 |
| L'écrivain-Fragonard |
Philip Roth, Newark (New Jersey) 1933, ha escrit en la seva penúltima novel•la La humiliació, la sinopsi del que hauria pogut ser una novel•la de veritat, amb tots els ets i uts, si l’excel•lent escriptor estatunidenc es trobés en un moment feliç de la seva meravellosa força creativa. Però, per desgràcia, no és així i Philip Roth segur que n’és conscient de que en La humiliació ja no és el que era, però s’entesta, any darrere any, a portar mecanoscrits al seu editor com si, als seus 76 anys, creies que mentre escrigui i publiqui romandrà viu perquè aquesta ha estat la seva tasca en aquest món, la de l’home immers en la literatura, l’home que l’ ha impartit com a matèria en diverses universitats i, que alhora, no ha parat d’engruixir la història de les lletres anglosaxones amb una obra prolífica i especialment brillant.
A La humiliació ens trobem amb Simon Axler, una glòria del teatre a Estats Units, el més dotat intèrpret dels personatges dels més grans autors. Hamlet i Macbeth, Oncle Vania i Peer Gynt, cap figura se li ha resistit fins que...arriba el moment de la caiguda i, de cop i volta, perd el do. Simon Axler ja no sap representar, no sap ser un altra, no es creu el què fa, ha esdevingut un inútil. S’aparta forçosament dels escenaris, ingressa en una clínica psiquiàtrica i ja no desvelaré res més excepte la relació que inicia amb Pegeen, una noia molt més jove que ell, filla d’una parella que, de joves, havien fet teatre amb ell perquè, en aquest moment, el de la crisi, en Simon Axler ja passa dels seixanta i la Pegeen, apart de ser una criatura al costat d’ell, és lesbiana. A partir d’aquí que el lector esperi el què li vingui bé. Philip Roth que, per motius de salut, està obligat a escriure quasi sempre dret, deixa que el seu portentós poder narratiu es dispari, corri molt més del compte i acabi desbocant-se com un pobre cavall embogit.
La novel•la hauria pogut ser una profunda reflexió sobre l’indefugible pas del temps, la devastació física i mental però, com que sembla escrita en una nit de trons. surt el que surt. Té, com a al•licient, l’empremta del geni adormit però, geni, eh?. En resum: Una de les males novel•les d’un escriptor sovint superb. Una altra dels possibles atractius de La humiliació és que és breu i, degut a la seva lleugeresa per no dir vacuïtat, es deixa llegir de manera molt fàcil. Si per un instant em vull imaginar la novel•la real que conté aquesta novel•leta em mossego les ungles reclamant-la a crits. Què hauria estat La humiliació construïda amb els grans i sublims elements de Pastoral Americana?
La novel•la hauria pogut ser una profunda reflexió sobre l’indefugible pas del temps, la devastació física i mental però, com que sembla escrita en una nit de trons. surt el que surt. Té, com a al•licient, l’empremta del geni adormit però, geni, eh?. En resum: Una de les males novel•les d’un escriptor sovint superb. Una altra dels possibles atractius de La humiliació és que és breu i, degut a la seva lleugeresa per no dir vacuïtat, es deixa llegir de manera molt fàcil. Si per un instant em vull imaginar la novel•la real que conté aquesta novel•leta em mossego les ungles reclamant-la a crits. Què hauria estat La humiliació construïda amb els grans i sublims elements de Pastoral Americana?
Philip Roth fa anys que desperta el meu entusiasme faci el què faci. Ell és un autor del que, de moment i malgrat les baixades de terrat, no me’n penso separar. En realitat estic esperant que surti Nemesi, l’últim llibre que ha escrit no sé si en un altra nit de trons. Jo no ho desitjo però acceptaré somrient el que em vulgui vendre.
La humiliació
La Magrana, Barcelona 2010
La humillación
Mondadori, Barcelona 2010
