RIGOLETTO RESPIRA A LONDRES

La Royal Opera House presenta Rigoletto de Verdi en la producció de Leo McVicar de l’any 2001, enregistrada en DVD per BBC OPUS ARTE i interpretada per Paolo Gavanelli com a Rigoletto, Marcelo Álvarez com a Duca de Mantua i Christine Schäfer com a Gilda sota la direcció del mestre Bernard Haitink. Han passat nou anys i la producció segueix essent un eficient enginy capaç de resistir tot el temps que li vingui a sobre. És cert que l’orgia que obre la funció és del tot prescindible i només sembla servir perquè s’escandalitzin uns i uns altres la defensin. Jo la passo per alt i veig la posada en escena de McVicar com un tot reeixit carregat de referències pictòriques que permeten contemplar tota l’òpera amb notable plaer.

Aquesta vegada el gran atractiu del Rigoletto londinenc consisteix en Dmitri Hvorostovsky fent el paper del sòrdid i maligne geperut. El gran baríton va cantar de manera entregada mostrant dues veus força diferenciades: la veu eixuta i punxant del malvat, quan està a la cort i la veu dolça de bellíssim i nostalgic color quan canta amb Gilda. Dmitri Hvorostovsky va evidenciar problemes amb el legato en diversos passatges del primer i segon acte i, en especial, en el cèlebre “Cortigiani” del qual n’he baixat un assaig on es pot apreciar el soroll inadequat de la seva respiració.  En el tercer acte, el baríton siberià havia millorat molt,  ajustant la veu,  segur que gràcies a la seva inqüestionable tècnica i oferint una línia de cant neta i, per moments, sublim.  L’actuació molt treballada i meritòria se li escapava una mica de les mans quan es movia doncs, geperut i coix i, recolzant-se en dues crosses de mida diferent, més d’un cop caminava amb una agilitat impròpia d’ home vell i estrafet. La crítica londinenca, molt frívola, ha coincidit en fer notar com el baríton més bell del món oculta la seva magnètica presència darrere l’esperpèntica disfressa del bufó.

El Duca va ser interpretat pel tenor sud coreà Wookyung Kim, un home de veu preciosa i altament melòdica que, quasi mai, va ser el seu personatge. Solament en l’ària de la seducció, fingint-se enamorat, el to era el convenient. La resta de bellíssimes àries i duos, l’inoblidable concertant, mostraven una veu entendrida de criatura feble que res té a veure amb el pèrfid amoral senyor de Mantua.

Gilda havia de ser interpretada per Patrizia Ciofi que va cancel•lar per motius de salud. La soprano italiana va ser substituïda per Ekaterina Sadovnikova, la Gilda del segon repartiment que va fer una interpretació impecable i segura del tendre i valent personatge. La veu molt dolça i sempre suficient era la de l’àngel que tan estima el seu vell pare, Rigoletto. Va ser molt merescudament ovacionada.

Molt bé el Marullo de Zhengzhong Zhou, la Giovanna d’Elizabeth Sikora i menció d’honor a Raimond Aceto, perfecte Sparafucile de jove i cavernosa veu així com a Daniella Innamorati, una Maddalena tan breu com inoblidable.

El cor dirigit per Renato Balsadona i l’orquestra per Dan Ettinger varen estar sempre a l’alçada d’aquest gran espectacle que és Rigoletto. Recordar que Verdi va encarregar el llibret, basat en Le roí s'amuse de Victor Hugo, al gran Francesco Maria Piave. Sé que no dic res de nou però em resisteixo a parlar de Rigoletto sense dir-ne els origens i no penso atribuir-lo solament a McVicar per molt bé que em caigui el gran director escocès.

I afegir que el programa de mà de la funció a la qual vaig assistir el dia 23 d’Octubre de 2010, diu: “These performances of Rigoletto are dedicated to the memory of Joan Sutherland who sang her first Gilda for the Royal opera in 1957.”