dimarts, 11 de gener del 2011

ELS PLAERS DIARIS: J. L. BORGES


Carrer de Buenos Aires

M’agrada creure que puc construir-me els dies sense comptar amb res més del que ja tinc i confiant sobretot en mi mateixa. Hi ha els imprevistos, els que són benvinguts i aquells que ens destorben. Hi ha les desgràcies però aquestes són apart. Parlo de construir els dies corrents amb noms normals com és ara dimarts o fins i tot diumenge cap al tard. Sempre és bo valorar que una cançó escollida, un poema, la conversa amb algú que estimem o un fragment de novel•la són els fins acabats d’una jornada que, indefugiblement, ens farà renunciar a seguir conscients perquè ja no gaudim del que tenim davant dels ulls o d’allò que escoltem amb callat entusiasme. Avui, abans d’anar a dormir he triat dos contes de Jorge Luis Borges, breus i vells, perfectes com dues inqüestionables fórmules algebraiques. Els voleu compartir? Quedo a la espera dels vostres comentaris i, com sempre, us saludo molt atentament.



Delia Elena San Mateo


Nos despedimos en una de las esquinas del Once.
Desde la otra vereda volví a mirar; usted se había dado la vuelta y me dijo adiós con la mano.

Un río de vehículos y de gente corría entre nosotros, eran las cinco de una tarde cualquiera; cómo iba yo a saber que aquel río era el triste Aqueronte, el insuperable.
Ya no nos vimos y un año después usted había muerto.

Y ahora yo busco esa memoria y la miro y pienso que era falsa y que detrás de la despedida trivial estaba la infinita separación.

Anoche no salí después de comer y releí, para comprender estas cosas, la última enseñanza que Platón pone en boca de su maestro. Leí que el alma puede huir cuando muere la carne.

Y ahora no sé si la verdad está en la aciaga interpretación ulterior o en la despedida inocente.
Porque si no mueren las almas, está muy bien que en sus despedidas no haya énfasis.

Decirse ádiós es negar la separación, es decir: Hoy jugamos a separarnos pero nos veremos mañana. Los hombres inventaron el adiós porque se saben de algún modo inmortales, aunque se juzguen contingentes y efímeros.

Delia: alguna vez anudaremos ¿junto a qué río? Este diálogo incierto y nos preguntaremos si alguna vez, en una ciudad que se perdía en una llanura, fuimos Borges y Delia.



La trama



Para que su horror sea perfecto, César, acosado al pie de una estatua por los impacientes puñales de sus amigos, descubre entre las caras y los aceros la de Marco Junio Bruto, su protegido, y exclama: ¡Tú también, hijo mío! Shakespeare y Quevedo recogen el patético grito.

Al destino le agradan las repeticiones, las variantes, las simetrías; diecinueve siglos después, en el sur de la provincia de Buenos Aires, un gaucho es agredido por otros gauchos y, al caer, reconoce a un ahijado suyo y le dice con mansa reconvención y lenta sorpres (estas palabras hay que oírlas, no leerlas): ¡Pero, che! Lo matan y no sabe que muere para que se repita una escena.

Jorge Luis Borges
El Hacedor
Alianza emecé 1960

Fotografia presa del blog El espectador
 



15 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Un buen regalo matinal: dos joyas borgianas. La segunda, que no recordaba, me he encantado.
Motes grasies.

matilde urbach ha dit...

El que vull dir avui, Glòria, ja ho va dir ell abans i millor:

Quiero volver a las comunes cosas:
el agua, el pan, un cántaro, unas rosas.


I gràcies.

Carme Rosanas ha dit...

Tot i que he de reconèixer que jo no sóc molt de Borges (sí, ja ho sé, no hi ha cap raó objectiva, per dir el que dic, però les afinitats són les afinitats) aquests contes m'han agradat. Tots dos, però més el primer que el segon. Gràcies!

http://alonsocatala.blogspot.com/ ha dit...

Gràcies pels contes.

GLÒRIA ha dit...

Rigoletto:
Ya ves fue mi regalo de buenas noches y ha sido el tuyo de buenos días. Me alegro y un petó.

Matilde,
Borges, ja ho saps va dir coses precioses i a tu et va dedicar un dels més bells poemes d'amor que s'hagin escrit mai.
Salutacions!

Carme,
Jo sóc molt borgiana per`és el que tu dius, les afinitats són les afinitats. De totes maneres t'han agradat els contes i el primer més que l'altra. Ja en tinc prou, doncs.
Un petó!

GLÒRIA ha dit...

Manel,
Què et podem dir a tu dels contes? Gràcies a tu!

Titus ha dit...

Jo també sóc molt de Borges, i per compensar em quede amb el segon conte, tot i que m'agraden els dos.

GLÒRIA ha dit...

Trobaria rar que no fossis borgià, Titus tot i que sempre saps sorprendre. Realment ambdós contes són bons però el segon, tan curtet, és impactant.

novesflors ha dit...

El segon em fa venir al cap allò de l'etern retorn..., però canviant cada vegada de personatges.

GLÒRIA ha dit...

Sí, Novesflors. A mi em fa pensar en el que Paul Auster anomena "la rima dels fets".

pfp ha dit...

a mí querida Gloria me ha gustado el primero, porque habla de una hipotética gran esperanza, y el segundo también, aunque séa un capicúa de desesperanza y de horror, ante tamaña sorpresa...

Borges inmenso¡

David ha dit...

Com a borgià empedreït, t'agraeixo molt que hagis inclòs aquests dos relats breus. El segon m'ha fet recordar el final del Procés de Kafka.
Una abraçada, Glòria! (i gràcies per fer-me saber, tants anys després, què és Newark!)

GLÒRIA ha dit...

Pilar,
Me gusta mucho la interpretación que haces de cada relato. El segundo me parece particularmente original porque pasa de una frase clásica, supuestamente pronunciada por César, a la frase que grita un ser anónimo e iletrado. Poco separa, a veces, a las personas.

David,
Jo també sóc borgiana empedreïda. Borges havia llegit Kafka o sigui que potser no sigui casual el que tu apuntes. Ambdós, Kafka i Borges són grans escriptors amb veus pròpies però cert esperit comú.
Encanta d'haver-te "presentat" Newark, ciutat on també va venir al món Paul Auster si bé ja sabem que aquest autor va d'home de Brooklyn.
Una abraçada, David!

Anònim ha dit...

Si com diu Rigoletto ha estat un bon regal llegir la teva entrada amb els contes de Borges, ves per on per a mi ho ha estat tenir l'oportunitat de descobrir el teu blog...

Felicitats pel teu blog!

GLÒRIA ha dit...

Benvingut Jordi!
Jo també visitaré el teu, de blog i espero que ens anem freqüentant.
Gràcies i Salutacions!