 |
| Riudellots de la Selva al capvespre-Fotografia g.a.p. |
Víctor Pàmies, del blog Raons que rimen: http://vpamies.blogspot.com/, ha tingut l’encert de publicar el TOP 100 dels refranys catalans prèvia votació dels seus lectors. Aquesta llista de refranys, més vells que l’anar a peu, m’han portat a donar-ne a conèixer uns quants, que, juntament amb dites, vaig heretar de la meva recordada mare. Ella, de dita o de refrany, en tenia gairebé un per cada fet i els deia amb un envejable sentit de l’oportunitat. Avui els rememoro, no tots, és clar, amb un aclariment afegit per si la seva aplicació no quedés prou clara. La meva mare deia que refranys i dites li venien de la seva mare. Atès que la va tenir de força gran, la majoria són, doncs, de la segona meitat del segle XIX.
Som-hi!
Dites:
El mes de mai: Es diu quan un fet, normalment esperat, no s’acaba de produir.
Ex.: - Quan ens pagaran els deutes? Quan, dius? El mes de mai.
Passa maco que t’he vist.
S’aplica a coses mal fetes o fetes molt de pressa. Probablement tingui algun altra significat que desconec.
Ex.: La Maria va venir a netejar i al cap de cinc minuts ja havia acabat. Va fer ben bé passa maco que t’he vist.
Al darrer full et trobo i encara t’esborro.
Quan algú, amb interès, se’ns ha mostrat molt atent durant un temps.
Ex.: Quan ens necessitava semblava encantador però ara es d’aquells que al darrer full et trobo i encara t’esborro.
Ni el rei li es bon mosso
S’aplica a persones superbes i orgulloses. No hi calen exemples. N’hi ha tants!
Viurà més que el gram.
Es diu de la gent que fa anys sense incidències. El gram és una herba dolenta que fa malbé els sembrats i és molt resistent a la mort. Quan s’aplica la dita no significa que la persona a la qual ens referim sigui dolenta sinó molt saludable.
Menja’t una cama. És la resposta per: Tinc gana.
Jo en tinc vuit i encara no bec. És la resposta per: Tinc set
Abriga’t amb la capa de Sant Josep: És la resposta per Tinc fred.
Refranys:
Les cabres pels seus pecats porten els genolls pelats.
Se sol dir a les criatures quan cauen jugant i es fan mal als genolls.
Qui no adoba la degotera ha d’adobar la casa entera.
Aquest s’explica sol.
Macos a la faixa, lletjos a la plaça.
La formosor de la infantesa no dura eternament. És més, segons el refrany, pot predir la futura lletjor.
El greixet fa blanquet.
Adient per persones grasses que, malgrat mostrar un cos poc afavorit, mantenen fresca la carn de la cara.
El petit feix pel camí creix.
Hi ha coses que, d’entrada, sembla que pesin poc però quan fa una estona que les portem a sobre, el pes s'altera a l’alça.
Qui de la botiga va i ve, dues cases manté.
No es pot anar a comprar massa sovint. Aquest també és explícit.
Home de molts oficis, pobra segur.
S’aplica molt als “manetes”. No sembla tenir una lògica directa però encara es diu.
Qui setmanes va comptant, tretze mesos troba a l’any.
Aquest és una qüestió de càlcul i surt, eh?
Cada rentada és una esquinçada.
Sí, la roba no vol més aigua ni sabó dels que són necessaris. I, sobretot, no vol un vent com el que fa avui, per exemple.
Desitjo que aquesta mostra de "saviesa popular" ens sigui útil a tots. La intenció dels refranys i les dites acostuma a ser bona ja que tots ells contenen alertes, consells i avisos, discutibles però també dignes de ser considerats.
Comenteu aquets, si voleu, i afegiu-n'hi de vostres, si us ve de gust.
15 comentaris:
En comparteixo uns quants, Glòria. La meva mare en deia molts i jo, a vegades, n'enfilo un rere l'altre, com si parlés ella per boca meva.
Glòria, no cal que et digui que te'ls sisaré i van de pet a la meva base de dades paremiològica. M'interessa molt tenir dades d'ús i poder localitzar les dites.
No ens has dit d'on era la teva àvia!
Gràcies per fer-te ressò de la meva iniciativa!
Mariàngela,
Pel que he pogut veure al teu blog la nostres mares éren de la mateixa generació i, pràcticament, del mateix lloc: Mentre la teva era de Sant Celoni, la meva era de La Batllòria.
Amb afecte!
Víctor,
La meva mare -no la meva àvia- estaria ben contenta d'haver fet aquesta aportació a la teva base de dades.
Tal i com indico a la meva resposta a la Mariàngela, era de La Batllòria, un poblet molt petit al bell costat de Sant Celoni, poble més grandet del qual en depenia perquè a La Batllòria no hi havia ajuntament.
És cert que són dites i refranys que ella, la mama, va aprendre de la seva, la meva àvia que era del poble de Galcerans en els mateixos encontorns del baix Montseny.
Salutacions Víctor!
Glòria; Bé, no ho sé si ve el cas, però recordo una vegada -bé moltes-que tenía un oncle, -ara hi ha és mort- que és deia Vicenç Bayé i Cassà, dono els seu nom i cognoms, doncs, la primera vegada que vaig sentier-lo estornudar, ell mateix es va dir; Jesús,Vicenç;gràcies,Bayé; de res Cassà...
A mí em va fer tanta gràcia, que quant en venía un estornut, buscava el meu oncle, per fer l'estornut i dir-ho jo, amb el meu nom i cognoms.
Repeteixo Glória, no és cap refrany ni cap dite, però vaig està una bona temporada, amb la dita del estornut. Jo tenía 6/7 anys.
Salutacions Glória¡¡
Hola Josep!
Aquestes expressions que, quan infants, hem sentit dir als més grans, queden com frases fetes a la nostra consciència.
Salutacions per a tu, Josep!
Doncs mira, Glòria, recordo la meva infàcia: la mare era de Girona i el pare d´Osca.
Com bon aragonès deia sempre la seva i m´atreveixo a afegir unes dites que les dinc gravades i també em fan sonriure i són:
"Oveja que bala, bocado que pierde" i "Pa las cuestas arriba quiero a mi burro, que las cuestas abajo yo me las subo".
M´agraden, tenen una saviesa sencilla, entenedora que diu molt de la terra i les circumstàncies.
Gràcies Gloria.
Josefina,
Gràcies per la teva aportació. Les dites que tu saps són veritats inqüestionables.
Un petó!
Sap greu que això dels refrany es vag perdent. Ara com ara, el que és ben habitual és sentir catalanoparlants fent servir refranys en espanyol. No sé com es podria revertir aquesta situació, però suposo que l'escola i els mitjans de comunicació hi tenen molt a veure.
Salutacions,. Glòria!
David,
La nostra llengua pateix del poder de l'espanyol des de ja fa molts anys i em temo que estem davant d'un mal creixent i irreversible. Als pobles de pagès, hi ha gent gran que entén l'espanyol però, pràcticament no l'han parlat mai. Áquesta gent diu els refranys amb tota naturalitat tot i que el seu català, sovint, és força deficient per falta d'una formació que mai no varen rebre.
Si el cinemà es veiés en català, si hi hagués més premsa, si, si...
Salutacions i gràcies, David!
Ai Glòria, si et queixes de la situació lingüística a Catalunya, imagina el que passa per ací baix. Escolta com parla el nostre president i intenta contar les faltes:
http://www.youtube.com/watch?v=1QKsEbJ8qo0
Crec que si lleves els castellanismes et queden dues o tres paraules només.
Gràcies per l'enllaç, Titus. Quan em queixo de la situació lingüistica hi entreu tots. Aquí els polítics parlen força bé -deixo apart el senyor Montilla-però veig que al País Valencià el mal ve des del poder.
Rep una abraçada, emperadoret!
Això de Cada rentada és una esquinçada, és ben veritat, en el sentit figurat encara més que en la bugada.
He llegit a la Puig. Gràcies Glòria
Joaquim,
De res. Estic molt contenta de que hagis llegit a qui només tu anomenes de forma tan personal com intransferible.
A mi també m'agraden força les frases fetes. I quan llegeixo autors que les mantenen (Moncada, per exemple), gaudeixo molt.
La meva besàvia (nascuda el 1890) en deia mooooltes, i el 90% s'han perdut, quina llàstima!!
Mireia,
És bo que rescatem tot el que podem però és indefugible que totes les llengües perden expressions mentre viuen. El problema és que la nostra necessita reforçants.
Publica un comentari a l'entrada