GERMINAL

Mar Adriàtica-Fotografia de Brent Mooers-Flickr

I davant meu s’estenia el cel blanc. Un cel d’aigua de perla que tocava la terra i no mostrava empremtes.

Com suspeses en l’aire, dues barques es gronxaven, minúscules. Semblaven navegar, lentes i majestàtiques, per l’infinit espai. O, tal vegada, volaven pel firmament transmutat en un llac d’immòbils aigües albes. I si mirava avall, veia els còdols polits per la insistència de l’onada possible.

Era aigua, quasi tan transparent com l’aire, que insinuava suau, el seu vaivé calmós? O era aire mentider que, amb l’aigua es fonia, per crear un absolut? La paraula horitzó va esdevenir un so sense sentit. La terra em mostrava, impertorbable, la imatge encegadora d’una última frontera.

Mar Adriàtica s’anomenava el suprem resplendor.

Paisatge dolçament esborrat, una porta per cloure els mals de la memòria.

Un immens full en blanc on començar a escriure’m la vida somiada.

Glòria A.P. - Sense títol

Avui,  Dia de la Poesia. Avui primer dia de Germinal. Les arrels es desperten. Salut!