 |
| Two hildren sleeping-Fotografia de Melissa Hayden |
S’aixeca a les sis del matí i porta, a l’habitació dels seus fills, una safata amb l’esmorzar, pa i mantega i dues gerretes de llet. Es tanca a la cuina. Tapa totes les escletxes amb tovalloles. Després fica el cap al forn i obra el gas. Quan la troben encara és tèbia.
Aquest és l’últim poema que va escriure poques hores abans de morir:
CANTELL
La dona va assolir la perfecció.
El seu cos
Mort mostra el somriure de realització;
L’aparença d’una necessitat grega
Flueix pels pergamins de la seva toga;
El seus peus
Descalços semblen dir:
Fins aquí hem arribat. És la fi.
Els nens morts, cargolats, blanques serpents,
Un a cada petita
Gerra de llet, ara buida.
Ella els ha acostat
De nou cap al seu cos; així els pètals
D’una rosa tancada, quan el jardí
S’espesseix i sagnen les olors
De les dolces goles profundes de la flor de la nit.
La lluna no té perquè entristir-se,
Mirant fixament des de la seva caputxa feta d’os.
Està acostumada a aquesta mena de coses.
Els seus negres crepiten i s’arrosseguen.
Sylvia Plath
27 d’Octubre de 1932-11 de Febrer de 1963
Traducció: g.a.p.
Fonts: Ariel
Sylvia Plath
Traducción y notas de Ramón Buenaventura
Edición Bilingüe
Ediciones Hiperión S.L.
Madrid, 1999
Imatges: http://www.gettymages.com/
11 comentaris:
Escruixidor.
Difícil apreciar la poesía, cunado estoy pendiente de la traducción, pero incluso habiendo perdido miles de matices, me gusta.
AbraÇada.
Sempre que m´arriba el coneixement d´un fet tràgic com el que descrius i que té un gran contingut de turmentada vida, sempre, em pregunto qué feia jo en aquell dia i en aquell any… Es com si hagués pogut fer quelcom per donar l´amor que, per carència, precipità la decisió de posar terme a una vida, com si hagués tingut el privilegi de guarir les ferides; no ho entenc, quan jo mateixa tinc tants moments d´incertesa… No ho puc dominar: sento l´impuls de parar el temps i volar a l´ instant precís de la seva desesperació i donar l´alè i la voluntat de viure més.
Es un comentari íntim al marge del valor de la seva poesía...
Un petó Glòria.
Bufff...
Impresionante.
Realmente era una fuerza de la naturaleza la Plath, demasiado encorsetada por una sociedad convencional y desesperadamente masculina que acabó por asfixiarla.
Y ella al final hizo realidad sus propios versos:
"Morir/Es un arte, como cualquier otra cosa./Yo lo hago excepcionalmente bien".
Gracias por esta bellísima y estremecedora bofetada de sentimiento en estado puro.
querida Gloria, este es un poema al que dificilmente se puede poner color,... quizá un fondo muy oscuro, un cielo azul-prusia mezclado con unas gotas de tinta china,... y un leve rocío blanco, como de vía láctea, más alla de las estrellas, de reposo, de paz infinita...
la belleza a veces, es tristísima...
sin enmbargo yo hoy, te mando un beso optimista y alegre.
Sempre he tingut una relació d'amor-odi amb la poesia de Sylvia Plath. Amor perquè em pareix molt bona; odi perquè trobe que al fons d'aquesta poesia hi ha verí, hi ha un buit on correm el risc de caure. Tot i així, la seva qualitat és tan gran que no podem evitar passejar-nos per la vorera i guaitar al buit.
Una abraçada.
En poemes com aquest què s'ha de fer? S'ha d'identificar el jo poètic amb el de l'autor? Hem de seguir Wilde i rebutjar la poesia sincera? Plath em descol·loca.
Jo encara estic més descol.locada que en David!!
Tristíssim poema, quin post tan desolador Glòria i llegit en un matí de diumenge boirós i de plom.
No m'inspira confiança Sylvia Plath, ho sento, em fa mitja por.
Mariàngela,
Efectivament, escruixidor.
Rigoletto:
Te haré llegar la traducción. Si te ha gustado es que no has perdido, como dices, miles de matices.
Un petó!
Josefina,
És fantàstic que tinguis sentiments tan alts. Ah si haguessis pogut ajudar a tants suïcides com hi ha al món! Gràcies per una entrada tan íntima.
Un petó.
Atticus,
La ironía de Plath era lacerante. Sólo hay que ver los versos que transcribes tú.
Gracias a tí, Atticus.
Pilar:
Podrías pintarlo todo. Unos pocos versos y hay que ver que profusión de tonos te han inspirado. Y esta interpretaciçon -también la mía- del suicidio como una liberación.
Yo también te envío un beso.
Titus,
Com altres artistes tràgics, Plath s'ha de mirar des de la distància per no caure -com bé dius tu- en el buït verinós dels seus versos. Llegir-la sí però amb protecció.
Una abraçada!
David,
Tan inquiet com sempre et fas preguntes llegint a Plath. I jo dic: Cal pensar si, en aquest cas, és necessari separar el jo poètic del de l'autora? A Plath la veig amb molts matisos però tots tenen l'origen en el patiment que demanda ser escrit. Per molt que ho digui l'estimat Oscar Wilde, jo, en segons què, com ara rebutjar la poesia sincera, no li faria gens de cas. La seva Presó de Reading, per molt formal que sigui, em temo que és tremendament sincera. Per acabar: Penso que si Sylvia Plath et descol·loca, la funció poètica s'ha realitzat.
Salutacions afectuoses!
Mireia,
És que Sylvia Plath estava molt descol·locada...i perdona el fàcil acudit. La seva poesia, tan rica verbalment, tan arrapada a la seva veritat, mostra la naturalesa malalta de la poeta.
Un petó.
Joaquim,
Potser no havies de llegir aquest post desolador. No m'agrada que ningú et faci ni mitja por. Però, de vegades, cal recordar la cara tràgica de l'art i com ve a dir en Titus amb la doble sensació de patir i, alhora, protegir-nos del mal.
Una abraçada, Joaquim!
Tens raó: això de cercar explicacions per a tot no cal, i menys en poesia. Wilde es contradiu ben sovint (la qual cosa el fa encara més gran). Salutacions!
Publica un comentari a l'entrada