JO NO ELS OBLIDO

Jove gitana a Auschwitz

Divendres, 27 de gener es el dia escollit per recordat l’holocaust que l’exèrcit nazi va perpetrar contra el poble jueu, el poble romaní , els homosexuals, els republicans espanyols i, en definitiva, contra qualsevol ser humà que fos considerat agent contaminant per la selecta raça ària i, a causa d’aquest fet, irrevocablement exterminable.
El dia 27 de gener de 1945 les tropes soviètiques varen entrar al camp de Dachau i és per aquest motiu que es va triar aquesta data per fer la remembrança d’un crim de proporcions inabastables. Molta gent creu que ja se n’ha parlat massa d’aquest tema. Jo sóc de les que crec que aquest fet, com molts d’altres, s’han d’anar recordant. El mal mai no reposa. Conjurem el bé amb els millors desitjos de pau i llibertat, dues paraules que solen anar juntes sobre els papers escrits però que, rarament, obeeixen a la realitat tan cobejada. 

 
Aquest senzill record inclou tots els holocausts que, encara, en els nostres dies, es perpetren en aquest món, absurd i estúpid, que ens ha tocat patir. El comportament d’alguns humans ens deixa erms d’ideals, depauperats de pensament,  i ens fa constatar com els humans en som de fràgils i volubles quan sentim la paralitzadora queixalada de la por.
Paul Celan, insigne poeta d’origen romanès i expressió alemanya, deixa versos punyents com ara els que componen el següent poema: 


Cavaven

Hi havia terra dins d’ells. I cavaven.
cavaven i cavaven, i així els anava
passant el dia i la nit. I no lloaven Déu,
que,  tal com sentien, volia tot això,
que, tal com sentien, sabia tot això.

Cavaven, i no sentien res més.
no es feren savis ni s’inventaren cap cant
no s’imaginaren cap més llenguatge.
Cavaven.
Vingué l’avern d’una tempesta, vingué també un silenci erm,
I tots els mars també arribaren.

Jo cavo, tu caves, i cava també el verm,
i allò que canta allà va dient: Ells caven.
Oh un, oh cap, oh ningú, oh aquest tu:
si no és enlloc, cap on s’anava en ell?

Ets tu qui cava quan jo cavo; sóc jo qui es cava cap a tu,
mentre en el dit se’ns desperta l’anell.

Paul Celan

La rosa de ningú (1963)

Traducció d'Arnau Pons

Fotografia: Sunday-news-wider-der-Vergessens.de