dimarts, 13 de juliol de 2010

MANON PER ANA NETREBKO: SENSE ESFORÇ APARENT

Ana Netrebko
La segona vetllada a Covent Garden va tenir l’al•licient afegit de deixar-me gaudir d’Ana Netrebko, la gran soprano russa que, de manera unànime, sol despertar l’admiració del públic avesat i exigent. Puc dir que la cantant no em va decebre gens ja que la seva poderosa veu en directe rabiós és idèntica a la que sona quan l’escoltem enregistrada. Netrebko, quan canta, té una veu molt complerta, de línia impecable i amb l’homogeneïtat pròpia de les sopranos de la seva classe que són, o han estat, les que jo entenc per clàssiques ja que les versions de les òperes que canten queden com a canòniques. És cert que la pronuncia podria millorar però té a favor que, sovint, degut al gruixut tronc de veu, quasi no se l’entén i el bell so emmascara el defecte d’una dicció poc acurada. Aquest mateix defecte sí que queda palès quan Netrebko recita. La veu de la excel•lent soprano és molt diferent quan parla, tant que ni sembla la mateixa. Netrebko mostra, en els recitatius, una veu opaca d’entonació quasi vulgar. Vull destacar l’enorme naturalitat de la soprano que, fins i tot, quan exhibeix coloratura –i quina coloratura!- ho fa sense cap aire de divisme. Ana Netrebko és una soprano amb tanta dotació vocal com senzillesa a l’escenari. L’instrument saludable i, molt ben utilitzat, està al servei de la música i jo li agraeixo com a espectadora perquè Ana Netrebko podria delectar-nos amb moltes més fineses que, tanmateix, sap sacrificar en favor d’una Manon, que amb inevitables peròs, es pot considerar modèlica. És important fer notar també la seva qualitat d’actriu dramàtica ajudada per una molt dúctil presència escènica: Mentre al principi és aquella nena que no sembla tenir cap més vestit que el que porta posat, a partir de “Je marche sur tous les chemins...” és una reina. Mentre a la “petite table” de l’acte anterior ens ha brodat les notes amb el pesar de la bella noieta que ja ha triat una altra vida, a “Je marche...” i, especialment a la “Gavotte” és una bella i sàvia dona conscient de que la vida que, fa temps, ha escollit, se n'anirà de pressa. Em serà molt difícil oblidar el to de nostàlgia que Netrebko imprimeix com ningú a la seva “Gavotte”. Magnífica la seva part del duo de Saint-Sulpice on ens mostra passió i penediment a parts iguals, més eixuta i distant al casino, pobreta miserable al final. En aquesta versió de Laurent Pelly, Netrebko oculta la seva lluminosa carnalitat però no per això, ans al contrari, es veu menys atractiva quan el mateix Pelly l’engalana de cocotte de luxe a Cours la Reine i li fa lluir un cenyit i lluent vestit de color fúcsia a l’Hotel Transilvània.
Punt i apart, molt apart, mereix Vittorio Grigolo. La seva presència a Covent Garden només queda explicada per la gran falta de tenors que, ja fa temps, pateix el món de l’òpera. No m’aturaré a mesurar si Grigolo té la veu maca i gran. A mi em fa mal a les orelles perque, tot i suposant-li un instrument passablement audible, Grigolo no sap cantar. Ignoro què feia aquest xicot a l’escenari amb la Netrebko però mai no va ser ni l’ombra de Des Grieux. La seva veu és ploranera i desigual. Quan no s'escanya, grinyola. És cert que, de vegades, fa tres notes seguides que prometen però no cal alimentar cap esperança de continuïtat perquè els seus esgarips malmetran tot el que s’atreveixi a...cantar? Llastimós a la bellíssima “En fermant les yeux” fins al punt que quasi no s’identificava la íntima, deliciosa melodia. Quan a Saint-Sulpice cridava !Ah fuyez” jo li hauria contestat gustosament: “Oui, fuyez s’il vous plaid!!!”. El crit del final sobre el pit de la pobra Manon, va ser d’una cacofonia feridora. Afegim una lamentable dicció: “Ah, Manonc” a cada pas i quasi sempre amb un notable absentisme de vocals neutres impensable en la llengua de Molière.


Ara bé, com diu en Joaquim del blog In fernem Land i propietari d’una oïda implacablement privilegiada, les coses deuen estar canviant al món de l’òpera. Si un teatre de la categoria del Covent Garden acull un Vittorio Grigolo i el públic nombrosíssim esclata en enfollits aplaudiments després de escoltar-li ploriquejar una versió popera d’”En fermant les yeux” i, en canvi, no dedica ni un “bravo” a la “petite table” que tan bé ha cantat Ana Netrebko, vol dir que els valors de la lírica ja no són els que eren. Vaig comprovar, molesta, que al final també va ser Vittorio Grigolo el principal beneficiari de la pluja llarguíssima de crits i cops de mans que es delien per partir-se davant d’un tenor jove, alt, moreno i guapet que, com a màxim, hauria d’haver seguit amb “Il Divo” i, encara, amb discreció.


Guy de Mey va fer un bon Morfontaine i Russell Braun un creïble Lescaut. En conjunt, exceptuant Vittorio Grigolo que ja ho va fer per tots, ningú no va desentonar i Antonio Pappano va conduir l’orquestra amb la seva elegància i fluïdesa habituals. L’escenografia funcional i mancada d’imaginació va assolir cert interès a l’Hotel Transilvània, d’atmosfera secreta i perillosa.

Edmond Clément (París 1867, Niça 1928). No he pogut resistir portar aquest "En fermant les yeux" que sona antic i llunyà com si el tenor cantés des d'un  altra món. En aquest és molt difícil cantar com ell ho fa. Chapeau.

Fotografia de font no identificada.
Video de jacquesurlus.

9 comentaris:

Joaquim ha dit...

Després direu que sóc implacable.
Renoi Glòria, com et despatxes i que bé que m'he quedat al llegir-ho. Ja veig que no vaig tot sol pel carril equivocat.
Una estupenda crònica

Titus ha dit...

Vaja amb el Grigolo! I a què es deura que, havent passat tants tenors pel Covent Garden, siga aquest projecte inacabat de tenor el que triomfe? Què veuran en ell que no vegen en altres tenors joves molt millors?

GLÒRIA ha dit...

Joaquim,
Tu no aniràs mai sol i el teu carril no és l'equivocat. Potser un dia sabrem el perquè de l'èxit del passarell d'Arezzo.
Un petó!

Titus,
Les preguntes que et fas, me les faig també jo i, sobretot, quan recordo el teatre embogit. El tenor ja va sortir amb la reverència a mig fer i, una vegada, davant del respectable, el cap li va colpejar els peus fins a l'esgotament. Professional que és un!
Una abraçada, Titus!

GLÒRIA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
P. Maró ha dit...

Quin gustàs veure la Netrebko a Londres! felicitats per la crònica. Jo he vist aquesta dona amb un DVD junt al Villazón dirigits per Barenboim i no el deixe de mirar, m'encanten. També diria que el Covent Garden és un teatre "molt popular".

Atticus ha dit...

Amiga Glòria,
Felicidades por haber podido escuchar a la Netrebko en directo, lástima que tuviera que ser acompañada por el Des Griteux, digo des Grieux, de esa cosa que grita cual verraco en día de matanza y se hace llamar Grigolo.
Leyendo tu comentario me ha pasado como a Joaquim, ya no me siento tan sólo entre los que rechazamos al muchachete ese.
Como bien dices, estos tenorinos de medio pelo no sabrán cantar, pero sí que aprenden rápido las triquiñuelas para el aplauso fácil.
Ufff.. es que no le soporto. ¡Al Divo con él!.
Gracias por tu crónica que me ha liberado de stress acumulado.

Anònim ha dit...

Bueno yo también me añado a los anti-Grigolo.

Según me ha comentado Joaquim, a este conato de tenor le vimos como Casio en el Otelo de José Cura en el Liceu. La verdad es que no me desagradó, pero no me quedó memorizado el nombre, señal inequívoca de que tampoco me dejó una trascendente huella.

Por lo que comentas, Gloria, tan pormenorizadamente, visto al natural tampoco impresiona en esta "Manon", en la que su canto no se ajusta para nada con el estilo propio de la ópera francesa y de Massenet en particular, por no mencionar su particular dicción gala.Para muestra de todo lo contrario, esta perla interpretada por el tenor Clement, con todo el encanto del verdadero estilo operático del país vecino.

Que los asistentes al Covent Garden le vitorearan tan estruendosamente, indica, por un lado, que les gustó y, por el otro, que vociferar es interpretado ahora como signo de bien cantar, a lo cual han contribuído otros jóvenes colegas cuya carrera ya está declinando, o ya ha declinado del todo.

COLBRAN

GLÒRIA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
GLÒRIA ha dit...

P.Maró,
Efectivament ha estat un plaer veure l'Ana Netrebko i fer-ho a Covent Garden on tothom hi és ben rebut.
Salutacions afectuoses!

Atticus:
Una vez más he tenido que reírme con lo de Des Griteux. Siendo como soy se le va a quedar de por vida o tendría que cambiar mucho su línea de canto.
Gracias por tus siempre acertados comentarios, Atticus.

Colbran,
Jo també penso que si no tenim mal record del seu Cassio és bon senyal però també pot ser que en José Cura se'l mengés viu perquè, amb dies més bons i més dolents, el Cura és un tenor de veritat.
Celebro que t'hagi agradat la preciosa versió del tenor Edmond Clément, una perla del XIX que els que volen cantar bé haurien de tenir en compte.
Una abraçada!