White-José María Sicilia |
M’aturo en un instant passat
i m’hi repenjo
com per tornar-lo a viure.
El voldria cantar
sobre el paper
en un discret silenci
solament traspassat
pels justos mots triats
però
deserten substantius i verbs,
adjectius anhelats
I no puc confegir
ni el vers aproximat,
inabastable,
que em balla al pensament.
Anoto la frisança
que la pell manifesta
perquè la veu em falta.
Una línia de plata
-potser el mar acerat
de la tarda malalta-
em priva del record
I em nega la paraula.
Glòria a.p.
Versos negats
Fotografia: artist.christies.com
Fotografia: artist.christies.com
14 comentaris:
magnífic poema, Glòria, no trobo més paraules.
tu poema Gloria, lo siento como esa pintura de Sicilia que lo acompaña,... una melancolía suave en azules y blancos,...un bello recuerdo que ya no hace sufrir. Una preciosidad.
pilar
Hola Glòria. És muy bello. Sabes siempre me llama la atención que la mayoría de los versos se remontan al pasado. Tal vez, porque los propios recuerdos (o inhibiciones de los mismos) son el único material apto para la lírica. Puede que por este motivo rara vez hagamos poemas al futur.
PD. Espero la segunda parte.
Aquesta vegada els mots s'han posat bellament d'acord per no negar-te els versos!
M'agrada molt el teu poema, crec que tots ens hi podem sentir reflectits. Una sensació que descrius molt bé i amb molta bellesa i que jo també he viscut, molts cops.
Fantàstic Glòria! Si més no, els mots t'han ajudat a expressar que hi ha coses que no es poden expressar. El poema m'ha fet pensar en Proust i en el record: la realitat és el record, deia.
Quan he llegit el títol "Versos negats" he pensat que vindria molt bé per una col·lecció de poemes roïns. Res a veure, per tant, amb el magnífic poema que l'acompanya.
Kalamar,
Moltes gràcies. Ja n'hi ha prou amb les que em dius!
Pilar:
Sigo sufriendo cuando el verso no viene y me siento casi tan en blanco como la pintura de Sicilia.
Besosss.
Eduard,
Molt amable pel teu comentari. Efectivament la poesia es nodreix, normalment, del passat perquè els records són el que som però també s'ha de comptar amb una poesia de futur, sigui fosc o radiant, que un dia pot arribar.
Aquest poema forma part d'un petit recull. N'hi haurà més, doncs.
Mariàngela,
Al menys no m'han estat negats els mots per queixar-me d'aquells que jo hauria volgut i no s'han presentat.
Gràcies i un petó!
Carme,
Ja m'imagino que saps de què parlo tot i que te'n surts molt bé amb els teus versos. I a més a més dibuixes com un àngel. I el que no dec saber.
Gràcies!
Gràcies, David. Sí, em vaig haver de conformar expressant la impotència que m'atrapa sovint quan vull escriure segons què.
Un luxe inesperat per mi l'haver-te desviat amb aquests senzills versos cap a Proust i el record. La seva afirmació és irrebatible.
Titus,
Trobo molt atractiu això de "versos roïns". Tot pot arribar. Gràcies pel teu comentari!
¡Glòria! Si le das también a los poemas: lo dicho, que este blog es una caja de sorpresas, siempe agradables y muy de agradecer.
El catalán literario me cuesta un parto, pero me ha gustado. Espero la segunda entrega.
Petó.
AG
Alberto:
No es el primer poema que me lees y, como siempre, tus palabras me animan a seguir intentado atar frases con la única intención de decir algo que se deje escuchar.
Habrá más entregas porque "Versos negats" es un pequeño poemario.
Hasta siempre y un beso!
Ho sento Glòria el meu estat actual de col·lapsa, no em deixa estar a l'alçada del que és mereix aquest perla.
Un petó
Una perla, Joaquim? Una perla ho ets tu.
Me la conec molt bé, la deserció dels mots, no importa la seua categoria gramatical.
És bonica la teva forma de dir-ho: la deserció dels mots. És dur quan la vius. I tens raó quant a que no importa la seua categoria gramatical.
Gràcies per venir, Novesflors!
Publica un comentari a l'entrada