dimarts, 24 de maig de 2011

MAHLER, RESPIRAR MÚSICA

Arribo a Mahler l’any 1971 a través de La mort a Venècia, la pel•lícula que Luchino Visconti havia filmat basant-se en la novel•la homònima de Thomas Mann publicada l’any 1912. Arribo a l’Adagietto de la cinquena simfonia que Visconti utilitza per subratllar els moments més sublims de la pel•lícula i que em deixa trasbalsada. No trobo la pel•lícula especialment sublim –és molt sofisticada, molt esteticista i del mestra italià en prefereixo d’altres- però la música sí que ho és de sublim. Expressa la nostàlgia d’allò que mai no hem tingut ni tindrem o, al menys, així la rebo jo. Al cap de pocs dies me’n vaig al carrer dels Tallers i compro la casset. Confesso que aprecio tota la simfonia però tendeixo a repetir l’adagietto fins que, de pensament, el canto de memòria tot sencer. L’any 1974 veig la pel•lícula Mahler del director de cinema anglès Ken Russell. És una forma nova i estranya de fer cine però no puc dir que em desagradi. Amb el temps, fins i tot, vaig comprar el DVD. Però en aquesta pel•lícula, Mahler, hi ha una seqüència que em colpeix: El futur gran músic és encara un nen i, en un moment donat, s’endinsa en la verdor d’un bosc que hi ha prop de casa seva. Corre i corre fins que troba un racó que li agrada. I s’hi asseu. I es concentra amb una indescriptible intensitat en les remors que el bosc emet, el vent mou el brancatge dels arbres, cruix el sotabosc, canten, lliures els uns del sons dels altres, els ocells i discorre pausada l’aigua fresca d’un gorg. El jove Gustav escolta i escolta perquè està molt clar que aquella remor és música i ell, un dia o altra, la passarà a paper pautat. Quan sento el primer moviment de la primera simfonia, la Tità, sempre veig el noiet engolint afamat el cant del bosc i, de sobte, el meu cel esdevé el verd fresc de les capçades d’aquells arbres esvelts i esponerosos que el varen inspirar.

Sempre he imaginat a Mahler molt atrafegat quan no, molt preocupat. Compatibilitzar la seva labor de director de gran orquestra amb la producció de les seves pròpies composicions havia de ser feixuc. I no ho era menys ser valuós com ell ho era i veure’s sovint menystingut a causa del seu origen jueu.

Mahler era un artista innovador i afegia molts músics a l’orquestra perquè degut al seu do, copsava sons originals i crear-los l’obligava a provar combinacions diverses de diferents intruments que requerien nous instrumentistes. Diuen els experts que Mahler llibera les comportes perquè pugui aparèixer la música atonal. Quan va treballar com a director de la Metropolitan Opera House de Nova York ja parlava de necessitar cap a 115 músics. Aquesta tendència a un infinit sonor espantava els directius del gran teatre.

El dia 18 d’aquest mes de maig ha fet cent anys que Mahler va morir. Els melòmans de la Blogosfera n’han donat compte amb nombrosos homenatges deixant-nos peces i fragments que, més que mai, ens han recordat com n’era d’exquisit i gran el músic txec. Jo aporto un bellíssim lied que porta per nom Liebst du um Schönheit que forma part dels Rückert Lieder. Fruïu-lo!

Video: GrandTierBox
                                                                        Fotografia:trekheart

11 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Mi querida amiga: el almagemelismo existe. Al menos, la coincidencia. Llevo un par de días pensando en Mahler, concretamente en su adagieto de la quinta, en Muerte en Venecia, en la estética de Visconti, en la escena final en que un despintado cadáver apura los últimos restos de su dignidad pisoteada por la pasión secreta y prohibida...
Tengo un docuemnto con unos enlaces, con unas notas, algo como para ir terminado con vistas a un fin de semana, que es cuando me gusta a mí poner música seria.
Te adelantaste, pero no importa: Mahler es siempre un regalo a agradecer.

Un abrazo,

AG

José Luis ha dit...

També recordo ombres de la pel•lícula d’en Russell, encara que no la escena que dius. Altres hem posat musica, però tu has fet un comentari personal molt interessant. Gracies.

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
No sólo compartimos época sinó también ciertos espacios de nuestras respectivas sensibilidades. Quedo a la espera de tu trabajo que, -¡qué duda cabe!- valdrá la pena saborear.
Y te mando un beso, gemelo que en catalàn -mira por dónde- es bessó.


Benvingut José Luis!
Espero que trobis la casa prou ampla i la freqüentis sempre que et vingui bé.
Vaig aconseguir el bellíssim enregistrament de Bernstein-Popp que tu ens vares oferir i que jo vaig fruir.
Celebro que t'hagi agradat l'entrada en la que volgut recrear el camí que Mahler ha fet amb mi i que desitjo que em segueixi acompanyant.
Amb afecte!

Titus ha dit...

Jo sempre que pense en Mahler em ve al cap la simfonia Tità i la Cançó de la terra, tot i que l'adagietto de la cinquena és la peça més coneguda gràcies a la pel·lícula de Visconti.

pilar ha dit...

gracias Gloria por este bello recuerdo y homenaje que le dedicas a Mahler,... estos días ando yo escuchando la inmensa 3ª sinfonía...

besos

GLÒRIA ha dit...

Titus, dir que la simfonia Tità és titànica és tan fàcil com cert aixi que ho deixo dit. No solament l'escolto sinó que fins i tot, quan ningú em veu, en faig una acurada direcció. M'haig de posar molt seriosa amb els músics però el resultat s'ho val.
El Cant de la Terra és una altra joia i els Kindertotenlieder i...
una abraçada, respectat emperador.

Pilar:
La he escuchado varias veces pero ahora estoy revisándolas todas y he llegado a las dos. Las repito para recrearlas y las alterno con los lieder que tanto me remueven. Está claro que estos días son para quien los merece, Gustav Mahler.
Un beso sinfónico.

Barbebleue ha dit...

Más allá del verde fresco del bosque, Mahler es un romántico perdido, musical y humanamente...

Más allá del Adagietto, me enamora su Novena y el Adagio de la Décima...

Más allá de Blogger, existe tu Arbre de Foc, Glòria...

novesflors ha dit...

Són racons. Mahler va trobar-ne alguns al bosc i els va fer seus; tu has trobat els teus, en la música de La mort a Venècia, en l'escena del bosc de la pel·lícula Mahler... són racons. Sense racons no hi hauria art, crec.

GLÒRIA ha dit...

Barbe:
Las dos primeras frases de tu comentario son bellas verdades que comparto.
La última es un bello acabado que no creo merecer.
No obstante, gracias te doy.

Una sortida molt pròpia de la poeta que hi ha en tu, Novesflors. No m'havia fet mai aquesta imatge dels racons que, probablement, fan que l'art es faci realitat.
Gràcies per venir!

Olga Xirinacs ha dit...

És innegable que sense "La mort a Venècia" no s'hauria popularitzat tant l'Adagietto. Però benvingut sigui.
Visconti és el gran director de la vida apassionada i estètica, dels detalls i de l'universal.
Ara et pregunto si has escoltat alguna vegada el tercer moviment de la Simfonia 2 de Rachmaninov (no el conegut concert 2). És una llarga, lluminosa i ascendent avinguda de música que puja fins a la glòria. Els primers compassos recorden "Muntanyes regalades...". La primera part de la Sinfonia és fantasmal, ja s'explica a la informació. Però aquesta tercera...

Moltíssimes gràcies per les teves paraules de confort al meu blog.

GLÒRIA ha dit...

Sí que he escoltat la Simfonia 2 de Rakhmaninov, un altra dels meus compositors predilectes. De totes formes com que fa molt temps que no me'l poso, avui ho faré tenint en compte la preciosa descripció que fas del tercer moviment.
Amb afecte, Olga!