dimecres, 22 de setembre de 2010

MOMPOU


Fotografia de Chema Madoz
 FREDERIC MOMPOU, EL MÚSIC DEL SILENCI

"LA MILLOR PARAULA ÉS LA PARAULA NO DITA, COM TOTS SABEU, SÓC UN HOME DE POQUES PARAULES I UN MÚSIC DE POQUES NOTES."

"LA MÚSICA ESTÀ ESCRITA PER ALLÒ INEXPRESSABLE, VOLDRIA QUE ELLA SEMBLÉS SORTIR DE L’OMBRA PER A TORNAR DE NOU EN ELLA."

"EM TROBO EN L’OBLIGACIÓ DE TROBAR NOVES FORMES, CREC QUE MAI PODRÉ TANCAR LA MEVA MÚSICA EN UN MÓN MASSA CORRECTE."

"AQUESTA MÚSICA NO TÉ AIRE NI LLUM. ÉS UN DÈBIL BATEC DEL COR. NO SE LI DEMANA ARRIBAR MÉS ENLLÀ D’UNS MIL•LÍMETRES EN L’ESPAI, PERÒ SÍ LA MISSIÓ DE PENETRAR EN LES GRANS PROFUNDITATS DE LA NOSTRA ÀNIMA I REGIONS MÉS SECRETES DEL NOSTRE ESPERIT. AQUESTA MÚSICA ÉS CALLADA PERQUÈ LA SEVA AUDICIÓ ÉS INTERNA. CONTENCIÓ I RESERVA. LA SEVA EMOCIÓ ÉS SECRETA I SOLAMENT PREN FORMA SONÒRA EN LES SEVES RESSONANCIES SOTA LA GRAN BÒVEDA FREDA DE LA NOSTRA SOLEDAT. DESITJO QUE A LA MEVA MÚSICA CALLADA, AQUEST NEN ACABAT DE NÉIXER, ENS APROXIMI A UN NOU CALOR DE VIDA I A L’EXPRESSIÓ DEL COR HUMÀ, SEMPRE LA MATEIXA I SEMPRE RENOVANT."

Frederic Mompou nascut a Barcelona l'any 1893 es va sentir,  ja de molt jove, influït per per Fauré i per Satie. Va estudiar piano al Conservatori de Música del Gran Teatre del Liceu i, en acabar, va marxar a París on, durant anys,  va aprofundir en la tècnica i el domini del piano, instrument per el qual semblava haver nascut.
Durant un temps, Frederic Mompou, encara a Barcelona, va treballar en una fàbrica de campanes. El seu so el va marcar profundament, tant, que sovint apareixen propers o llunyans, sempre expressius,  els seus repics. 
La música de Mompou és exquisida, profundament espiritual i en ella hi sona, inqüestionablement, la veu de Catalunya en nombrosos acords: fragments de melodies populars, breus i infinites variacions sobre formes diverses de parlar amb els riquíssims sons que el mestre extreu de l'instrument. Mompou, sovint, executa la seva pròpia obra de forma tan austera com sublim i així ens mostra el seu delicadíssim interior d’artista: Elegants pauses, com passadissos d’aire, semblen conduir-nos a l’audició del so més pur, còmplice sempre, d'un silenci místic.
Com que ja havia escrit sobre Mompou, m'he quasi copiat. He volgut ser fidel a les paraules que, encertades o no, un dia vaig triar per parlar d'ell. 

Arturo Benedetti-Michelangeli interpreta Cançó i Dança núm. 1
de Frederic Mompou-Video de xper2xper

  

12 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Precioso, Gñoria. ¡Qué sensibilidad!
Gracias, apenas había oído a Mompou.

Júlia ha dit...

Hi ha una interessant entrevista de Soler Serrano a Mompou, fa poc vaig tenir la sort de veure-la.

Al barri li vam dedicar una xerrada pel fet que els pares tenien una foneria de campanes a l'actual plaça del Molino, una placa ho recorda.

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Celebro que te haya gustado. Mompou es muy desconocido. Debería haber nacido, por ejemplo, en Francia y verías.
Hasta siempre.

Júlia,
Gràcies per la teva aportació. Buscaré l'entrevista que esmentes. Sabia que la foneria on havia treballat era dels seus pares però ignorava que fos on ara hi ha El Molino. Quines coses!
Salutacions!

Josepb. ha dit...

Glória; Com ja et vaig dir a l'altre "post" que vas escriure de Frederic Mompou, tenia molta mà esquerra...
es passava moltes hores escrivint i tots els sentiments a Catalunya -la dança de Castellterçol per exemple- ho feia amb la mà esquerra, escrivint, ho feia amb l'altre mà.
La mà esquerra està a prop dels sentiments i del batec del cor. Salutacions Glória¡¡ :-D

Miguel Cobo ha dit...

En estos días de septiembre, el alma transita de una estación a otra y cambia de estado. Con la música de Mompou, además, se produce la sublimación: pasa de sólido a gas sin pasar por líquido. Así no hay duda: "cumple con su misión de llegar a las regiones más secretas de nuestro espíritu", hasta el rincón más recóndito.

También me pasa con Satie, de cuya influencia en Mompou también hablas.

Gracias, Glòria, por este delicado regalo.

Titus ha dit...

Belles paraules per descriure una bella música. Com has dit, si haguera nascut a França Mompou seria molt més conegut, com es mereix.

GLÒRIA ha dit...

Josepb,
Efectivamente, Josep: Que mai no et falli la memòria ni jo perdi la meva. Recordava perfectament que "Mompou tenia molta mà esquerra" i és bonic que diguis que la mà esquerra, per estar a prop del cor, és la dels sentiments.
Amb afecte!

¡Bienvenido Miguel!
Agradezco tu comentario y celebro que Mompou te guste. Parece difícil no comparar a Mompou con Satie si bien a mí, Mompou me parece más remoto y lánguido.
Tu metáfora sobre Septiembre me ha encantado.
Vuelve siempre que quieras.
Con afecto sincero.

Titus,
Ja et trobava a faltar! Veig que Mompou també t'agrada així em perdonaràs que posés Streisand cantant Sondheim...ha ha, és broma.
Una abraçada!

Alberto Granados ha dit...

Veo que te ha entrado mi amigazo Miguel (treintitantos, casi caurenta años de amistad). Cuídalo que es un tío sabio.

David ha dit...

Bé, no conec l'obra de Mompou, però després d'escoltar-ne la peça que proposes, hauré de solucionar aquesta mancança. M'ha agradat molt la seva reflexió sobre el silenci. Els música (i els escriptors, també) haurien de tenir sempre present l'extrema importància del llenguatge del silenci (sobretot en un món de soroll físic i psicològic constant com el nostre). Salut!

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Pierde cuidado que tendré a tu "amigazo" en tanta estima como te ya te tengo a ti. Ayer paseé brevemente por su blog lleno de sentidos poemas.
Un petó, amic!

David,
Si escoltes la "Música Callada" de l'estimat Mompou, t'agradarà moltíssim. Sé que és una obvietat però no entendríem el so sense el silenci. S'agraeïxen les pauses dels músics, que formen part de la composició talment com notes. Quant els escriptors, de vegades els espais en blanc, equivalen als silencis dels compositors. Això a parer meu, és clar. Jo sóc de les que penso que quasi tot és música.
Salutacions David!

Joaquim ha dit...

La música de Mompou diu molt de la manera de ser de Catalunya, però jo, que també tinc els meus moments de retrospecció musical, habitualment necessito quelcom que ompli la meva vessant més exagerada i meridional, no debades la meva barreja d'orígens, té una lluita permanent en tots els sentits vitals de la meva vida.

A França, també culturalment molt més plural, Mompou hagués estat un més del grans, però ells tenen un Debussy fent maridatge amb Ravel, entre molts altres "gran reserva" d'una cava extraordinàriament farcida.

Ja és ben significatiu i clarificador, lo de la música callada.

GLÒRIA ha dit...

Benvolgut Joaquim,
Gràcies per la teva aportació. Si Mompou hagués nascut a frança, si més no, seria més famós, atès com els francesos saben estimar tot el que és seu.
No sé si en mi hi lluïten els origens però sé que, en segons quins moments, m'identifico amb la música de Mompou i en d'altres frueïxo d'una napolitana. En definitiva la meva sensibilitat rep de bon grat tota la música que li diua alguna cosa.
Amb l'afecte de sempre!