CANÇONS QUE VOLEN COM OCELLS

Ës difícil saber en quin màgic moment James Moody (1925-2010), saxofonista estatunidenc molt influït per Charlie Parker, va rebre el raig d’inspiració que, amb el temps, donaria lloc a la cançó “I’m in the mood for love". Se sap que l’any 1952, mentre tocava el seu saxo a Suècia, James Moody va sorprendre a l’auditori, en una de les seves brillants improvisacions, amb una melodia destinada a fugir d’aquell solo i a brillar pel seu compte fins els nostres dies. Em pregunto si James Moody es va anotar la cançó en un innocent full de paper guardat a la butxaca o bé, si –amb la mestria pròpia dels grans jazzmen- la va memoritzar per rescatar-la d’un possible oblit. El cas és que durant aquell mateix any de 1952, el lletrista Eddie Jefferson la va escoltar i en va escriure el que la gent del jazz en diu vocalise i que no és res més que la pràctica coneguda de cantar emprant síl•labes , sons i mots sense sentit. De totes formes, "In the mood for love" esdevé popular quan la canta King Pleasure (1922-1981), mestre dels primers vocaleses, fent-ne una verdadera creació. Mentrestant J.F. McHugh (1894-1969) n’escriu la lletra tal com la coneixem avui, i ja tenim lletra i música formant una cançó destinada a ser un clàssic.

“In the mood for love” es va salvar de la fronda de notes que la degueren precedir i cloure i, individualitzada,  va tenir el seu inici necessari així com el final obligatori que tota cançó exigeix per ser ballada o, simplement, escoltada. Música voluptuosa que s’esmuny per l’espai com una invitació al risc. Irresistiblement intimista i seductora, quan l’escoltem, sabem que hi hem de tornar. Que mai no serà l'últim cop. Potser una tarda impensada ens temptarà des de la recepció, desconeguda i atraient, d’un hotel lluny de casa i pensarem "Altra cop...". O ens perseguirà en un ascensor fent-nos pensar que així han començat moltes històries no explicades.

Des de Suècia amb el seu creador va volar a Estats Units i d’allà gairebé a tot el món.

Cançons embriagadores, ocells sigil•losos que, invisibles, se’ns posen a l’espatlla, ignorant la distància.

P.S. La meva intenció era oferir-vos aquest tema per la incomparable Sarah Vaughn però, lamentablement, no n'éstà permesa la inserció.Rod Stewart té una veu difícil però la seva forma d'afinar és impecable. Espero que en gaudiu. 



 Video de LYARSS