divendres, 30 d’abril de 2010

PHILIP ROTH: LA HUMILIACIÓ

L'écrivain-Fragonard
Philip Roth, Newark (New Jersey) 1933, ha escrit en la seva penúltima novel•la La humiliació, la sinopsi del que hauria pogut ser una novel•la de veritat, amb tots els ets i uts, si l’excel•lent escriptor estatunidenc es trobés en un moment feliç de la seva meravellosa força creativa. Però, per desgràcia, no és així i Philip Roth segur que n’és conscient de que en La humiliació ja no és el que era, però s’entesta, any darrere any, a portar mecanoscrits al seu editor com si, als seus 76 anys, creies que mentre escrigui i publiqui romandrà viu perquè aquesta ha estat la seva tasca en aquest món, la de l’home immers en la literatura, l’home que l’ ha impartit com a matèria en diverses universitats i, que alhora, no ha parat d’engruixir la història de les lletres anglosaxones amb una obra prolífica i especialment brillant.
A La humiliació ens trobem amb Simon Axler, una glòria del teatre a Estats Units, el més dotat intèrpret dels personatges dels més grans autors. Hamlet i Macbeth, Oncle Vania i Peer Gynt, cap figura se li ha resistit fins que...arriba el moment de la caiguda i, de cop i volta, perd el do. Simon Axler ja no sap representar, no sap ser un altra, no es creu el què fa, ha esdevingut un inútil. S’aparta forçosament dels escenaris, ingressa en una clínica psiquiàtrica i ja no desvelaré res més excepte la relació que inicia amb Pegeen, una noia molt més jove que ell, filla d’una parella que, de joves, havien fet teatre amb ell perquè, en aquest moment, el de la crisi, en Simon Axler ja passa dels seixanta i la Pegeen, apart de ser una criatura al costat d’ell, és lesbiana. A partir d’aquí que el lector esperi el què li vingui bé. Philip Roth que, per motius de salut, està obligat a escriure quasi sempre dret, deixa que el seu portentós poder narratiu es dispari, corri molt més del compte i acabi desbocant-se com un pobre cavall embogit.

La novel•la hauria pogut ser una profunda reflexió sobre l’indefugible pas del temps, la devastació física i mental però, com que sembla escrita en una nit de trons. surt el que surt. Té, com a al•licient, l’empremta del geni adormit però,  geni, eh?. En resum: Una de les males novel•les d’un escriptor sovint superb. Una altra dels possibles atractius de La humiliació és que és breu i, degut a la seva lleugeresa per no dir vacuïtat, es deixa llegir de manera molt fàcil. Si per un instant em vull imaginar la novel•la real que conté aquesta novel•leta em mossego les ungles reclamant-la a crits. Què hauria estat La humiliació construïda amb els grans i sublims elements de Pastoral Americana?


Philip Roth fa anys que desperta el meu entusiasme faci el què faci. Ell és un autor del que, de moment i malgrat les baixades de terrat, no me’n penso separar. En realitat estic esperant que surti Nemesi, l’últim llibre que ha escrit no sé si en un altra nit de trons. Jo no ho desitjo però acceptaré somrient el que em vulgui vendre.

La humiliació
La Magrana, Barcelona 2010

La humillación
Mondadori, Barcelona 2010

12 comentaris:

Allau ha dit...

Molt bon comentari, Glòria, per un llibre que tothom ha coincidit en deixar malament. Me’l salto segur.

Joaquim ha dit...

No el tenia previst a les meves oracions i és clar, no m'has fet agafar-ne gaires ganes.
Gràcies per l'advertència.

Esdedesear ha dit...

Comparto el gusto por Philip Roth, algunos de cuyos libros son de los mejores que he leído, pero ya me defraudó en "Sale el espectro",le faltaba la enorme fuerza de muchos otros, es penoso cuando pasa esto. Muchas gracias.

Esdedesear ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
GLÒRIA ha dit...

Allau,
Gràcies pel teu comentari. Ja ens tindràs al dia del què llegeixes tu.


Joaquim,
No et perdràs gran cosa tot i que tampoc t'ho passaries malament llegint-lo.

Esdedesear:
Bienvenida a tu casa. Ya he visto que te gusta Philip Roth. A mi la del espectro también me pareció muy floja. Por suerte en su obra hay, como sabes, muy buenas novelas.

Una abraçada per cada u i bon cap de setmana per a tothom!!!

David ha dit...

Es fa difícil dir res dolent d'algú com Roth que ha escrit llibres extraordinaris, però a mi la seva darrera obra també em va decebre força. Tanmateix, crec que a l'autor de Pastoral americana, La taca humana, El lament de Portnoy, Els fets i Goodbye Columbus se li pot perdonar tot.
Salutacions.

matilde urbach ha dit...

Jo tampoc me'n penso separar, Glòria, malgrat l'espectre, la humiliació i l'animal moribund.

I ara m'has fet recordar que haig de procurar-me un article de David Forster Wallace, on carrega contra els escriptors americans d'orígen jueu, i diu que són uns pesats que sempre parlen d'ells mateixos. Li hauré de demanar a l'Espai de llibres, que és el meu expert en DFW de capçalera.

Dir-se Roth sembla una mena de garantia per a un escriptor. Quin gran cognom, passant per Joseph i arribant a Henry, que és el darrer que he incorporat a la meva llista de Roths. Digueu-ne son em va agradar moltíssim.
Salutacions i gràcies per l'avís.

Mireia ha dit...

Només li he llegit EL LAMEN T DE PORTNOOY -que recordo que em va agradar-. El tindré present per al futur perquè darrerament heu parlat positivamemnt d'ell en diferents blogs.
Que comencis bé la setmana, Glòria

Titus ha dit...

Gràcies per ajudar-me a decidir si aquest llibre cau o no cau. No cau.

Alberto Granados ha dit...

Sólo leí "El lamento de Portnoy" y me desagradó profundamente. Después no he tenido ganas de más Roth, aunque al leer tu artículo, la verdad es que entran ganas.
Alberto

p. maró ha dit...

A mi també m'ha decebut perquè tractant-se de qui es tracta sempre s'espera més; malgrat això Roth és un mestre que amb quatre pinzellades, ni que siguen en nits de trons o fetes amb desgana, et dibuixa cristal·linament alguns temes que molts narradors ni tan sols arriben a enfocar en moltes pàgines.

GLÒRIA ha dit...

Benvingut David!
Estic completament d'acord amb tu. per mi, malgrat els llibres d'ell que menys m'agraden, no s'ha alterat ni un grau el bon lloc que Roth es mereix en la literatura dels segles XX i XXI.

Hola Matilde Urbach!
Benvinguda! Portes el bell nom d'aquella que el poeta argentí no va poder tenir mai, defallint, en els seus braços. Enhorabona!
Celebro que tu tampoc et vulguis separar d'en Philip Roth. Crec que som una bona colla els seus adeptes.
Ja he vist a l'espai de l'Espai que l'escriptor criticat per David Foster Wallace era John Updike...ja m'estranyava perquè en una entrevista que el ¿Qué leer? va fer al malaurat DFW, aquest afirmava que Philip Roth era un escriptor molt important i que ell mateix sentia la seva influència. En el llibre "Conversaciones breves..." DFW em va recordar a Roth en més d'un passatge.
Puc afegir que Philip Roth i John Updike eran alhora amics i rivals. Updike, cr´tic del Newyorker va fer una crítica molt feridora de El teatro de Sabbath i crec que aquest fet els va separar per sempre perque en Philip Roth es va sentir molt maltractat.
De lqa teva llista de Roths no coneixia Henry Roth però, per descomptat que me'n prenc nota.

Hola Mireia,
No et conformis amb El lament de Portnoy. És un llibre cr´tic, interessant, divertit però no està, ni de lluny, a l'alçada d'altres obres de Roth. No te'l deixis perdre.

Titus,
T'agraeïxo la confiança. No oblidis que si bé el llibre no és bo, la mà és d'un mestre.

Alberto:
Lo dicho a Mireia: No te conformes con Portnoy. Dale otra oportunidad a este gran escritor. Detesto dar consejos pero tengo que citar una obra corta: Patrimonio. Es un librito autobiográfico escrito en homenaje al padre de Roth. Bello y conmovedor.

P.maró,
Benvingut o Benvinguda!
Doncs...et dono tota la raó perquè val més un llibre normal d'un escriptor amb talent que l'obreta correcte d'un escriptor mitjanet o mediocre. En totes les arts, les manifestacions, ens agradin més o menys, brillen quan contenen la força del talent.

Gràcies per la vostra atenció. Una abraçada a tots!