dimarts, 6 d’abril del 2010

DACHAU, DACHAU

El treball us farà lliures-Porta del camp de concentració de Dachau
Dachau és una ferida que hauria de sagnar fins a la fi dels temps. El seu nom es pronuncia carregant l’ accent a la primera síl•laba amb la boca resoltament oberta d’una fera que, ja de lluny, ens amenaça decidida i ferotge. La ch es converteix en una jota hispànica que talla com un ganivet. El so és exactament Dàjau llegit en rigorós castellà.  Dachau és un barri de Munic i , en arribar-hi amb el tren de rodalies, es presenta fresc i exuberant com el que devia haver estat a principis del segle XX, un poble d’estiueig inqüestionablement encantador. Belles cases de teulats inclinats i avets blavosos li confereixen un confortable aire de repòs i pau que rememora els elegants ambients de balneari tan característics del centre d’ Europa. 
Crematorium-Fotografia g.a.p.
Però quan jo hi vaig anar –fa pocs anys- ja era un racó estigmatitzat per la pétrea i vetusta presència del camp de concentració que porta el mateix nom del lloc: Dachau.
Tenia previst passar-hi poques hores i va ser quasi una jornada. Primer de tot, a l’estació, no vaig veure el cartell que anunciava un autobús cada mitja hora i que et desplaçava gratuïtament fins a l’entrada del què en llengua alemanya se’n diu lager. Em va tocar caminar i preguntar a gent que, en justícia, ja es deu haver cansat fa anys d'escoltar sempre els visitants fent la mateixa, incòmoda pregunta. Curiosament el dia acompanyava el dol i una boira que hauria pogut ser fum va mantenir-se damunt dels visitants com un sinistre sostre.
Dachau havia estat durant molt anys una fàbrica de municions però el 1933, primer any de govern nazi, a l' Alemanya nazi ja hi començava a sobrar gent i calia empresonar-la només pel fet –per exemple- de alguns haguessin deixat de pagar el rebut del lloguer. Amb el temps i, com és sabut per tots, es varen anar obrint molts més camps arreu del cada cop més ampla territori que Adolf Hitler anava dominant i el referent era, naturalment, Dachau, camp pel qual hi varen passar 200.000 presoners entre polítics i jueus en majoria més gent d’ètnia gitana, homosexuals, capellans i republicans espanyols en un nombre també important però menor.
A Dachau hi varen morir 25.000 persones a causa de malalties,desnutrició i suïcidi. A principis de 1945 una epidèmia de tifus va fer 10.000 morts. A Dachau vaig visitar la sala preparada per gasificar presos, si els governants així ho decidien,  i també el punyent crematori. Ambdues peces no varen ser mai utilitzades . Dachau matava fent treballar sense pietat. D’aquest camp en depenien 10 més i un eficient servei de transport traslladava presoners a i d’altres camps. La indústria de la mort en massa requeria grans esforços. Calia convertir en roba els cabells dels difunts, en carteres i bosses les seves pells. El castell de Hartherm , no gaire lluny de Linz, era un dels subcamps de Dachau i servia per fer experiments mèdics. Obligaven a veure només aigua salada. Enviaven descàrregues elèctriques a diverses parts del cos a fi de veure la reacció del que per ells era només un animal. Allà s'hi varen comptabilitzar més de 2.500 morts. 
Recordo molt bé la distribució d’aquell espai mortífer: L’àrea del camp pròpiament dit, formada per 32 barracots, un d’ells destinat també als experiments mèdics. Els barracots són, actualment, reconstruccions d’aquells forats plens de jaços de palla que, obligatòriament, havien de guardar una estricta línia recta. Dos presoners mantenien un cordill tensat de cap a cap de barracot. Si un dels jaços sobresortia o,  a l’inrevés,  l’havien d’adreçar fins a assolir la perfecció geomètrica que tan fascinat tenia a aquell exèrcit consagrat al pànic. Davant dels barracots hi ha l’esplanada on, a trenc d’alba, es feia el recompte diari dels malaurats presoners. Cada matí. I, un per un. Si el comptable s’equivocava,  calia reiniciar el control. Vaig mirar incrèdula les set torres de control que voltaven el camp, set monstres a l’aguait, unides per un sòlid mur que es tancava amb una porta de ferro electrificat on s’hi podia i s’hi pot llegir: ARBEIT MACHT FREI o, el què és el mateix: EL TREBALL US FARÀ LLIURES.
El recompte diari a l'Appellplatz-Fotografia del document g.a.p.
L’immens edifici que havia estat el bunker, on residien els nazis encarregats de custodiar el camp,  és ara un gran museu històric tan esfereïdor com interessant. Perquè s’ha de saber. Tothom ha de saber què va passar no fa tants anys. Creieu-me, hi ha gent que ja no se’n recorda d’aquell holocaust perpetrat en el nostre continent, gens lluny de casa nostra.
Vull tenir un últim record per la sala on hi havia els retrats dels republicans espanyols. La gent que havia fugit de la dictadura franquista. Sortir del foc per anar a les brases. Això, irònicament, va ser el què els va passar.  També em va commoure comprovar, mitjançant documents fotogràfics, com agents nazis es presentaven a les caravanes dels gitanos i, a punta de canó, els feien pujar en un dels trens de la vergonya, un tren d’aquells que tornaria de vuit i silenciós travessant les llargues, tristes nits d’ Europa. Hi ha també una sala dedicada als homosexuals. Una estrella de sis puntes feta de marbre rosa és un oferiment de Siena, la ciutat que ha donat nom a un color rosa.
El 29 d’Abril de 1945 les tropes aliades varen alliberar el Konzentrazionslager (KZ) de Dachau. Varen sortir-ne 32.000 supervivents.
No n'havia escrit mai res d'aquest malson. En l 'Holocaust no solament jueu hi penso des de que en tinc consciència. Descubrir-lo va ser la primera sensació de terror que vaig sentir quan encara era una nena. I la nena que vaig ser se'n recorda sovint i amb intensa basarda.
MAI MÉS.

Fonts: http://www.kz-gedenkstaette-dachau/
           http://philip.greenspun.com/bp/Dachau

13 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Hay hechos que provocan vergüenza por pertenecer al género humano. El holocaustoy toda la crueldad que acarreaba es un gran ejemplo de la enorme capacidad que tenemos para la crueldad gratuita y la destrucción.
Lamentablemente, no es el único ejemplo y no consigo ni conseguiré entender por qué el pueblo judío, que tanto sufrió, está gastando la misma broma macabra con los palestinos.

GLÒRIA ha dit...

El gobierno judío se comporta muy mal con los palestinos pero te aseguro que aún siendo tremendamente cruel no es equiparable ni de lejos.He leído sobre Israel y también he visitado el país. Respeto esta opinión generalizada que tu mismo expones pero no la comparto y sé porqué
lo digo.
Un beso, Alberto.

Mireia ha dit...

Una de les coses que em queden pendents encara és anar a visitar llocs com aquest.Havia pensat amb Mathaussen, però aquest que esn descrius també m'ha despertat la curiositat.

GLÒRIA ha dit...

Benvinguda un cop més, Mireia,
No conec Mathausen i em consta que si bé tots els camps tenen coses en comú, cada un d'ells té lñes seves peculiaritats. Si visites Baviera ja saps que Dachau, fent el cor fort, és quasi obligatori.

Espai de llibres ha dit...

Jo aquest gener vaig visitar Sachsenhausen, un camp de concentració situat als afores de Berlín. No és un dels més grans ni dels millor conservats; però l'esgarrifança que provoca és absoluta. Aquell dia hi havia un pam de neu al terra i estavem a 10 graus sota zero. Amb els nostres abrics, estàvem congelats. Era impossible no veure als presoners del camp, treballant amb les seves robes lleugeres en aquelles mateixes condicions. Ho has dit de la millor manera possible, Glòria: l'horror absolut.

Unknown ha dit...

Dachau no és ni de bon tros el més terrible de tots els camps de concentració. Jo també el vaig visitar ara fa 10 o 11 anys. Qualsevol camps fa posar la pell de gallina. L pregunta segueix sense resposta. Com els humans vam ser capaços d'aquest horror?
Malgrat el que li contestes a l'Alberto, hi veig masses similituds entre l'actitud jueva envers els palestins i l'actitud que van tenir els nazis amb ells.
La construcció el mur a Gaza, també fa posar els pèls de gallins.
Israel es comporta com un maltractador que va ser maltractat a l'infantesa.

Unknown ha dit...

Volia dir els pèls de punta o la pell de gallina... i se m'han mesclat totes dues frases...

GLÒRIA ha dit...

Espai,
Gràcies pel teu comentari. El que tu expliques és encara més espantós. Penso en els morts però també en els que han hagut de sobreviure arrossegant una ferida irreparable com aquesta.

Eulàlia,
Benvinguda i gràcies pel teu comentari. La opinió generalitzada actualment és la que tens tu. Sembla que els israelians es vengin amb els palestins dels horrors que ha viscut el seu poble. De totes formes jo em permeto pensar que res és comparable a l'holocaust jueu. Espero no entendre mai l'actitud dels nazis i d'altra banda, estic totalment convençuda de que israelians i palestins un dia o altra s'hauran d'entendre i compartir la terra en pau. El comportament del govern israelià em sembla despòtic de cara als palestins i, per tant, el reprobo però no és, que se sàpiga, un secret extermini en massa pel fet de pertànyer a una raça més pura sinó la baralla de dues civilitzacions per una terra que, per error, els va estar adjudicada a totes dues en acabar la segona guerra. Estic segura de no explicar-te res de nou. Els paísos islàmics són resistents al diàleg i refractaris a les democràcies. Costarà molt pero ambós bàndols hauran d'anar capitulant a favor de la pau.
Rep el meu afecte ben sincer.

GLÒRIA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
pfp ha dit...

querida Gloria, me ha costado unos días decidirme a leer tú entrada, como siempre magnificamente explicada y documentada... El tema me aterra,y me provoca siempre una gran desazón,y tristeza, no logro acostumbrarme a él, aunque estoy de acuerdo contigo de que no debemos olvidarlo jamás, por eso aquí estoy, dando testimonio contigo de la memoria del horror.

un beso, con cielo azul y sol radiante, a pesar de los pesares

Alberto Granados ha dit...

Afortunadamente, he vuelto a esta entrada y me ha quedado mucho más clara tu postura, que al principio me dio un poco de repelús. Qué bueno es entenderse.

Alberto Granados

GLÒRIA ha dit...

Pilar:
Muchas gracias por tu comentario.
Nada más qué decir del horror.
Un beso lleno de paz.

Rigoletto:
Celebro que hayas vuelto para entenderme. El azar no existe.
¡Saludos!

Francesc ha dit...

"Arbeit macht frei", quina ironia: "el treball fa lliures", i sols els aprofitava per anar morint més de pressa (o no, segons com). Mai més, com tu dius.