LA QUIETA NIT

...el pati d'una casa blanca...  fotografia g.a.p.

Fa tres setmanes vaig tancar una porta per obrir-ne una altra. El mar em va quedar endarrere i també els polsosos carrers, les envellides cases, el soroll permanent del tràfic incansable i les veus de la gent deixant anar monòlegs i diàlegs que, fatigada, era incapaç d’entendre.

Vaig foradar l’espai al pati d’una casa blanca com una haïma de ciment, petita, quieta i fresca, plantada en el desert del meu cervell assedegat. Quan entrava la nit, jeia al terra de fora mentre la veia caure lenta sobre mi, sobre el poble callat,  dispersos el seus colors mesclats, irrepetibles.

I sota els blaus pensava que aquella sensació gairebé teatral d’un focus que, poc a poc, s’apaga era una subtil forma de felicitat perquè només la pau semblava voler acompanyar-me. Amb suavitat perdia la visió de les coses mentre una calma lluminosa em guanyava els sentits.      

Juntes i venturoses, la nit, la pau i jo aspiràvem l’aroma del llorer travessant la densitat silent d’un agost místic.