dissabte, 7 de maig de 2011

LE SPECTRE DE LA ROSE

L’any 1811, l’excel•lent compositor Carl Maria von Webber va escriure una peça per a piano titulada L’ invitació a la dansa. Trenta anys més tard, un altra músic de gran talla, Hector Berlioz, en va fer l’adaptació per a orquestra que seria destinada a ser dansada i que estrenarien els Ballets Russos el dia 19 d’Abril de 1911, a Monte-Carlo, amb el nom L’espectre de la rose. Els intèrprets eren els mítics ballarins Vaslav Nijinski i Tamara Karsavina. El mateix any 1841, Hector Berlioz havia estrenat Les nuits d’été sobre el cicle poètic del mateix títol escrit per Théophile Gautier (1811-1872) i que consistia en cinc cançons per mezzosoprano o soprano. Una d’aquestes “nuits” porta per títol, justament, Le spectre de la rose i el prestigiós blog In fernem Land (ximo.wordpress.com) conduit pel genial Joaquim n’ha parlat fa menys d’un dia –el 6 de Maig- amb el títol VICTORIA DE LOS ÁNGELES CANTA LE SPECTRE DE LA ROSE com sempre, ens ha informat de forma generosa sobre el bell cicle de Gautier musicat per Berlioz deixant-nos escoltar el bellíssim poema tal com queda anunciat.
Com que a mi m’hauria agradat molt signar la crònica d’en Joaquim –quasi totes les seves amb certes discrepàncies gens greus pel que a gustos fa- he decidit atrevir-me a complementar el seu treball amb l’esmentada versió creada per von Webber sense cap intenció de convertir-se en un espectre per molt formós que resultés. La transformació es deu a Berlioz en primera instància i a Els Ballets Russos, que amb un gust exquisit, fan de la melodia l'opció definitiva. Així que he contractat un altra mite, Rudolf Nureyev en el paper d’espectre i a Denise Sutherland jugant el rol de debutant somniadora. Perquè la història del poema es trasllada a la perfecció a l'estilització sofisticada del gest dansat en total harmonia imaginant una jove adormida a la qual s’apareix l’espectre de la rosa que ella ha lluït aquella nit, la del seu primer ball en societat, una rosa que, inevitablement, ja és morta però perviu en el somni de la nimfa com l’ànima encantada de la marcida flor, és a dir, del seu espectre enamorat. 

Atès que el poema és esplèndid i que en Joaquim el transcriu en l’original francès, jo he gosat fer-ne la traducció. Sense tenir en compte la mètrica, tement innecessàries llibertats,  i fidel a la lletra preclara de Gautier. L’afinitat entre el francès i el català ha convertit en plaer aquest exercici.


Video: ArteLetras-JackDrumas



L’ESPECTRE DE LA ROSA


Aixeca la parpella closa

Que suaument toca un somni virginal;

Jo sóc l’espectre de la rosa

Que tu portaves ahir al ball.

M’has pres encara emperlada

Dels plors d’argent de l’arrosada

I, en mig de la festa estelada,

Em vares passejar tota la nit.

O tu que de la meva mort fores la causa

Sense que la poguessis espantar

Cada nit el meu espectre rosa

Al teu capsal vindrà a ballar.

Però no temis, jo no reclamo

Ni Missa ni De Profundis,

Aquest lleuger perfum és la meva ànima

I jo vinc del paradís.

El meu destí va ser digne d’enveja,

I per tenir una sort tan bella,

Més d’un hauria donat la seva vida.

Doncs sobre el teu pit tinc la tomba,

I sobre l’alabastre on reposo

Un poeta amb un bes

Va escriure: Aquí jau una rosa

Que tots els reis envejaran.

Théophile Gautier
Trad. g.a.p.

Fotografia presa del blog le-drapeau-rouge.skynetblogs.be

10 comentaris:

Alberto Granados ha dit...

Casi repito lo dicho en tu entrada anterior: música magnífica y ese pretendido ennoblecimiento que el ballet, que a mí no me dice nada. Igual, denro de dos meses he empezado descifrar las claves de este lenguaje, cuyos signos me parecen arcanos jeroglíficos.

Un abrazo,


AG

Carme ha dit...

Molt bonic aquest post.

He gaudit llegint l'original i la teva traducció i encara que no hagis seguit la mètrica exacta, el ritme s'ha mantingut en u na gran mesura.

I he de dir que la potència i la bellesa d'aquesta música ha fet que gaudís també del vídeo i del ballet.

Bon cap de setmana!

GLÒRIA ha dit...

Alberto:
Estuve a punto de decirte que te saltaras este post pero ¿quién sabe? Tal vez sí estés entrando, sin saberlo, en un lenguaje artístico que hasta ahora te era indiferente.
¡Un beso, Alberto!

Carme,
La poesia és tan bonica que per força -malgrat la traducció- es copsa perfectament la intenció del poeta. I estic molt contenta de que t'hagi agradat el ballet.
Bpn cap de setmana, Carme!

Joaquim ha dit...

Fantàstica entrada Glòria. Gràcies per les floretes i moltes gràcies per la traducció.

GLÒRIA ha dit...

Floretes, les que et mereixes, Joaquim. I jo contenta de que l'entrada t'hagi complagut.

pilar ha dit...

hace falta ser un artista grande como Nureyev para convertirse un hombre como él ¡¡¡ en rosa¡¡¡¡... me alegro Gloria de haber disfrutado de éste video que nos dejas, a pesar de que el gorrito de dormir de la Sutherland se haya quedado un poco Kitch, ha sido un placer,... tuve ocasión hace muchiiiiiiisimo tiempo de ver a Nureyev en vivo y en directo pero entonces yo era un jovencita muy ye-ye llena de prejuicos, y uno de ellos era el ballet clásico... ahora lo lamento claro está, para que luego digan que cumplir años solo trae inconvenientes...

besos gloria, como siempre un placer¡¡¡

novesflors ha dit...

Una bona combinació de poesia i dansa per a una vesprada de diumenge. Gràcies.

GLÒRIA ha dit...

Me alegro que hayas disfrutado, Pilar. Yo a ese Nureyev que tu viste -con prejuicios de progre y de ye-ye- en vivo y en directo, sólo lo he disfrutado vía video y dvd. Sólo él, tan afectado, podía convertirse en espectro de una rosa. Me gusta verle en plano general porque es un placer mirarle cuando vuela pero, no te creas, su aspecto siempre me ha causado cierto distanciamiento. Prefiero por goleada a Vasilievich, protagonista del post anterior y que también hubiera sido un buen espectro de lo que hiciera falta.
Un beso muy fuerte!

Novesflors,
M'alegro molt que una combinació com la que proposo hagi estat adequada per, com dius tu, una vesprada de diumenge.
Feliç setmana!

David ha dit...

Pel que fa a la dansa, he de confessar que sóc un complet ignorant, Glòria. No en sé absolutament res.

GLÒRIA ha dit...

Jo tampoc, David. Només, de tant en tant, gaudeixo de determinades escenes però reconec que Spartacus és molt bonica i també Romeu i Julieta. Després ja saldo a West Side Story, molt més moderna.
Salutacions!