: Tristesse-Fréderique Chopin (Estudi op. 10 núm. 3)
             Canta Tino Rossi
 
Pensant en tu S.P.R.