SALOME PER ANGELA DENOKE: L'ESFORÇ INÚTIL

Angela Denoke (Salome) i Johan Reuter (Jokanaan)

Una escapada a Londres m’ha permès assistir a dues vetllades d’òpera a Covent Garden amb peròs i contres a comentar. Parlo de Salome i Manon i, començo, és clar, per la primera: 

La funció dedicada a Salome de Richard Strauss, sobre l’obra teatral d’Oscar Wilde, és la de la ja coneguda producció de David McVicar que jo havia vist en DVD amb cert interès i que, en directe, guanya molts enters, en especial, quan abandonem el tèrbol espai inicial sota la terrassa i, als primers acords de la dansa, l’escenari esdevé l’obscura sala de ball on Salome i el seu padrastre crearan la tensió adequada que, com un detonant emocional, farà que la princesa demani a un desorientat Herodes, el cap de Joan Baptista.

El personatge de Salome va estar interpretat per la soprano alemanya Angela Denoke que va treballar de valent per defensar el seu difícil rol. Per desgràcia, no va obtenir el resultat que hauria estat d’esperar, ja que Denoke canta la seva Salome en tota l’essència del possessiu: seva. Denoke adapta constantment la partitura a una veu que no està en condicions de cantar-la. Així, mentre el seus aguts són estridents, els greus són forçats, cacofònics o inaudibles. No obstant i això va ser molt aplaudida. Si el públic li va premiar l’empeny, s’entén tanta efusió. La veu –ja ho he dit- no podia fer la Salome creada pel compositor i, jo particularment, li hauria suggerit de debutar en el paper menys exigent d’Herodias. Pot semblar irònic el que dic però no per això és menys cert. Les coses tenen el seu límit i sembla ser que Denoke ni és prou autocrítica ni té amics sincers que l’assessorin de què li convé fer. Jo també vull ressaltar la seva infatigable feina a l’escenari però sempre m’ha dolgut –i aquest és el cas- l’esforç inútil. També puc afegir que la soprano alemanya esta fìsicament molt lluny del que hauria pogut ser Salome ja que tenim al davant una dona madura i fornida que no suggereix mai la ninfeta que ha de representar. Aquest segon punt el considero, no obstant i això, poc important ja que el teatre és una transgressió continua. Si Denoke tingués la veu de Salome, l'ossada i el temps poc comptarien per mi.

La resta de repartiment va ser discret amb bons moments per Johan Reuter cantant el Jokanaan. Reuter té una veu densa i poderosa amb notes greus  massa profundes, fàcilment engolibles per l’orquestra però, en general, va saber transmetre al personatge el misticisme i l'abducció que són les marques del profeta. També va fer un paper notable, Gerhard Siegel com Herodes. L’actuació va ser modèlica encara que en algun passatge la veu va sonar forçada a un màxim perillós. Narraboth va ser interpretat per Andrew Staples que va mostrar una veu insegura i caprina. Narraboth, com sap tothom, és qui obre la funció i la seva entrada, plena de passió, lloant la bellesa de Salome, ha de marcar amb una inflexió de tràgic pressentiment, el desgraciat transcurs d’aquella nit fatal. Va dirigir l’orquestra Hartmut Haenchen que en cap moment ens va saber mostrar els infinits colors, mecanismes i sons de la tortuosa, sinistre i sensual partitura d’Strauss. Haenchen va dirigir amb ofici i va fer créixer el so en decibels a mida que l’òpera avançava. Aquest augment del so va ser, és clar, una dificultat afegida pels ja esforçats intèrprets.

Vaig veure i escoltar aquesta Salome amb una incomoditat que no he pogut ni volgut dissimular. Em seria impossible fingir un entusiasme que, malauradament, no vaig poder sentir. Em sento, més aviat, com si hagués assistit a una funció experimental en la qual, era evident, algú s’havia equivocat comptant amb Angela Denoke i ella semblava no saber-ho. Quina llàstima!