RICARDO PIGLIA: BLANCO NOCTURNO



Nit al camp



“Tony Durán era un aventurero y un jugador profesional y vio la oportunidad de ganar la apuesta màxima cuando tropezó con las hermanas Belladona. Fue un  "ménage a trois"  que escandalizó al pueblo y ocupó la atención general durante meses. Siempre aparecia con una de ellas, en el restaurante del Hotel Plaza pero nadie podía saber cuál era la que estaba con él porque las gemelas eran tan iguales que tenían idéntica hasta la letra. Tony casi nunca se hacía ver con las dos al mismo tiempo, eso lo reservaba para la intimidad, y lo que más impresionaba a todo el mundo era pensar que las mellizas dormían juntas. No tanto que compartieran al hombre sino que se compartieran a sí mismas.” (...)

Blanco nocturno
Ricardo Piglia

Així comença el primer capítol d’aquesta novel•la que el seu autor, Ricardo Piglia, ha presentat al públic fa menys d’un mes. He pogut comprovar, llegint la premsa, que l’obra pertany al gènere policíac o, també, a la coneguda sèrie negra. Està clar que deu ser necessari pels cronistes situar la novel•la en un determinat context. En aquest cas concret és del tot prescindible voler classificar aquesta narració que és, per sobre de qualsevol altra cosa, una lliçó d’escriptura brillant o, per què no?, de escriptures brillants, atès que Ricardo Piglia és propietari de tants registres narratius com personatges mostra el llibre. Ricardo Piglia mostra uns coneixements lingüístics difícils d’igualar. L’intel•lectual deixa la via lliure al gran oïdor i al narrador de galopant alè. En la seva obra hi parlen, en igualtat de condicions, el professor i el gaucho

Que Blanco Nocturno obri les seves portes misterioses amb l’assassinat d’un atractiu mestís, portador d’un bon grapat de dòlars dels Estats Units, és només una excusa perquè el professor Piglia ens embriagui amb una galeria de caràcters que, si els llibre ens ha plagut, com ara en el meu cas, no voldríem que mai ens deixessin, ja que són ells, els personatges, els que seguint un fat, aniran fent-se fonedissos. Figures que desfilen sobre el paper, vívides i reals com, ho és també , aquest poblet de la província de Buenos Aires on els fets succeeixen i que és, solament, l’anònim apèndix d’un altra indret vagament conegut.

Si Ada i Sofia, les bessones més boniques de la pampa argentina, resulten enormement interessants, no són menys notòries les personalitats de la família, d’origen italià, a la qual pertanyen.

Un punt i apart molt important mereix el genial comissari Croce que, de vegades, està sobre la pista certa basant-se solament en divertides intuïcions irracionals. I què no dir del personatge potser més reeixit de tota l’obra, Luca Belladona, il•luminat quasí diví,  fidel a una única causa, víctima autèntica de la seva descomunal obstinació. Luca Belladona, explica Ricardo Piglia en una entrevista, està inspirat en la figura d’un seu cosí al qual ha volgut retre un homenatge i ho ha aconseguit assolint els cims més alts de la novel•la, pletòrics d’ èpica i poètica. Si Blanco nocturno s’aguanta, amb plenitud, damunt de les figures de dos curiosos alienats, el comissari Croce i Luca Belladona, l’inventor, no podem oblidar, de cap manera, la veu de l’equilibri realista,  tocat de candidesa,  encarnat en la figura d’Emilio Renzi, el periodista i escriptor que, des de Buenos Aires, es trasllada al poble, per a documentar el crim on el mulat,  -ningú sap per quin motiu exacte-, s’hi ha deixat la vida. Renzi, cognom de la mare de Piglia, és, més o menys reconegut, un alter ego d’aquest gran escriptor, per desgràcia, tan poc prolífic.

Ricardo Piglia va néixer a Adrogué, al costat de Buenos Aires, l’any 1941. Ha estat crític literari, director de col•leccions de serie negra, guionista de cinema, professor a la universitat de la capital argentina, professor convidat a Princeton. A ell es deu una novel•la tan obscura i valenta com és Plata Quemada (1997). També és autor de diversos assajos sobre literatura,  ja que és un profund coneixedor de la del seu país,  de la qual n’ha reivindicat noms tan interessants com Roberto Arl o Manuel Puig.

Avui he escrit molt més del que acostumo però no me n’he pogut estar. No he trobat en mi la necessària capacitat de síntesi que, tan bona hauria estat, pels que, generosament, soleu llegir-me. I no dubteu que, amb certa recança, ara que ja se m’acaba el full, penso més en el què he deixat de dir, sobre el professor Piglia, que en el què heu pogut llegir.

fotografia del blog:   http://gauchoguacho.blogspot.com/